Educació en valors, una eina per l’esperança     

(Cristianisme al Segle XXI) Dins el cicle “Espai Obert” organitzat per l’Associació “Cristianisme al Segle XXI”, aquest dissabte, a la sala d’Actes de “Cristianisme i Justícia” de Barcelona, va tenir lloc la tercera sessió d’aquest curs sota el títol que encapçala aquesta crònica, a càrrec del professor Josep M. Puig Rovira, catedràtic de Teoria de l’Educació a la UB, responsable del Grup de Recerca en Educació Moral (GREM). Fou presentat per la presidenta de l’Associació Mercè Izquierdo.

Començà la xerrada oposant una pedagogia tradicional basada en l’autoritarisme, la disciplina i la repetició, a una pedagogia democràtica. que pretén que els alumnes aprenguin a pensar per ells mateixos. Aquesta onada de pedagogia prengué diverses cares i presentà la de la pedagogia activa de Montessori, Itard o Steiner (basada en la paraula, la raó i la deliberació), la pedagogia socialista, que pretenia, segons Dietrich, el desenvolupament multilateral de la personalitat (primera posar sota sospita la possibilitat d’actuar sota una ideologia poc solidaria, mantenint la divisió entre el treball manual i l’intel·lectual), la pedagogia antiautoriària (amb representants com Tolstoi, Ferrer i Guàrdia, Nelly, Rogers, Neill i l’escola de Summerhill, la pedagogia crítica (amb Paulo Freire i la seva Pedagogia de l’oprimit com a representant) i les pedagogies del reconeixement (que asseguren que o es pot construir cap identitat sense reconèixer totes les diferències de cadascú, de cultura, de gènere, de religió,etc.).

Enfront d’aquestes pedagogies exposà l’aparició entorn dels anys 70 d’una segona onada de racionalització de l’educació, lligada al neoliberalisme del moment, a partir d’aquell eslògan de Tatcher: “L’economia és el mètode; l’objectiu és canviar l’ànima”. Aquesta pedagogia economicista mira més els individus que la societat, l’interès de cadascú, la competitivitat, l’emprenedoria, el mercat, i al capdavall, el consum i l’èxit. Per a aquesta pedagogia, no cal cap educació en valors; cadascú que faci el que vulgui i el mercat, que és el que educa, ja posarà cadascú al seu lloc. En contra d’això reaccionà Christian Laval amb La escuela no es una empresa i el nostre conferenciant es va fer la pregunta si hi havia o no alternativa a aquesta situació.

Es pot dir que la resta de la xerrada fou una exposició de la recerca de sortides a aquesta situació. Començà denunciant la perversió del missatge de Darwin, que mai no aplicà la selecció natural ni la lluita per la vida i la supervivència del més fort a la societat humana; tot seguit, reivindicà Kropotkin, qui, a més d’anarquista fou un gran biòleg, el qual parlà d’agressivitat però també de situacions d’empatia entre els animals, de manera que l’evolució fins a l’homo sapiens s’hauria donat més per situacions d’empatia i cooperació que no a l’inrevés. Continuà recordant les teories de Marcel Mauss, que demostrà que ens les societats primitives es cohesionaven gràcies al triplet donar-rebre-retornar. Finalment, s’entretingué a explicar les teories de l’economista Elionor Ostrom i el seu treball Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action (1990) relacionada amb la teoria econòmica de la denominada “tragèdia dels comuns” de Garret Hardin, que explica que en un escenari d'ús de recursos compartits, els usuaris individuals actuen de forma independent en funció del seu propi interès i acaben comportant-se de forma contrària a l'interès comú. Posà, en canvi. l’exemple de Viquipèdia com a bé comú i gratuït a disposició de tothom. Finalment proposà el treball comunitari com a gran repte educacional i estri per resoldre conflictes, com s’ha demostrat, per exemple, en les Plataformes d’Afectats per l’Hipoteca (PAH). Quan la gent s’agrupa a partir d’un problema que agrupi afectats es capaç de recercar recursos per modificar la realitat molt millor que si els individus actuen solitàriament.

I, aleshores, es va fer la pregunta del milió: aquesta acció comuna dinàmica és aplicable a l’educació? Òbviament, com a expert en el que s’ha denominat Aprenentatge-Servei (assumit pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya) la seva resposta va fer afirmativa tot afegint el plus del títol de la ponència: esdevenia un estri per l’esperança. I per corroborar-ho no va fer altra cosa que oferir unes quants experiències: els escoltes d ela Murga refan pisos per gent sense recursos que els té atrotinats; els nois d’una escola fotografien mosquits tigre i els envien als centres de recerca per poder fer un mapa millor i poder-los combatre; uns altres nois s’han convertit en mestres de mòbils i tablets per a gent gran; a Caparroso han fet un llibre d’història en què les dones no hi siguin oblidades; a Sa Torreta de Mataró l’orquestra del centre actua per a ballarugues de gent de la tercera edat; uns altres van a un CAP a fer una taula d’exercicis gimnàstics amb gent gran; uns altre fan publicitat de la necessitat de donar sang....

Amb aquests exemples va poder explicar les dimensions de les pedagogies de l’Aprenentatge-Servei (ApS), de manera que, per a ell, la pedagogia cooperativa suposa anticipació (no educa per la vida, sinó per canviar la vida tot canviant-nos nosaltres mateixos), és real, és un repte, exigeix el compromís d’arromangar-se les mànigues de la camisa, suposa gratuïtat, desenvolupa i transforma la societat. L’objectiu es dirigiria, doncs, a canviar el món canviant-te tu mateix a partir de quatre vies per a una veritable educació democràtica: la comunitària, la curricular (l’educació en valors és transversal: tots els mestres hi eduquen), la via interpersonal i el clima del centre (els valors es construeixen en la relació professor-alumne). Acabà amb una frase de Saint-Exupery: Si has de construir un vaixell, abans de cercar fustes i materials, assumeix l’anhel del mar lliure.

Una xerrada així originà qüestions de tota mena entre el públic, una part del qual en relació amb el món de l’ensenyament, des del fet que l’escola actualment ha de resoldre qüestions que abans entraven en l’àmbit familiar, fins als nous reptes integral i ecològics, des del sentit economicista de les reformes exigint currículums fins a la qüestió de com es pot educar en la no competitivitat en una societat competitiva...El conferenciant va anar responent a tothom i es pot dir que s’havia acabat el temps (les sessions acaben a la una ) i encara hi havia mans alçades.