"L’educació social continua sent una professió vocacional"

Per què un monogràfic sobre els 25 anys de l’educació social?

La primera qüestió que cal clarificar és que quan parlem d’Educació Social ens estem referint a tres possibles mirades: a una professió, a uns estudis universitaris i a una àrea de recerca sobre una pràctica educativa. Es tracta de tres elements que conflueixen però que tenen dinàmiques paral·leles.

Pel que fa al títol, aquest monogràfic es construeix des de la perspectiva de la titulació universitària. La diplomatura en Educació Social comença l’any 1992 (el decret que regula la creació de la diplomatura és d’agost de 1991), de manera que aquest curs 2018-19 celebrem els 25 anys de la primera promoció de diplomats (curs 1994-95).

Igualment, en aquest monogràfic no hem renunciat a fer algunes referències a les altres dues mirades, especialment la de professió.

Com ha evolucionat la formació en tots aquests anys?

El primer pla d’estudis tenia una orientació més escolar, tot i que s’incorporaven moltes assignatures pròpies dels àmbits d’expertesa de l’educació social. Estava molt present la idea que l’educació social formava part de l’educació no formal, i això inicialment va fer que els plans d’estudis fossin una mena d’híbrid entre espais molt especialitzats d’actuació professional propis de l’educació social i matèries molt genèriques i generalistes.

Era l’època en què el debat professional girava prioritàriament a l’entorn dels àmbits i els espais de treball, “l’on” exercir la professió i no tant el “per a què”, tot i que aquesta ha estat una preocupació constant al llarg dels anys.

De fet, la formació estava molt condicionada per la necessitat de definir quin espai s’ocupava entre les altres professions de caràcter socioeducatiu i les funcions a desenvolupar.

Per altra banda, i en funció de la universitats, en alguns casos el professorat tenia un escàs coneixement del camp socioeducatiu, cosa que en alguns moments havia generat algunes dificultats que giraven al voltant del debat sobre la relació entre teoria i pràctica.

En el nostre cas, vam optar per un model formatiu que des del primer dia incorporava professionals en actiu com a formadors en àrees especialitzades (infància, drogues, presons, gent gran...). A la vegada, el professorat que s’incorporava a plena dedicació a la facultat provenia del món professional, de manera que la vinculació entre la professió i l’acadèmia va ser molt més fluida que no en altres universitats.

Amb els anys, una vegada s’ha normalitzat la presència de l’educació social tant a la universitat com en els equips professionals, els plans d’estudis han anat guanyat en especialització i han evolucionat cap a unes propostes molt més centrades en la capacitació per a la recerca i la creació de coneixement en les àrees pròpies de l’educació social des d’una perspectiva de professionalitat reflexiva. També ha canviat el perfil del professorat, que fa carrera acadèmica però que manté una relació constant amb la professió, de manera que l’antiga oposició teoria-pràctica ha donat pas a una col·laboració entre reflexió i acció.

Aquests canvis s’han donat sobretot a partir de la creació dels graus i la implementació del Espai Europeu d’Ensenyament Superior.

En síntesi, podem dir que l’evolució ha estat espectacular. Fa 25 anys tot just començava una diplomatura i ara en la majoria d’universitats de l’estat espanyol s’imparteix el grau, hi ha postgraus, màsters i programes de doctorat propis de l’àrea i la recerca s’ha desenvolupat de manera exponencial.

Com van ser els inicis de la posada en marxa de la Facultat? Quins fets històrics destacaries?

Pel que fa a la nostra facultat, els canvis també han estat molt significatius. Vam començar a impartir la diplomatura sent la secció d’educació social d‘una altra facultat, posteriorment ens vam convertir en escola universitària i pocs anys més tard vam passar a ser facultat, tot això en aquest període de 25 anys. En segon lloc, un aspecte que ha estat present en moltes facultats, no només a la nostra, és que el pas de diplomatura a grau va suposat també fer la transició d’un professorat molt centrat en la formació i la docència per a la professionalització a un professorat que, a més, ha hagut d’especialitzar-se en la recerca.

Ha canviat molt el perfil dels d’estudiants?

El canvi ha estat molt substancial. En les primeres professions, hi havia molts estudiants d’edat avançada que ja estaven treballant en l’educació social però que no tenien encara la titulació. Eren persones molt experimentades, amb molt de criteri, molt implicades i molt militants, que necessitaven estructurar un marc de referència teòric i professional a partir de la formació. Predominava el compromís i la implicació ètica i política per sobre del coneixement acadèmic. De fet, i com deia abans, hi havia un debat molt apassionant sobre la relació entre l’acadèmia i la professió i l’oposició entre teoria i pràctica. En el monogràfic hi ha una entrevista a quatre professionals formats en les primeres promocions que il·lustren significativament aquests canvis.

Amb els anys, el perfil ha anat tendint cap a un model més clàssic d’estudiant de batxillerat o de graus formatius, molt més jove, potser més format en algunes àrees però sense experiència. Continua sent una professió de persones vocacionals, però amb una mirada menys polititzada i una tendència més gran cap a la necessitat de capacitats tècniques.

Quins són els elements més destacables de la formació avui dia?

Fonamentalment, avui dia parlem d’una formació que capaciti per al treball en escenaris de complexitat, incertesa i canvi. Els estudiants han de tenir un ventall ampli de competències que van més enllà de l’abordatge de problemàtiques concretes. En aquest sentit, han de conèixer àmpliament les característiques de les problemàtiques més significatives en els principals àmbits d’acció professional; han de conèixer també tot un seguit de competències de caràcter relacional i comunicatiu, ja que la seva feina descansa fonamentalment en la paraula; en tercer lloc, han de tenir destreses de recerca, treball cooperatiu i construcció interdisciplinària perquè la seva feina no consistirà en aplicar receptes per solucionar problemes tancats sinó que hauran de construir respostes a mida a situacions de gran complexitat. Finalment, la formació insisteix de forma significativa en la dimensió ètica com a eix transversal en la formació. Això vol dir que, més enllà de l’assignatura pròpia d’ètica, aquesta està present en tots els moments del procés formatiu.

Quins són els reptes principals que es presenten a l’educació social?

En el monogràfic s’indica que els reptes afecten a l’educació social en la triple perspectiva que abans comentàvem, de manera que el seu abordatge és responsabilitat de la universitat, del col·lectiu professional i també de les administracions i els agents contractadors. Fonamentalment, giren al voltant de tres eixos: en primer lloc, consolidar la identitat; aquí seria convenient el desenvolupament d’una llei específica que reguli l’educació social, com s’explica en un dels articles, així com donar un major recorregut als Documents Professionalitzadors, textos que representen la base identitària de l’educació social. En segon lloc, l’aprofundiment en la dimensió ètica; aquí insistiríem en la construcció d’infraestructures per a l’abordatge dels conflictes de valor, molt freqüents en la pràctica professional, i la capacitació ètica dels professionals per a la seva gestió des d’un abordatge de caràcter públic i ben estructurat que superi la tendència actual a tractar-los com si fossin problemes personals. Finalment la millora en el rigor i la cientificació de la tasca, havent de superar la dimensió voluntària i vocacional per arribar a estratègies de construcció de coneixement des de paràmetres d’investigació-acció en un marc d’interprofessionalitat i treball en xarxa.