Vés al contingut
Catalunya Religió dj. 29/08/2013

-Vacances singulars X-

(Ramon Bassas/CR) “Tenia ganes de fer un estiu diferent, ja feia molt de temps. Una amiga d’una amiga meva em va posar en contacte amb la Fundació Educació Solidària, que pertany als escolapis, i em van parlar del seu projecte a Mèxic”. La que parla és Mercè Casanovas, una mestra d’educació infantil del col·legi Cor de Maria de Mataró que, des del 2009, dedica un mes i mig de cada estiu, coincidint amb les seves vacances, treballant als barris més depauperats de Tijuana atenent infants. “Treballar amb nens m’agrada molt, per això sóc mestra, o sigui que vaig dir ‘endavant’” i ara no sabria viure sense aquesta experiència, que m’ha donat moltes satisfaccions”. Aquest any celebren el divuitè d’aquestes activitats a Mèxic i hi anirà Sadurní Tudela, el pare Satur, que va ser el seu impulsor i que ara viu a Catalunya.

La Mercè va poder optar quin seria el seu destí. “Primer em van fer triar entre el Senegal o Mèxic, que és on estan implantats els escolapis catalans, però no domino el francès i vaig preferir Mèxic; allà hi tenen tres emplaçaments: a l’Ensenada, a Mexicali, i a Tijuana, que és el que, finalment, vaig triar. Tijuana té uns barris molts pobres, on hi dominen les barraques i, sobretot, la prostitució i el narcotràfic. Els nens ràpidament entren en aquest espiral, les noies són mares als catorze o quinze anys i la tasca principal dels escolapis a la zona és procurar atendre’ls i donar-los alternatives”, ens explica un parell de dies abans de marxar enllestint les maletes.

El Pare James de CANOA

Un cop allà va començar amb un esquema que ha repetit des d’aleshores. “Al matí, em dedico a donar suport al P. James.  És al fons de Tijuana, al barri de El Ejido (que vol dir “la sortida” perquè és efectivament al marge)”. La Mercè es refereix al centre CANOA (Centro de Atención a Niños con Otras Aptitudes), on atenen sobretot nens deficients, “que són les persones més marginades i invisibles d’aquests barris”, diu. “Ningú no els hi fa cap cas, ningú no els hi diu res. No saps quina alegria que tinc quan em responen amb un somriure o una mirada. El P. James, que no és escolapi, precisament, és com la mare Teresa de Calcuta, no para d’iniciar projectes i, de fet, té dos nens deficients acollits.”

Els veranos felices

La Mercè dedica les tardes a la parròquia de Fátima, que sí que regenten els escolapis, i que és en una de les barriades de la Colonia México. Allà hi fa de monitora dels “veranos felices”, una mena de casals d’estiu, “especialment enfocats als nois i noies que et deia, que intentem allunyar de les xarxes de la prostitució i el narcotràfic, que els capten quan encara són adolescents, i que és envoltat de nombrosos assassinats que afecten gairebé totes les famílies”. No és casual que allà es digui que els nens són ‘carne de cañón’ per aquestes activitats delictives, “i té gràcia, perquè ‘cañón’ és com se’ls diu als barris”, apunta la Mercè. “L’avantatge és que la gent va molt a missa i estan molt vinculats a les parròquies, com aquí fa cinquanta anys, de manera que és relativament senzill portar els nois i noies als ‘veranos felices’”, reconeix.

En total, són cinc voluntaris catalans que, en arribar allà, es redistribueixen a diferents barris. Un d’ells és la seva parella, en Carles, que va conèixer un d’aquests estius. Els acullen famílies, de manera que el lligam que s’estableix és molt fort. “Jo, de fet, els hi dic ‘la meva família’. No és que a la meva família d’aquí no me l’estimi, ben al contrari, però els lligams que he establert són molt forts. De fet, tots els que hi anem alguna vegada repetim”, exemplifica.

“A mi, això, m’omple molt”

No tot ha estat fàcil, admet. “A vegades m’enfonso, si t’he de ser sincera, sobretot el primer any; però el recolzament mutu amb els meus companys fa que em refaci aviat. No em costa gaire, a mi, això, m’omple molt. la gent és molt agraïda, tenen una gran noblesa, t’ho donen tot i em xoca molt amb l’ambient d’aquí, on desconfiem tant de tot i de tothom. Allà, el contrast entre la violència i la brutalitat amb la naturalitat i la donació em fa obrir els meus sentiments”.

“Després, durant l’any, quan ho explico aquí, la gent al·lucina, no s’acaba de creure que m’agradi tant. A més, aprofito per fer un treball cada any amb els nois de secundària, a l’escola, en el projecte interdisciplinar, i queden bocabadats”, diu aquesta mestra a punt de pujar l’avió cap el seu estiu feliç.  

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.