(Josep M. Bausset) Diumenge ens van deixar les germanes vedruna de Manresa, Maria Trullols i Joaquima Surrallés. La Maria ha estat durant aquests darrers anys la coordinadora de la comunitat Vedruna de Manresa, una dona forta, admirable i sensible, alegre i sol·lícita envers les seves germanes. I la Joaquima, que va celebrar 75 anys de vida religiosa fa un mes, era una dona discreta i plena de bondat. Totes dues, la Maria, nascuda a l’Espluga de Francolí i la Joaquima, a Terrassa, havien dedicat tota la vida a la docència, passió que vivien amb amor.
La congregació de les Carmelites de la Caritat va ser fundada per Santa Joaquima de Vedruna i aquestes religioses són presents a Manresa des del 1854, sobretot en el camp de l’ensenyament, però també en la sanitat i en l’acció social i en la pastoral a les parròquies.
Aquestes dues religioses s’embadalien davant l’acció que Déu feia en elles i en els altres. Per això podíem descobrir en la Maria i en la Joaquima, una tendresa que ens admira, una noblesa de vida que ens esperona i una tenacitat en fer bé les coses que ens ajuda a créixer humanament.
Les vedrunes de Manresa, Maria i Joaquima que ens han deixat, però també Adelaida, durant molts anys a la Xina, Pilar, a Bolívia, Montserrat, Lurdes i les altres germanes d’aquesta comunitat tan estimada, ens són, enmig de la seva fragilitat, fars que il·luminen la nostra nit, ja que amb la seva pregària i el seu silenci amorós, esdevenen artesanes d’esperança i de fraternitat.
La Maria i la Joaquima, amb les altres germanes vedrunes de Manresa, ens són testimonis de la bellesa de les coses petites, que ens parlen de l’alegria de l’Evangeli. La mirada d’aquestes dones, neta i transparent, ens mostra també (amb la seva vida) que la bondat és més forta que la maldat i que la fidelitat a la vocació rebuda només pot ser fruit de l’experiència de Déu. La pregària de la Maria i de la Joaquima (i de les altres vedrunes de Manresa), ens mostra que el cor (com deia Pascal), té raons que la raó desconeix. La vida de la Maria i de la Joaquima ens demostren que l’amor és l’únic camí per arribar a Déu i als altres. Perquè només estimant amb tendresa, com han fet aquestes dues religioses al llarg de la seva vida, podem sembrar esperança i fraternitat.
El somriure com a bàlsam
Aquestes dues religioses sabien (i ho vivien així) que el somriure és el bàlsam que guareix les ferides del cor. Perquè el somriure no és ensenyar les dents, sinó mostrar la generositat del cor.
L’última vegada que vaig acompanyar en un recés aquesta comunitat tan estimada, va ser el passat 22 de gener. Recordo que els vaig comentar unes paraules de Sant Pau: “L’esperança no enganya, perquè l’amor de Déu ha estat vessat ens els nostres cors per l’Esperit Sant” (Rm 5:5). I també unes altres de Teiichi Sato, supervivent del tsunami que va destruir la costa del Japó el 2011. Sato deia després d’aquest drama: “Hem d’allotjar la llavor de l’esperança als nostres cors perquè es mantinguin forts, perquè és l’únic que importa”. I després d’aquella tragèdia, afegia encara: “Només quedava el que no es veu: l’amor, l’esperança”. I és que l’esperança ens empeny a obrir nous camins i a esperar sempre en els altres, com han fet al llarg de les seves vides la Maria i la Joaquima. Només l’esperança ens fa obrir els nostres cors i els nostres braços a Déu, que s’apropa a nosaltres en els germans.
L’amabilitat en el tracte d’aquestes dues religioses, en un món ple de tensions i de discòrdies, el seu silenci fecund i la seves rialles sinceres (amb un bon humor que és sempre font de salut), enmig de tants sorolls buits de significat, ens interpel·len i ens desvetllen. I sobretot, la pregària d’aquestes dues germanes, ha fet que es deixessin modelar pel Senyor, com l’argila en mans de Déu, el gran terrissaire. La vida senzilla i generosa de la Maria i de la Joaquima, ens fa descobrir l’obra meravellosa que Jesús ha fet en elles al llarg de la seves vides. I d’això en són testimonis les seves germanes de comunitat, de l’escola, a la qual van dedicar les seves vides i de tots els qui les coneixíem, ja que hem descobert en elles, uns testimonis clars i diàfans de fidelitat i de generositat.
La Maria, coordinadora de la comunitat, es va donar del tot, generosament, a les germanes que servia i va dinamitzat la comunitat de les vedrunes de Manresa, preparant reunions de formació, la litúrgia i les sortides de les religioses a Montserrat un dia a l’any. També introduí unes millores assistencials d’infermeria, per tenir cura de les religioses, totes elles grans i amb una salut molt precària. Igualment demanà als monjos de Montserrat i al bisbe de Vic (que tant estimaven) que baixéssim a Manresa a fer recessos a les vedrunes, per compartir amb elles la pregària i la reflexió. Encara vaig poder parlar amb ella el dia del meu sant, tot i que vaig notar que, malgrat els seus esforços, respirava malament i tossia molt.
Fa uns anys la Maria va patir un càncer, que va superar amb una actitud admirable, amb confiança en Déu i en els metges. La Maria venia, sempre que podia, a Montserrat, per “carregar les piles”, com deia ella. I la comunitat de les vedrunes, sempre que calia, acollia els monjos que baixàvem al metge a Manresa, per si volíem quedar-nos a dinar, en cas que acabéssim tard de les visites mèdiques. A mi mateix, el passat 13 de febrer, com que vaig acabar tard d’una visita del metge, em van acollir al dinar. Els monjos de Montserrat som testimonis de la fe i de l’esperança de la Maria, malgrat que va tenir una infantesa molt dura, ja que la seva mare va morir quan la Maria era molt petita.
Deixar-se estimar per Déu
Al llarg de les seves vides, la Maria i la Joaquima s’han deixat estimar i han estimat molt Déu, les germans de comunitat i tots aquells als qui han servit, d’una manera especial en la docència.
Tant de bo sapiguem descobrir l’obra que el Senyor ha fet en elles dues. Tant de bo que l’esperança que va guiar aquestes dues dones i que va enfortir la seva vocació, ens encoratgin a ser testimonis del Regne.
La Maria i la Joaquima, que ja han arribat a la Pasqua, al trobament amb Déu, han estat artesanes de vida, d’humanitat, de simplicitat evangèlica i d’amor.
Les germanes Maria i Joaquima ja poden cantar amb plenitud el salm 72: “Per a mi és bo d’estar prop de Déu, de buscar en el Senyor el meu refugi, de contar les vostres gestes”.
Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.