Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Vedruna) “Com hauria de ser l’espai exterior per donar resposta a les necessitats de moviment, de curiositat, d’encontre amb l’altre, d’autonomia, de tranquil·litat i d’aprenentatge?”. És la pregunta que ha formulat la professora Àngels Geis de la Facultat de Psicologia i Ciències de l’Educació i de l’Esport de Blanquerna – URL a les famílies de les escoles Vedruna. Aquest dissabte 2 d’abril s’han reunit en diferents punts de Catalunya per parlar sobre els espais exteriors com a espais d’aprenentatge. La trobada ha servit per posar de relleu que al segle XXI l’educació ha traspassat l’espai de les aules. I que s'aprèn sempre, però que cal posar-hi intenció pedagògica i reflexió.

Les escoles Vedruna Immaculada, Palamós, Manresa, Bellpuig, Berga i l’Espluga de Francolí han estat les amfitriones d’aquesta convocatòria descentralitzada, amb gairebé dos-cents participants, que ha comptat també amb moments de connexió virtual compartida. Una ocasió per a que les famílies participin de forma activa en la definició d’espais exteriors i de les activitats que s’hi proposen. Patis, terrasses, horts urbans o rurals, rutes, caminades, sortides, colònies… L’experiència pedagògica de les escoles Vedruna de Catalunya comprèn que aprendre significativament exigeix sortir de l’aula. I que això permet fer aprenentatges reals i contextualitzats, i treballar de manera interdisciplinària.

“Infants i joves necessiten espais a l’exterior per créixer”

Segons Àngels Geis, un dels pilars bàsics a tenir en compte a l’hora de repensar aquests espais és que siguin “espais exteriors rics en propostes de joc”. La professora i exalumne de Vedruna Vall Terrassa ha començat la intervenció compartint els seus records dels moments d’esbarjo. “Tots tenim records de patis, places, carrers, espais a l’aire lliure que han esdevingut per a nosaltres espais d’experiències de vida i d’aprenentatge”. I els ha descrit com a moments en què no hi havia gaire “intervenció de l’adult”.

Ho ha narrat en contraposició al context urbà en què viuen la majoria de famílies d’ara, que no facilita el joc a la plaça: “Els infants d’avui que no tenen tanta llibertat de joc a l’aire lliure fora de l’entorn escolar”. Amb tot, ha assenyalat que “infants i joves necessiten igualment poder-se trobar per jugar, per compartir experiències, per aprendre de la vida; necessiten espais a l’exterior per créixer”.

Petits racons d’autonomia i complicitat

Ha fet referència a Penny Ritscher, pedagoga i autora del llibre El jardí dels secrets. L’autora descriu els petits secrets que els més menuts troben en aquests espais i que els generen joc. “Per als més grans, aquest jardí esdevé el lloc per compartir els secrets de vida, les conquestes; poder parlar d’allò que a l’aula no podem parlar perquè només volem compartir amb els amics”. I ha assenyalat que el lloc on comparteixen aquests secrets els infants i on troben els elements motivadors per al joc són “sovint en petits racons”. Geis ha defensat “Uns espais exteriors a l’escola han de ser possibilitadors per a aquestes trobades”.

També ha formulat la pregunta de “Què entenem per a aquest espai exterior?”. I ha desmuntat la idea de pati que s’assimila “a no fer res” o a “perdre el temps”. L’esbarjo té una funció en el procés de creixement i ha suggerit que s’hi aprèn l’amistat, el joc, la convivència, les habilitats socials i a créixer. Per tant, és un temps “lectiu” en què “s’hi aprèn molt”. “Un espai que permet la distensió” en què “l’infant o jove sembla que prescindeixi de la tutela de adult i esdevé més autònom”.

En aquest espai es posen en joc “habilitats motrius, socials, emocionals, comunicatives” i, per tant, “una competència ciutadana que el possibilitarà per viure amb els altres”. També ha observat que “a l’exterior els infants canvien” i que “la pandèmia ens ha portat a fer moltes activitats fora de l’aula”. Ha dit que “hem descobert que s’hi està bé, s’hi pot fer classe”.

S’aprèn millor a l’espai exterior?

En la seva intervenció ha explicat que l’estrès bloqueja l’aprenentatge i la memòria. I ha recollit aportacions de la neurociència i de la medicina a favor del descans físic i mental, del joc com a generador d’aprenentatges significatius i dels entorns exteriors saludables i naturals, amb materials en sintonia dels codis del cervell.

També s’ha referit al lligam entre natura i cultura i a la necessitat que els infants tinguin experiència directa amb els éssers vius, sense mediació d’objectes electrònics ni excés d’altres estímuls artificials. Si falta contacte amb la natura, s’observen dificultats que afronta avui la infància, com l’obesitat, problemes motors i d’aprenentatge, asma, agressivitat o estrès.

Una mirada cultural sobre què ha de passar fora de l’aula

“Som éssers biològics, necessitem de la natura” i també “éssers culturals, que necessitem donar resposta a les necessitats socioafectives i cognitives”, ha defensat. A la família, a l’escola i a les relacions formals i no formals donem resposta a aquestes necessitats, ha dit. I ha recordat que“per a molts infants i joves l’escola és el lloc segur on fer les relacions i aprenentatges significatius”.

Geis ha demanat a docents i famílies plantejar-se “de quina manera tots els espais de l’escola poden ser millors”. I ha mostrat diversos exemples. Com l’experiència d’exterior d’un pati de parvulari a Dinamarca, en què tota la comunitat educativa comparteix una mirada cultural sobre què ha de passar fora de l’aula. En aquest context “és normal que els infants s’embrutin”. I aquí la professora ha alertat del perill d’una “mirada proteccionista”, que pot portar a crear terrenys erms, en què no hi passa res.

També ha parlat de les transformacions que ja s’estan produint a les escoles en aquest sentit. I ha apuntat que cal donar resposta a totes les necessitats, “no només a jocs esportius i amb pilota”. Ha dit que calen espais per a fer educació física, però també per llegir, parlar, fer jocs de taula o entorns per sortir a esmorzar o dinar. Geis ha recordat que “les estructures per enfilar-se no tenen edat” i que “el perill és no bellugar-se i no caure mai”.