(Josep Gordi –CR) Per visitar aquesta ermita cal arribar fins la bonica Folgueroles, a la comarca d’Osona. El camí més ràpid és agafar la carretera C-25 i prendre la sortida de Calldetenes. A la que sortim de l’autovia ja ens apareixen indicadors per arribar a Folgueroles, que queda a només un parell de quilòmetres. És recomanable aparcar a l’avinguda de l’Atlàntida per tal d’entrar caminant pel carrer major i visitar, a l’inici o al final, la Casa Museu Verdaguer que obre de dimarts a diumenge de les 10 a les 14 hores. Una nova descoberta dins la col·lecció d'articles sobre santuaris naturals que publiquem a Catalunya Religió.
Davant de la Casa Museu ens vam trobar amb en Roger Canadell, professor de Literatura Catalana de la Universitat Oberta de Catalunya, que ens acompanyà en aquesta visita que tenia com a primer objectiu visitar els espais en els quals es forjaren les arrels literàries i religioses de Jacint Verdaguer. Amb en Roger vam continuar carrer Major amunt fins sortir del nucli urbà. Seguirem per la Ronda de la Damunt fins arribar a l’ermita. Davant de l’ermita començà la conversa amb en Roger que girà a l’entorn de la importància d’aquest espai per a Verdaguer.
El camí cap a aquesta ermita era una passejada que Verdaguer i la seva mare feien quotidianament per canviar el ram de flors que embellia la imatge de la Verge i que ells dos recollien tot anant-hi.
Certament, era així. Ara bé, cal tenir present que els entorns de Folgueroles a la segona meitat del segle XIX, eren molt més rurals del que ho són ara. La caminada fins l’ermita de la Damunt era un passeig habitual per molt habitants de Folgueroles ja que per ells era un lloc de referència, un espai sagrat...
Per tant, és ben versemblant que el Verdaguer infant s’iniciés en el coneixement de les plantes i la natura tot passejant cap l’ermita?
Segurament, ja que portar flors a la Mare de Déu li era una activitat molt comuna que el va fer conèixer els entorns i saber, a partir de la tradició oral, el nom popular de les plantes, tan presents a l’obra verdagueriana. També sabem que, de més gran, Verdaguer va apropar-se a professionals de la botànica i de la farmàcia per tal de saber els noms científics i les particularitats de les plantes que ell coneixia per la via directa, popular. A més a més, sabem que és a l’ermita de la Damunt on Verdaguer ubica el poema ‘L’Arpa’ del llibre Pàtria, en el qual es descriu una pujada a l’ermita amb la seva mare i la seva trobada amb un trobador.
Aquesta escena representa el compromís de Verdaguer amb les lletres i el sacerdoci?
Estic convençut que en els entorns naturals de Folgueroles i, per tant, també a l’ermita de la Damunt és on Verdaguer viu els primers moments de silenci i contemplació. Aquest record d’infantesa, a mesura que es fa més gran, es va mitificant i el mateix poeta ubica, enmig d’aquelles caminades i estades davant la Mare de Déu, la seva inicial consagració a la poesia i a la fe cristiana. En el poema ‘L’Arpa’, Verdaguer recorda el moment en el qual un trobador s’atura a l’ermita –com hem dit abans– quan ell i la seva mare són dins i en el bell moment de la posta que, en certs moments de l’any, des de La Damunt, ho fa darrere del Pedraforca. Tot plegat fa que ell, amb el record molt present d’aquella mitificada ermita i recordant el màgic moment, se senti cridat a seguir el camí de la poesia que de manera primerenca s’enllaçà amb la seva vocació religiosa. Per tant, aquest espai és fonamental per entendre la doble vocació de Verdaguer.
Molt més que l’esglesiola on va celebrar la seva primera missa?
I tant! Tot i que hi ha tres enclaus d’aquesta comarca molt lligats a Verdaguer: la Damunt, l’Ermita Sant Francesc s’hi moria i Sant Jordi de Puigseslloses. En aquests tres espais Verdaguer situa poemes seus que, tanmateix, són moments decisius en la seva vida. A la Damunt, és on ell es consagra a la poesia i a la fe. A Sant Francesc s’hi moria, explica el pas de sant Francesc per aquesta terra, s’hi parla d’un moment de defalliment del sant i de com és guarit amb aigua de la Font de vida, que encara existeix. I a Sant Jordi de Puigseslloses, que és el lloc on diu la seva primera missa però que és alhora l’espai on conflueixen veneracions anteriors al cristianisme, d’aquí que s’hi trobi el dolmen de Sant Jordi, amb la devoció cristiana que té en l’ermita la seva representació.
