"És la meva salut, però no la meva fe, la que s’ha tornat molt fràgil"

(Delegació de Missions de Lleida) Càrol Garcia és missionera de les germanes de Nostra Senyora d'Àfrica i, des que una malaltia respiratòria greu la va fer tornar a casa, tira endavant la vocació des d'Almacelles. La seva experiència en diferents països africans li va deixar "una profunda empremta", tal com explica en aquesta entrevista realitada per Laia Paris, alumna de secundària del col·legi Claver de Raimat. Aquí parla d'estima, d'esperança i de com "des de la meva cadira de rodes, continuo apostant per una terra més justa per a tota la humanitat".

Quins són els teus somnis, Càrol?

El meu somni es va fer realitat anys enrere: poder conèixer i viure a Àfrica durant uns anys. Avui tots els protagonistes d’aquell llarg viatge em mantenen viva i amb el mateix entusiasme del passat. Volia i m’hagués agradat quedar-me allà per sempre; amb aquesta intenció vaig marxar... Però des d’aquí, segueixo desitjant que aquest continent i molts altres racons del món tinguin dret a una vida més digna.

Vas ser missionera, oi? On vas estar i quina era la teva tasca?

Després de passar sis mesos a Londres, vaig tenir la sort de viure a Uganda, a Tanzània, Kenya i Algèria amb les Germanes Missioneres de Nostra Senyora d’Àfrica. Acompanyava i assitia a malalts de SIDA i d’altres malalties greus, especialment, a tots aquells que no tenien mitjans per desplaçar-se als centres sanitaris. Durant les meves visites em trobava amb patiment, soledat, amb la mort... Amb el temps vaig arribar a comprendre com els mateixos que se sentien sols i tenien por, intentaven afrontar el demà amb una mirada diferent. Conviure amb cadascú d’ells va deixar una profunda empremta en mi que va ser, és i serà la millor experiència que he viscut per saber acceptar la meva situació actual.
Va ser a Nairobi (Kenya), durant el meu temps de Noviciat, quan de sobte, una greu malaltia m’obligava a tornar de nou a Espanya. En aquell moment vaig pensar que seria de manera temporal. Que il·lusa!

La teva salut et permet seguir estant compromesa?

Fa dos anys que vaig fer un Compromís Missioner amb les meves companyes religioses que, malgrat el meu retorn i la meva situació, mai vaig oblidar. És la meva salut, però no la meva fe la que s’ha tornat molt fràgil. No respiro amb normalitat, no puc caminar, no puc realitzar les coses indispensables del dia a dia... Però la meva mobilitat no m’impedeix continuar “treballant” per l’Evangeli. Intento imitar l’exemple de Jesús. Ell tampoc va escollir la seva creu, i tot i amb això la va acceptar, la visqué i la va estimar fins al final. No es va rendir en cap moment...

Penses sovint en l'Àfrica?

La recordo i hi “sóc” allí molt sovint: quan em manifesto amb tots aquells que lluiten per una vida més justa, quan recordo l’olor de les plantacions treballades, quan escolto els esglais dels innocents en guerra, quan gaudeixo de les sortides i postes de sol, quan escolto la joia del seu cant i la seva dansa.

Si no haguessis caigut malalta, continuaries estant allà com a missionera?

Sí, evidentment que hi seria. Però de fet, malgrat la meva malaltia, em sento més missionera que mai!

D’on treus les forces per superar-te dia a dia?

Diuen que “ser feliç no és tenir una vida perfecta. Ser feliç és reconèixer que la vida val la pena viure-la, malgrat les seves dificultats”. Opto per seguir sent completament “activa” tot el camí que em queda per davant i espero poder fer-ho amb la mateixa il·lusió que sempre vaig tenir. Sóc feliç i, malgrat tot, aquesta felicitat fa possible que arribi un nou dia per a viure’l intensament amb força.

Ara, malalta, també et dediques als altres?

Procuro fer-ho. Al mateix temps que somio i ofereixo la meva malaltia per Àfrica i la seva gent, des de la meva cadira, continuo apostant per una terra més justa per a tota la humanitat. Vaig néixer en un família cristiana molt compromesa. Els meus pares ens van transmetre als meus germans i a mi una sòlida educació tenint com a referència l’estil de vida de Jesús. Recordo que la porta de casa sempre va estar oberta a la diversitat i, així, he après a seguir mantenint-la.
Aquí a Almacelles em sento estimada; el meu poble m’agrada cada dia més! Amb el temps, puc arribar a molts dels meravellosos racons i gaudir-los oblidant que la meva mobilitat és tan reduïda. En aquesta vila en la que tant m’agrada viure, el que més em reconforta és respirar la interculturalitat que, sens dubte, ens ajuda a créixer i ens fa a tots tan “grans”!

Creus en Déu?

Sí, hi crec. No imagino la meva vida sense Ell.

Alguna vegada has tingut una crisis de fe?

És clar que sí! Si no hi ha dubtes, no hi ha fe. La meva malaltia i dependència física actual, per exemple, van frustrar molt la meva vocació, almenys com jo l’havia somiat...

Creure en Déu significa que el tens present en tot moment?

M’encantaria que fos així, encara que algunes vegades, la meva actitud egoista no m’ho permet... Tanmateix, Ell sempre està atent i molt a prop. M’agrada començar el dia donant-li gràcies mentre pronuncio aquestes paraules de Sant Ignasi: “en tot estimar i servir”.

Tens por a alguna cosa?

Tinc por a que el meu somriure i el meu ànim que tant em caracteritzen, em manquin algun dia.

Tens por a morir?

He ensopegat un parell de vegades amb la mort. No vaig tenir temps de tenir por... I, sincerament, no en tinc. El que més m’espanta potser és patir; encara que, com sempre, Ell estarà amb mi agafat fortament de la meva mà!

Creus que aniràs al cel?

No penso que hi hagi res més que cel. Però per arribar-hi, encara he d’aprendre a estimar als altres com el Senyor ens estima a tu i a mi.

Creus que hi ha alguna cosa després de la mort?
Estic segura que sí. Com diu la Carta de Sant Pau als Romans: “Tant si vivim, com si morim, som del Senyor”.

Per acabar, què penses dels adolescents d’avui en dia?

Que sou molts i confio plenament en tots vosaltres. Us recordo a diari i us tinc molt presents, doncs sou la nostra esperança per a un futur digne i millor per a tota la humanitat.

Canviaries alguna cosa de la societat d’avui en dia?

En primer lloc hauria de canviar jo mateixa. Intentaria millorar els meus defectes, oferir les meves qualitats i tindria molt en compte a tots aquells que m’envolten. És molt important pensar en els que tenim vora nostre. Si cadascú procuréssim fer això, probablement, entre tots podríem construir una societat més justa per a tothom!