L’era del desànim, o com arribar a superar la societat del narcisisme

(Cristianisme i Justícia) Cristianisme i Justícia reflexiona, en el seu darrer llibre, sobre l’individualisme, la pèrdua del sentit comunitari i de la capacitat d’indignació de la nostra societat, cada cop més connectada però cada vegada més narcisista. Ho fa des d’una lectura creient i amb voluntat d’obrir una porta al canvi i a l’esperança.

Cristianisme i Justícia acaba de publicar el seu darrer llibre L’era del desànim (Abril 2018) on es recullen el conjunt d’aportacions que es van fer durant el curs del mateix nom celebrat durant l’octubre-desembre del 2015. La inspiració i motivació sorgeix de la lectura del best-seller La societat del cansament del coreà Byuny Chul Han. A la seva tesi que l’excés de positivitat està generant una societat cansada incapaç de rebel·lar-se contra la lògica de l’autoexplotació i del sistema neoliberal, el llibre hi ha volgut afegir una lectura creient i teològica.

I és que el lector o lectora anirà veient que cada ponent sembla que parli d’una pèrdua: pèrdua de valors (Begoña Román), pèrdua de la capacitat d’indignació (Joan Carrera), pèrdua d’il·lusió o «desengany» (José Ignacio González Faus), pèrdua de vincles («atomisme social», en paraules exactes de Joan Carrera), pèrdua de Déu (Josep Otón), pèrdua de la força transformadora de les paraules, pèrdua del rostre visible de l’enemic, convertit ara en un gran sistema anònim... i, com a conseqüència de totes aquestes pèrdues, la pèrdua de la responsabilitat.

Al llarg dels diversos capítols, els autors apunten sempre a l’individualisme –amb la pèrdua del sentit comunitari consegüent– com a causa principal d’aquestes pèrdues: l’anomenat «individualisme possessiu» s’ha anat convertint en un individualisme acumulador i depredador. Si ens mobilitzem és només motivats per un «campi qui pugui!». Tant és així, que Joan Carrera creu que aquest individualisme ens desmobilitza més que el nostre propi benestar. Som «una multitud de jos individuals, connectats», però no comunicats ni agermanats. Hem anat passant de l’antic mite de Prometeu (recuperat per Karl Marx) al mite de Sísif (reprès per A. Camus) i, posteriorment, a l’actual mite de Narcís. El Narcís d’avui és la selfie. Però convé recordar que Narcís acaba caient al riu i s’hi ofega, de tant mirar-s’hi per veure com n’era, de guapo. Paradoxalment, aquest individualisme que tant ens domina pot acabar significant la mort de l’individu.

Tot i el títol, el llibre no és pessimista sinó que pretén articular una proposta de sortida al laberint on ens hem posat, i que passa, entre altres coses, per anar creant comunitats alternatives (creients o mixtes), que puguin actuar com a llevat dins la massa. Aquesta és en bona part la intenció última de L’era del desànim.