Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Antoni Matabosch-La Vanguardia) Els darrers temps se senten moltes veus que acusen l’Església catòlica d’apropiarse, saquejar, robar, milers de propietats que no eren seves (solars, camps, pisos, esglésies, cases, etcètera) inscrivint-les al Registre de la Propietat sense tenir cap títol de propietat (la primera inscripció s’anomena immatriculació). Darrerament la Unió de Pagesos s’ha afegit a l’acusació. Sobre aquest tema hi ha moltes confusions històriques i de conceptes que voldríem aclarir aquí.

Les desamortitzacions de béns eclesials entre el 1835 i el 1836 i la del 1851 portaren a un grau tan alt d’embolic sobre les propietats, que el 1861 es va crear el Registre de la Propietat, on es podien (no ha estat mai obligatori) immatricular tota classe de béns, excepte els llocs de culte catòlics, perquè era notori i evident que eren de l’Església. Atès el gran nombre d’altres béns a inscriure, es determinà que les propietats de les quals l’Església no podia aportar un títol escrit de domini (herència, donació, compra...), però que constava que n’havia tingut la possessió per altres títols que ningú més tenia (possessió des de temps immemorials, inclusió en llistats que el govern va fer el 1861, visites pastorals on consten els bens, cadastre...), es podien immatricular mitjançant una certificació. I així es va anar fent des del 1861 fins al 1998 sense interrupció (les diferents lleis i reglaments del 1909, 1915 i 1946, passant per la II República, no canviaren res). 

Les immatriculacions per certificació de béns no de culte no es feren, per tant, segons una llei franquista tal com alguns afirmen, sinó per una del 1861. També cal remarcar que immatricular un bé no concedeix la propietat, que pot venir de segles enrere, i és evident que hi havia propietaris abans del 1861; només dona seguretat jurídica al ja propietari, amb títol escrit de domini o no.

Primer oermís per immatricular els temples

El 1998 s’aixecà la prohibició d’immatricular les esglésies perquè es va considerar inconstitucional (reial decret 1867/1998), i entre el 1998 i el 2015 l’Església va poder immatricular els seus temples amb el mateix procediment (mitjançant certificació) que es va fer servir durant 137 anys. El 2015 hi hagué un acord general (també de l’Església) que ja no era necessari continuar amb el procediment especial d’immatriculació. 

El procediment d’immatriculació no s’ha fet de manera arbitrària o, com alguns diuen, per “apropiació” , espoli o robatori. Sempre s’ha fet presentant una documentació que provés que era de titularitat eclesial i que estava inscrita al cadastre. En tot cas la possessió com a amos, pacífica, durant molts anys i sense discussió, sempre pot ser decisiva. La darrera decisió per immatricular sempre ha estat del registrador de la propietat, que havia de mirar amb detall cada certificació. Si hi ha hagut algun error, sempre es pot corregir i totes les diòcesis estan disposades a parlar-ne.

Alguns col·lectius i el Govern espanyol mateix propugnen fer un llistat dels béns eclesials immatriculats (de fet es pot trobar fàcilment al web del Registre de la Propietat) a fi “d’estudiar la reversió al domini públic dels béns immatriculats”, donant per suposat que hi ha béns de “domini públic” que l’Església s’ha apropiat. Un bé pot ser de domini públic per naturalesa (rius, costes...) o per llei. Cap bé immatriculat compleix aquestes característiques. Els béns eclesials són de domini privat, però no pertanyen ni als capellans ni als bisbes a títol personal perquè només en són administradors. Durant segles el poble catòlic ha construït i confiat a l’església una sèrie de béns al servei de les comunitats per celebrar i anunciar l’Evangeli i ajudar els més pobres. Són béns de domini privat però al servei de tot el poble, amb finalitats religioses, culturals i socials. L’Església ha conservat i custodiat aquests béns a través dels segles amb pocs recursos i amb gran esforç. Són una ínfima minoria els que són econòmicament rendibles i ni de bon tros compensen les despeses en aquest sector. En cap cas es tracta de béns comunals, que són propietat d’un grup o de tots els habitants d’un poble, ni tampoc són “del poble” i, per tant, de l’Ajuntament. Aquest sí que faria una apropiació indeguda. L’Església no ha estat robant uns béns, simplement hi ha posat ordre.

Antoni Matabosch, teòleg i president honorari de la Fundació Joan Maragall