Què és la festa de l’exaltació de la creu per als ortodoxos?

Lucía Montobbio –CR L’exaltació de la Santa creu és una festa cristiana que celebra tant la comunitat catòlica (el 14 de setembre), com la comunitat ortodoxa (el 14 de setembre, els que segueixen el calendari gregorià; el 27 de setembre, els que segueixen el calendari julià).

Durant aquest dia es recorden dos fets històrics: que Helena de Constantinoble (més tard santa Helena de la Creu) va trobar la creu de Jesucrist al segle IV; i que l’emperador Heracli la va tornar a Jerusalem al segle VII després de recuperar-la de les mans dels perses.

Dotze grans festes

La principal festa religiosa ortodoxa és la nit de Pasqua que continua fins 50 dies després. Tanmateix, el seu calendari estableix 12 grans festes, que recorden els fets històrics més rellevants per a la comunitat cristiana postevangèlica. Entre aquestes hi ha l’exaltació de la Santa Creu, com a festa fixa.

Seguint aquesta divisió entre les festes mòbils i fixes, de les primeres hi ha Pasqua, Ascensió i Pentecosta. Les restants que completen les 12 festes són mòbils: Nativitat de la Mare de Déu, Entrada de la Mare de Déu al Temple, Naixement de Nostre Senyor, Teofania de Nostre Senyor Jesucrist, Encontre de Nostre Senyor Jesucrist, Anunciació a la Mare de Déu, Transfiguració de Nostre Senyor Jesucrist, Dormició de la Mare de Déu.

Helena, mare de l’emperador Constantí I El Gran, va peregrinar a Jerusalem l’any 326 amb la petició de trobar la tomba de Jesucrist. Ajudada pel bisbe Macari (Jerusalem) va trobar tres creus, la de Jesucrist (Veracreu) i la dels dos lladres.

Hi ha diversos relats que expliquen com Helena i Macari van descobrir quina era la creu de Jesucrist. Una tradició diu que la Veracreu conservava encara la inscripció INRI (“Jesús de Natzaret, rei dels jueus”). En una altra es narra que la van portar a una dona que patia una malaltia terminal, i en tocar la creu de Jesucrist es va guarir. I una tercera explica que van dur un home mort davant les tres creus i, al fregar-li la creu de Jesucrist, va ressuscitar. En identificar la creu de Jesucrist, el bisbe Macari la va elevar per venerar-la.

A prop de les creus, es trobava un temple romà dedicat a Venus que van enderrocar. A sota, Helena va trobar les restes d’una tomba, que va identificar com a sepulcre de Jesucrist. L’emperador Constantí, hi va fer construir la gran basílica anomenada Martyrium de la qual la pelegrina Egèria en parla molt, en honor a la resurrecció de Crist. Se sap que l'any 333, la basílica ja existia, perquè el pelegrí de Bordeus en testimonia. Va ser consagrada el 13 de setembre de l’any 335. L’endemà es va celebrar l'Exaltació de la Santa Creu. Aquesta consagració és commemorada per les litúrgies orientals, especialment la bizantina.

La tornada de la creu a Jerusalem, al segle VII

Helena va deixar part de la Veracreu a Jerusalem; i una altra part, juntament amb els claus, se’ls emportà a Constantinoble. La part que va romandre a Jerusalem, serà requisada pels perses, quan conquisten la ciutat (614).

La creu no es recupera fins que l’emperador Heracli derrota al rei persa Corsoes II. Aquí també hi ha una llegenda que explica que quan Heracli provava de tornar la creu a Jersusalem, es va trobar amb una força estranya al Mont Calvari. El patriarca Zacaries de Jerusalem, li va aconsellar que es tragués les seves vestidures i la seva corona per accedir a l’Església del Sant Sepulcre. Només llavors li va ser possible entrar-hi. En tornar la creu, el 14 de setembre de l’any 628, va elevar-la per exaltar-la.

Aquesta exaltació es va transformar en festa nacional de l’Imperi Cristià Oriental. I la celebració, a poc a poc es va anar estenent de Jerusalem a altres esglésies, fins que l’any 720 va esdevenir universal.

Històricament, la creu es posava a tots els edificis públics, als uniformes, i era alçada per bisbes i sacerdots durant la litúrgia. Es beneïen els quatre punts cardinals de l’església amb la creu, i la comunitat cantava el tropari de la festa – apolytíkion- durant la Divina Litúrgia «Salveu, Senyor, el vostre poble i beneïu el vostre heretatge. Doneu als reis la victòria sobre els enemics i protegiu amb la vostra Creu la vostra ciutat (o els vostres ciutadans». En el passat, l’imperi cristià bizantí i rus feia servir el cant en altres ocasions. Per exemple, en les guerres, el cantaven perquè Déu els concedís la victòria davant dels enemics.

Avui en dia, en el ritu bizantí, al final de l'ofici matinal, el celebrant eleva la creu vers els quatre costats, mentre fa unes pregàries d'intercessió, i el cor canta cada vegada 100 vegades Kyrie eleison. És un dia d’oració i de dejuni, on es recorda el sentit que té la creu. A Catalunya, hi havia també la benedicció del terme, vers els quatre costats, però se celebrava el 5 de maig, festa on es recordava l'aparició de la Creu.

El vespre anterior a la celebració, hi ha lectures que no són pròpiament part del ritu d'adoració de la Creu, però, sí que adequades a la festa. Algunes d’aquestes són Èxode 15,22 - 16,1; Proverbis 3,11-18; Corintis 1, 18-25; Isaïes 60, 11-16; Salms 99, 5, 110, 1... entre altres. També es continua cantat el tropari, tot i que la lletra és entesa diferent; on diu “enemics” es pensa en “el mal”, i on es prega pels “vostres ciutadans”, es demana per tots els germans.

El símbol de la creu

La creu és símbol de salvació de la humanitat a través del patiment, de la mort. Significa la importància que té el sacrifici per arribar a la vida eterna. Com es diu en Lluc 9, 23: “Si algú em vol seguir, que es negui ell mateix, que agafi la seva creu diàriament i que em segueixi.”

La línia vertical de la creu vol significar la divinitat de Jesús, i l'horitzontal, la seva humanitat. La creu dels cristians catòlics té quatre puntes, la creu llatina. En canvi, la creu ortodoxa té 8 braços. Una altra diferència és que en la creu llatina Jesucrist té un clau que travessa els dos peus, i en l’ortodoxa cada peu té un clau.

Per últim, avui dia, en el moment de fer el senyal de la creu; els cristians catòlics ho faran amb els cinc dits de la mà, i es tocaran primer l’espatlla esquerra i després, la dreta; mentre que els cristians ortodoxos de tradició bizantina, faran el senyal de la creu amb tres dits (polze, índex, mitger), i primer es toquen l’espatlla dreta i després, l’esquerra. Tanmateix, els siríacs, també amb tres dits, se senyen de dreta a esquerra. Val a dir que al llarg de la història hi ha hagut variacions; també a Occident s'havia fet d'esquerra a dreta, efecte mirall d'una benedicció, segurament.

La Santa Creu a Catalunya

El Ligum crucis és una figura que conté un tros de fragment de la creu de Crist, i es conserva a la basílica de Santa Maria del Pi. Està exposada al museu de la basílica i el públic la pot visitar. Va ser lliurada l’any 1398 pel rei Martí l’Humà, que al seu torn la va rebre del papa Luna a Avinyó.