(Glòria Barrete –CR) L’any 2013 cau part del teulat de l’església de Músser. L’any 2016 cau sencer el campanar de Rosselló. Dos anys més tard cau part del sostre de l’església de Constantí, cau el rosetó de l’església del monestir de Banyoles, i tanquen l’església d’Algerri per unes esquerdes. L’any 2019 tanquen també l’església del Palau d’Anglesola per esfondrament. L’any 2020 cau part de la coberta de l’església de Sant Pere de Vilamajor i apareixen greus esquerdes en el campanar de l’església de Sant Joan de Valls. En el que portem de 2021 han tancat l’església de Guimerà per problemes estructurals. En quin estat es troba el patrimoni català de l’Església? Cauen les esglésies a casa nostra?
“Jo crec que no, crec les esglésies no van caient”. Afirmació rotunda del coordinador del projecte de Catalonia Sacra i coordinador de la delegació episcopal de patrimoni del bisbat de Vic, Dani Font. Ara bé, la llista de desperfectes, danys i problemes és llarga; però a nivell global, de què estem parlant? L’any passat Catalonia Sacra per primera vegada va inventariar quantes esglésies tenen els bisbats catalans. En van sortir més de quatre mil, sense comptar aquelles esglésies que són propietat d’ordes religiosos i congregacions perquè no estan sota l’ordenament diocesà.
Moltes d’aquestes quatre mil esglésies inventariades estan situades en llocs on no viu gaire gent. Parròquies rurals on els nuclis de població van acabar de despoblar-se cap als anys seixanta del segle passat. I és aquesta una de les causes del deteriorament de les esglésies, la despoblació, ja que el deteriorament, explica Font, “ve de l’absència de gent i no tant de no fer-se servir pel culte”.
La despoblació, el gran problema
Les esglésies que estan més en perill, doncs, o que cauen són aquestes esglésies que no tenen un teixit social que les envolti, “no pas les esglésies que no tenen feligresos”, reconeix Font. Cert és, afirma, que en els llocs on segueix havent teixit social “hi ha molt poques esglésies que caiguin perquè el mateix entorn, sigui l’Ajuntament o el bisbat, té interés en mantenir-ho”. Els bisbats es posen d’acord amb els ajuntaments per fer convenis de compartició d’ús perquè es pugui restaurar amb béns públics. “Als llocs on hi ha gent molt poques esglésies cauen”.
Malgrat aquestes afirmacions del coordinador de Catalonia Sacra, la llista de patrimoni eclesial enmig de nuclis habitats i inclús molt poblats que apareix als mitjans de comunicació amb parts caigudes, problemes estructurals o danys és força visible. És una simple exageració, doncs?
“No és una exageració, però sí són conceptes diferents”, reconeix Font. Caure, ensorrar-se i tenir problemes són, recorda Font, conceptes diferents. Aquests casos que hem enumerat a l’inici de l’article “són problemes propis d’esglésies que tenen tres-cents, cinc-cents o sis-cents anys, els típics problemes de l’edat del patrimoni”. Les parts del patrimoni cauen, afirma Font, “perquè està malament, no perquè hi hagi una desídia o perquè estigui abandonat”.
I esglésies amb problemes n’hi ha moltes, sí, reconeix Dani Font. “Ara la teulada, ara una esquerda a la portalada, ara el rosetó… sí que n’hi ha, sí, però això és fruit d’esglésies molt velles i sovint els problemes estructurals costen molt de detectar”. Una idiosincràcia pròpia de la problemàtica de la conservació del patrimoni antic. “Patrimoni de molts segles que té problemes complexos que sovint es fan esperar”.
Propietat privada d'ús públic
Dani Font va més enllà i detecta inclús una major predisposició de les administracions públiques a ajudar a la conservació del patrimoni de l’Església. “A totes les actuacions en què apareix alguna Diputació arreglant alguna església vol dir que el bisbat ha fet una cessió d’ús de l’església, no en el sentit de pertinença sinó de poder-la compartir”. Això, creu, és una actitud bona per part de l’administració pública que entén “que encara que sigui una propietat privada és d’ús públic”.
Un altre capítol són les esglésies que no tenen ningú ni res al voltant i poc a poc van caient, ara la teulada, després la degradació total. “I n’hi ha, és clar, per exemple, al bisbat d’Urgell o al bisbat de Lleida, perdudes enmig de la muntanya, que cauen i es fan malbé”. Font afirma que sí que hi ha un drama patrimonial en aquests casos, seguida de la reflexió posterior sobre qui ha de mantenir aquell patrimoni en un lloc on no viu ningú. “És un debat diferent, el del patrimoni que no té ús. En canvi, en esglésies on viu gent no veig que hi hagi una acceleració de degradació, al contrari. Penso que cada vegada tots estem més oberts, administració pública i bisbats, perquè això es mantingui”.
Una altra problemàtica endèmica a l’Església és la lentitud en professionalitzar la gestió del seu patrimoni. “Una bona gestió professional del patrimoni significaria per exemple fer revisions periòdiques, fer manteniments constants de les teulades, intentar fer plans directors”. En definitiva, tenir una actitud més activa en pro de la conservació del patrimoni, “i no esperar que el rector de torn vegi caure les pedres per avisar”. Arran del cas del Rosselló, però, la Generalitat va començar abans de la pandèmia una campanya per fer aquestes inspeccions tècniques a les esglésies que eren com a mínim BCIL -Bé Cultural d’interès Local- la mínima catalogació dels béns culturals. “Amb la pandèmia això s’ha aturat”.
"El manteniment ordinari no ven"
I quan les administracions no arriben o arriben tard, sovint les reparacions de patrimoni surten de les butxaques dels mateixos fidels de la parròquia malmesa. Al bisbat de Vic tenen força casos d’exemple. A la parròquia de Sant Martí de Tous, per exemple, acaben de fer una intervenció de reparació de les façanes, han canviat el sepulcre de lloc i han descobert unes pintures gòtiques.
“Ho han pagat tot els feligresos i fan campanyes constants”. Font reclama la mateixa visibilitat per a les reparacions com tenen els problemes estructurals del patrimoni. “Moltes parròquies col·laboren i reparen, però no surten mai enlloc”. I recorda que de les més de quatre mil esglésies inventariades en surten als diaris amb problemes unes deu. “El manteniment ordinari no ven tant”.
“És un gran pas important per tots anar cuidant el patrimoni cultural de l’Església”, afirma Font. Recorda que el patrimoni de l’Església té una part important de culte però també de patrimoni cultural de la població. “I un i altre no estan renyits”.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.