Al nord del país, al terme municipal de Gombrèn, una capella neix d’una roca. S’explica que les escales que hi ha fins a arribar a la capella de la Mare de Déu de Montgrony són una de les causes de la condemna del comte Arnau perquè, arribat el moment, es va desentendre de pagar-les. Aquest perímetre del Ripollès és farcit de misteri i d’elements d’una mitologia catalana rica i, alhora, oblidada. Hi ha llum i hi ha obaga; hi ha faigs, rovellons, i tolls d’aigua; hi ha boira als matins i núvols de sang al vespre com si, de tan alt, el Pedraforca hagués ferit el cel. En aquest indret de llegendes i rondalles, a mil tres-cents cinquanta-dos metres d’alçada, la Mare de Déu s’hi fa present i governa un reialme fet de muntanyes. Hi vam anar a fer el dia per Sant Francesc d’Assís, a deixar-nos admirar per les primeres dauradures de la tardor. La providència va fer que, bo i que només s’hi fa una missa al mes, aquell dia ens trobéssim el mossèn de Gombrèn pujant atrafegat per les escales que el comte Arnau no havia tingut la bondat de pagar.
Hi vam anar a fer el dia per Sant Francesc d’Assís, a deixar-nos admirar per les primeres dauradures de la tardor
A la capella de la Mare de Déu hi érem cinc dones grans que semblaven conèixer-se, el meu home i jo. La veritat, en aquella capella cova, tampoc no n’hi cabíem gaires més. Com que per les dimensions del públic la trobada era una cosa més aviat íntima, el mossèn ens va deixar escollir en una assemblea improvisada entre les lectures de dissabte i les de la festivitat de Sant Francesc. Vam parlar amb aquelles dones per decidir-nos. Al final de la celebració, ens van explicar que eren dominiques, però com que no duien hàbit i les dones a la setantena o a la vuitantena són la feligresia més comuna a la majoria de parròquies del país, ens havia estat difícil d’escatir. Van ser elles les qui, en aquella capelleta escenari de mites i enganxada a la muntanya, em van fer pensar en cadascuna de les dones de presència senzilla i discreta que m’he anat trobant a totes les esglésies on he anat.
Passen desapercebudes, moltes vegades van soles i es vesteixen amb robes austeres. De vegades també pronuncien en veu baixa, per a elles mateixes, allò que en principi només hauria de dir el capellà. Arriben cinc minuts abans, seuen als bancs i tanquen els ulls. Són les àvies, i les mares, i les tietes que han deixat el dinar a mig fer del diumenge –sí, perquè a les seves llars encara cuinen només elles– per poder tenir, com a mínim, aquell moment de trobada setmanal amb un Déu amb qui fa dècades que tracten. Hi ha alguna cosa en la seva manera de ser a l’església, beatífica però centrada, que parla d’una espiritualitat viscuda, amb unes arrels fondes, i d’una pau que només experimenta aquell qui confia veritablement. Hi són com si no es donessin cap mena d’importància, potser perquè alguna vegada han sentit que ja no són importants per al món, tampoc per al seu món més proper. Hi són, també, com si l’edat els hagués permès de trobar el punt exacte de relativisme –o l’ordre exacte de prioritats– i tinguessin els comptes arreglats amb la vida.
Hi ha alguna cosa en la seva manera de ser a l’església, beatífica però centrada, que parla d’una espiritualitat viscuda, amb unes arrels fondes
De vegades els cau el bastó o la crossa que havien deixat mal arrepenjat al banc i l’eco augmentador de les esglésies fa que tot d’una esdevinguin el centre de l’atenció que defugen. No sempre es poden aixecar quan la litúrgia ho demana, de vegades necessiten ajut. Evidentment, el cos ja no fa perquè puguin agenollar-se si ho volen. La poca força física que els queda la fan servir per a ser-hi. Sense escarafalls, sense grans gesticulacions, amb un despreniment que sovint se’m revela com la manera idònia d’atansar-se al Déu que coneix allò que duem al cor. Aquelles dominiques a la capella de Montgrony havien pujat les escales que van condemnar el comte Arnau com havien pogut, i les havien pujat per poder ser-hi. Vam escollir de fer les lectures de la diada de Sant Francesc d’Assís en aquella cova de penombra, il·luminada per un cambril que sembla que emani directament de la paret rocallosa de la muntanya. Una de les coses que més m’agrada del meu país és que entre arbres, i llegendes, i cims, i rierols, per mitjà de la terra i la tradició, la Mare de Déu es deixa trobar pels més humils i per tots aquells qui, amb senzillesa, trien aixoplugar-s’hi.
