L'Escola Pia actualitza el protocol de protecció de menors

(Escola Pia de Catalunya) L’Escola Pia de Catalunya enceta una col·laboració, estreta i integral, amb la Fundació Vicki Bernadet en prevenció, detecció i abordatge de l’abús sexual. Conjuntament, amb educadors i famílies, es revisarà el protocol d’atenció al menor que té la institució des del 2012, es formarà tots els professionals i s’impartiran xerrades a pares i mares. Així mateix, es treballarà amb l’alumnat perquè sigui conscient dels seus drets o com actuar si els senten vulnerats. La Pilar Polo, psicòloga amb més de 20 anys de trajectòria en aquest camp, ens dóna algunes pistes de com serà aquesta col·laboració i ens comparteix algunes reflexions sobre el moment actual.

Quan es parla d’abusos estem parlant de…

Del fet que un nen o una nena es converteix en objecte sexual, se sent objecte sexual. Estem parlant d’aquelles conductes que potser no poden ser qualificades com a delicte a nivell penal però són inadequades i poden arribar a ser perilloses. Dos exemples: a Cinquè de Primària, un professor substitut, per fer-se el graciós, li demana a una nena si li faria un ‘tuerquing’. No toca. Aquesta nena, que anava contenta a classe, decideix el cap de setmana que no vol tornar al col·legi dilluns. L’escola decideix que aquest docent no estarà sol amb els nens i li retira la tutoria perquè no es capaç de veure què és inadequat o adequat. L’altra: nois de 6è que es queixaven que un professor mirava les nenes fent un escàner. Les agafava i de vegades la mà baixava una mica. Quan se li va dir, es va sentir ofès… Deia als joves: “ara com no us puc fer abraçades”. De vegades no fa falta que arribem a l’abús, oi? Es tracta d’aturar aquelles conductes que, si no ho fem, podrien arribar a ser-ho. Cal que l’escola sigui un espai segur.

Quins són dins d’una escola els llocs i els moments de risc?

Els llocs no són ni més ni menys segurs. És cert que hi ha un tema que té a veure amb la nuesa, lavabos i vestuaris, espais més aïllats i tancats. No és de més o menys rics, sinó que hi ha intimitat. Més que els espais a mi em preocupa quan es creen situacions de poder i vinculacions afectives especials amb menors, vinculacions diferents de la que es manté amb la resta de la classe. Comença a l’escola i passa per telèfons o tutories… Pensem que les figures abusadores se les empesquen totes. És el tot i el res. Pel que fa a moments… Després de 20 anys m’han explicat o he viscut situacions de tot tipus i et poses en el pitjor. Cal ser clar: si un nen té una pèrdua familiar i necessita molt suport, de l’educadora o de la psicopedagoga, se li comenta al cap d’estudis. Se li explica que “aniré aquí, faré això, perquè el nen ho necessita…” Però no sense que tingui raó pedagògica. Tampoc és qüestió d’escola gran o petita, de classe social… El que sí crec és que el territori marca. Als llocs petits, els educadors són veïns, cosins…

El 2012 comenceu a treballar amb institucions educatives religioses. Això és ara mateix. Els nens sempre han estat utilitzats. Per què ara ens posem les piles?

El 2006 es fa la Llei integral de violència de gènere. I fins que com a societat no hem pogut acceptar tota la violència exercida cap a les dones, no hem pogut pair la que hi ha cap als nens. Quan comences a pair la violència cap a les dones i que la família és un espai insegur, acceptes que es poden patir altres violències. Pel que fa a nivell d’institucions religioses, sens dubte, el que passa a Boston i pel·lícules com Spotlight que ho denuncien dóna el tret de sortida: l’Església es pot tocar. Benet XVI va venir a santificar la Sagrada Família: allà on anava per Europa es manifestaven associacions de víctimes, els diaris publicaven reportatges… Vaig atendre uns mitjans estrangers i em van preguntar: què passarà a Barcelona? I jo vaig dir “no passarà res. Dubto que surtin els abusos de l’Església perquè esta de la mà del poder. Si aquest decideix que no es toca no es toca… mentre el poder l’ha necessitat, ha fet que tot estigués així”. Ara aquí no paren de sortir casos. Hi ha interessos per moltes bandes. Sens dubte, també hi ha coses social que fan que puguem parlar del tema, com a mínim parlar-ne.

L’Escola Pia i la Fundació enceten una col·laboració aquest curs. Com la definiries?

És integral. Nosaltres pensem que un centre educatiu és una comunitat i que tothom que treballa amb nens han de ser adults preparats perquè puguin entomar les seves revelacions i les situacions que viuen. Aquest tothom és el recepcionista, l’educador o els pares… Si fas una acció amb nois, remous coses, ells verbalitzen el que viuen i llavors els adults al seu costat no ho poden entomar… és pitjor. Preferim no moure coses abans de tenir gent que les pugui rebre. Per això, el nostre ideal a l’hora d’actuar és: fer formació als professors, xerrades a les famílies i treballar a classe amb els nois i noies. Ens agrada fer formació potent als educadors, fent un protocol de riscos perquè puguin saber què fer…

Protocol de riscos laboral?

