Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Galeria d'imatges

(Joan Arimany –CR) Les relíquies que millor simbolitzen la Passió i mort de Jesús i que s’han venerat i veneren a Catalunya són les Santes Espines i la Vera Creu. Seguim així el cicle d’articles dedicat a aquests elements de devoció popular que parlen del Tridu Pasqual.

Santes Espines

“[...] i li posaren al cap una corona d'espines que havien trenat, i a la mà dreta una canya. S'agenollaven al seu davant i l'escarnien dient: ‘Salve, rei dels jueus!’” (Mt 27,29)

La tradició explica que el rei Lluís IX de França va obtenir la Corona d’Espines de l’emperador Balduí II per la seva col·laboració en el camp de batalla i que la va traslladar, amb tots els honors, a París.

Des de la ciutat francesa es van escampar, per tota la cristiandat, un bon nombre de les espines que formaven part de la relíquia. En diferents moments de l’edat mitjana i segles posterior, haurien arribat a diferents esglésies catalanes on serien rebudes i conservades amb devoció. A la llista d’aquests temples honorats hi havia la Seu, la capella reial i l’església del Pi de Barcelona, la basílica de Manresa, el monestir de Montserrat i les parròquies de Tàrrega i Santpedor, entre d’altres. Cadascuna va embellir la sacre possessió amb fabuloses llegendes i en va mantenir el culte durant segles amb confraries i administracions exclusives. La presència d’una Santa Espina venerada a la capella reial de Santa Àgata s’atribueix a la donació feta per Martí l’Humà el 1408. De semblant origen haurien sorgit les dues Santes Espines dipositades a l’església barcelonina de Santa Maria del Pi, que la va venerar a la seva cripta construïda expressament.

La cobles esmenten que, per verificar l’autenticitat de les relíquies, aquestes van ser passades per la prova de foc. Aquesta pràctica, utilitzada en diverses ocasions durant l’edat mitjana, interpretava que les restes sagrades eren invulnerables a la flama. S’interpretava que la voluntat divina les protegia i, així, certificava la seva legitimitat.

La Vera Creu

“Quan arribaren a l'indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús [...]”  (Lc 23,33)

La destacada presència de les veracreus en l’àmbit territorial cristià, segons la tradició, es va iniciar gràcies a Santa Helena, mare de l’emperador Constantí I el Gran, qui va anar a Jerusalem, cap a l’any 326, per localitzar la creu on va morir Jesús. Helena va decidir partir les peces de la creu. En va deixar la major part a Jerusalem, se’n va endur un bon bocí a Roma i temps més tard també en va enviar a Constantinoble.

Diverses veracreus eren presents a Catalunya des de l’edat mitjana i amb cert prestigi. Des d’abans de l’any 1000 ja se n’esmenten fragments utilitzats per consagrar altars d’esglésies. 

El 1017, el comte Bernat Tallaferro de Besalú en va obtenir un bon bocí quan va anar a Roma per instaurar el que fou, efímer, bisbat de Besalú. Aquesta relíquia, venerada a l’església de Santa Maria i després a la parroquial de Sant Vicenç va ser robada el 1899. El 1923, la família Cambó va obsequiar amb un magnífic reliquiari nou on s’hi van dipositar noves estelles que el cardenal Francesc d’A. Vidal i Barraquer va dur de Roma.

L’abat-bisbe Oliba en va enviar al noble Arnau Mir de Tost per consagrar l'església de Sant Martí de Tost; les havia obtingut a la ciutat de Lodi, a la Llombardia i se’n va fer un modest reliquiari que actualment es pot veure al Museu Episcopal de Vic.

D’altres veracreu, artísticament embolcallades, es poden veure a Anglesola i a Bagà, d’èpoques i orígens diferents. L’imaginari col·lectiu es va encarregar d’embellir la seva història amb relats que s’han incorporat a les celebracions anuals. Aquest és el cas, per exemple, del Santíssim Misteri de Cervera.

A l’època barroca, cada parròquia procurava posseir una veracreu. Des de la mentalitat pietosa del moment, s’havia establert el ritual de dur-les al comunidor quan s’apropava tempesta per impedir els seus efectes sobre els camps. Moltes d’aquestes han arribat a l’actualitat i formen part dels petits tresors parroquials.