Després de tant de parlar del poema ‘L’Arpa’ què et sembla si el llegim?
I tant!
Damunt de mon poblet hi ha una capella
d’una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d’una verge
d'aquella rodalia sobirana
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i humil vassalla,
i sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.
Un cap al tard tindria alguna pena
puix ella féu l'oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l’amor de la seva ànima.
A l’empènyer la porta de l’església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d'harmoniosa música d'Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa,
i passa els dits per los bordons de l’arpa;
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s’enllaça,
murmurioses urnes que s’aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliment d'amor i crits d’hosanna.
Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
apar que a la boscúria li demana
si són los passarells que a voladúries
hi solen refilar a trenc de l'alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.
La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
i a tres dits de mos ulls l'instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo, mentres l'ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m'hi vessava,
a aquell bocí de món que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí! per la finestra
de reixa d'or si jo els vegés encara!
Vegí el Montseny engarlandat de boscos,
vegí el Puigmal de cabellera blanca
damunt la serra del Pirene altívol
com un gegant al cim d'una muralla,
i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
a prop del Gurri de lluentes aigües,
com gentil segadora muntanyesa
que dorm al peu de son falçó de plata.
Més humil i més pròxima, l'església
vegí de mon poblet, ramat de cases
que com pollets esveradissos viuen
a l'aixopluc de les maternes ales.
Entre elles una n'obirí més xica
que les seves veïnes i més blanca;
lo fum sortia de la llar fumosa
plena per mi de resplendors de l'alba.
Mos companyons i companyones tendres
feien a dalt del porxe la sardana
i baixaven a l'hort, a rua feta,
papallons joguinosos d'hora baixa;
elles envers les roses que florien,
ells vers on lo cirer vermellejava,
no tant com les enceses barretines
que s'hi veien pujar com una parra.
Feien jocs d'innocència i de platxeri
i corrien i reien i cantaven,
i sa dolça cridòria me venia
amb lo melós arpegi barrejada.
Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa
crescuda amb sa suor. Vegí l'aubaga,
los boscos i soleis, nius de mos somnis
d'on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
i al pondre's damunt seu l'astre del dia,
corona d'or irradiant de flama,
engolir-se'l vegí l'alt Pedraforca
fet un vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d'estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana!
Fantàstica aquesta descripció d’un moment mitificat de la seva infantesa amb la realitat geogràfica actual.
I tant! És com un tràveling a vol d’ocell des de la Damunt. Comença pels roures que envolten l’ermita i segueix amb el poble, la Plana Osonenca, Pirene, és a dir, el Pirineu, El Puigmal, el Pedraforca... Per cert, hi ha un dia de juliol que el sol es pon darrera d’aquesta simbòlica muntanya. Cal no oblidar que el llibre on s’inclou aquest poema és Pàtria, ho hem apuntat abans, i hi conflueixen l’espiritualitat, la pàtria catalana, l’enyorança del passat…
Per tant, podem convidar tothom a arribar caminant a aquesta ermita i des d’aquesta magnífica talaia llegir el poema ‘L’arpa’, tot gaudint, si el dia hi acompanya, de totes les muntanyes i paisatges que Verdaguer descriu.
Certament, veure la plana de Vic des de Folgueroles és meravellós. També cal esmentar que al costat de l’ermita hi ha un espai dedicat a les flors que ens convida a llegir altres poemes de Verdaguer, com els recollits a Brins d’espígol o a Flors del Calvari.
Amb l’ànim asserenat per record del nostre admirat i estimat poeta, pel poema llegit i assaborit, pel gust de fer present, una vegada més, el nostre esplèndid passat, retornem cap a Folgueroles, escoltant les veus de la natura, assaborint el magnífic paisatge que acollí Verdaguer, que tant el va captivar i que sempre portà amb ell... tal i com avui, una vegada més, ho ha fet amb nosaltres.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.