Sí. El risc més gran que té qualsevol adult que treballa amb infància és que li posin una denúncia per mala praxi… Si tots sabem què podem o no fer, i pedagògicament se sustenta i té sentit, podré treballar tranquil. Si m’ho salto, la institució i els companys podran dir-ho i prendre mesures. Cal que ho pensem i parlem abans, aquest protocol. Cadascú ve d’una casa, d’un sistema de valors. És important que tothom entengui que quan entra a treballar a Escola Pia s’ha de posar el barret d’Escola Pia i per això, primer, l’hem de construir. El protocol el fem conjuntament amb tothom. I últimament també incorporem la participació de l’alumnat. Es tracta de crear un sistema de valors que protegeixi tothom, perquè si els professionals treballen adequadament, segur que cap nen patirà un maltractament. Ens estalviarem un 20% dels abusos. A casa nostra, el 80% passa a les famílies i la resta, a les institucions. Consensuem un sistema de valors, elaborem un codi ètic, unes normes de conducta i un circuit intern en què tots tenim l’obligació d’informar a la direcció i al circuit perquè es pugui donar acollida, assessorament, resposta a les situacions que viuen els nostres infants i joves. També respectem els protocols que tenim de la Generalitat.

El protocol protegeix tant a infants com a educadors.

És clar! El codi de conducta no prohibeix res sinó que dóna alternatives per fer-ho amb més seguretat. Ajuda a prendre decisions millor: tu tens un company que veus que fa una cosa que no et quadra i li recordes que va firmar un protocol. Ho torna a fer i tu dius: ara tinc l’obligació de dir-li a direcció i que prengui mesures. Et dóna seguretat. Però a més, quan tu entens el patiment que suposa per a uns nens haver patit abusos, sentir que demanen ajuda i decideixes estar allà i saps com donar suport… dóna una satisfacció enorme. És important que ens situem com educadors, que és molt més que professor: l’educador és el que fa el camí amb…

Els mestres, de ser una figura inqüestionable a nivell social, passen a ser potencials criminals als mitjans o per a algunes famílies o… Com ho viuen?

El pitjor ha estat fa uns 15 anys: els mestres han passat a ser funcionaris amb moltes vacances. Hi ha hagut un desprestigi. En el moment que hem tingut pares i mares més formats, han decidit que els educadors no eren tan llestos. Hi ha hagut un desprestigi anterior de la professió i ara quan han sorgit aquests casos, s’ha posat als mestres on se’ls ha posat. Aquelles escoles o entitats de lleure que han pogut fer un procés de protocol ha donat tranquil·litat als seus educadors. Les coses no es fan perquè sí. Es fan perquè tothom ens hem de sentir protegits.

Creus en aquest procés d’establir un nou marc hi ha coses que podem perdre?

És tan simple tot… L’educador no pot abraçar el nen? Sí que pot, però allà on tu vagis que el vidre sigui transparent o tingui una finestreta vertical que et permeti veure què passa dins. Tu no pots fer segons què sense que hi hagi una raó determinada. Hem de continuar tocant però és veritat que, per exemple, no es obligatori fer petons a les mestres. Els obliguem a P3! No ho és! Si tu, mestra, no vols aquell dia un petó els dius als nens: “Avui no em trobo bé, no em ve de gust”, i estàs ensenyant als nens que poden dir no. I si un dia no volen, no te’l fan. Hem confós les coses. El protocol no prohibeix, excepte les que s’han de prohibir. En el d’escoles bressol posa que les educadores no poden portar els nens al seu vestuari. Els portaven i es canviaven de roba en un espai tancat que no és de nens. T’esperes i t’aguantes. Això està prohibit. No hem de perdre allò humà, però tenim normes… i fem el que hem de fer.

Fem lletja –les normes, la formació, els codis– una cosa que és bonica: hem pres consciencia de la humanitat, de la dignitat, del petit i del gran…

Hem de tenir al cap que les persones que treballem amb nens treballem amb persones de baixa estatura però persones amb drets i que no són propietat de ningú. Els nens vénen a les escoles nostres, no són alumnes escolapis. Nosaltres som mestres dels nens però no són nostres ni dels pares, formen part de la família. Quan tu fas un treball preventiu i de sensibilització, el que intentes és col·locar els nens i adolescents en el centre, tenint molt clar que la infantesa no és una malaltia que acaba als 18 anys. És la base del que serem com a adults i si ens han fet sentir dignes i ens han tractat amb dignitat, la buscarem, i tractarem els altres amb dignitat. Si ens sentim indignes, farem el contrari. El que tu vols per a tu, el triple per al nen. Si tu vols intimitat, el triple per al teu fill.