“Diu molt d’una societat com cuidem de les persones més desfavorides”

(Fundació Pere Tarrés) Cuidar d’un familiar en situació de dependència comporta renunciar a les aspiracions personals, professionals i relacionals. Es tracta d’una feina moltes vegades no reconeguda que, en la majoria de casos, recau sobre la dona, ja sigui la filla, la nora o la germana. Reconèixer l’esforç, la valentia i la força que es requereix en aquesta situació és el que la Fundació Pere Tarrés, la Creu Roja Catalunya i la Generalitat de Catalunya van fer ahir en un acte a la Casa del Mar de Barcelona. Les tres entitats són les que des de fa més de deu anys impulsen el programa de formació per a persones no cuidadores professionals. Es tracta de cursos de formació i grups d’ajuda mútua que imparteixen les dues entitats socials i que finança la Generalitat de Catalunya a través del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies.

L’acte va comptar amb la presència de Mónica Ribas, sub-directora general d’Atenció i de Promoció de l’Autonomia Personal del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya; del director general de la Fundació Pere Tarrés, Josep Oriol Pujol i Humet: i del president de la Creu Roja a Catalunya, Francesc Iglesies. Els tres van tenir paraules de suport al centenar de cuidadors i cuidadores no professionals presents a l’auditori. Josep Oriol Pujol va destacar que “les persones no estem habituades actualment a atendre un familiar dependent ni hem rebut una formació específica per fer-ho”. A més, aquesta atenció continuada “produeix desgast físic, i més si el cuidador no està ja en plenes condicions físiques, alhora que desgast moral. Es viuen sentiments de tristesa, desànim, falta d’iniciativa que junt a la responsabilitat poden provocar cert aïllament social”. Per això calen programes com aquests, per donar visibilitat a les persones que tenen cura dels seus familiars alhora que se’ls donen eines per fer més efectiva la seva cura i espais on puguin explicar els seus sentiments, neguits i compartir experiències amb altres persones que es troben en la seva mateixa situació.

En la mateixa línia es va expressar Francesc Iglesies qui a més va recordar que la cura d’aquests familiars “és un rol assumit majoritàriament per les dones amb un alt cost personal, familiar i de disminució de les relacions familiars”. Mònica Ribas, per la seva part, va destacar que l’objectiu d’aquest programa és “donar eines per saber cuidar-vos, perquè si vosaltres esteu bé, les persones a les qui cuideu estaran bé”. També va fer autocrítica destacant que “calen més suports i programes de respir, suport amb les noves tecnologies”. Ribas va valorar el gran paper dels cuidadors ja que “diu molt d’una societat com cuidem de les persones més desfavorides”.

Cuidar d’un familiar també ens canvia com a persones

El procés pel qual passen les persones que s’han de fer càrrec d’un familiar en situació de dependència implica molts canvis, no només en l’entorn, sinó sobretot en la persona. En paraules de Toni Bardera, professor de Comunicació i Habilitats Socials, “no tornem a ser les mateixes persones després de viure aquesta experiència”. Bardera va explicar els tres eixos en que es fonamenta el caràcter d’una persona resistent, tant necessari per poder tenir cura d’un familiar: el compromís, el control i el repte. El primer és necessari per trobar una resposta a la situació en què es troba la persona cuidadors de forma personal i intransferible. El control és necessari per discernir entre aquelles coses que un mateix pot controlar i les que no i saber quan demanar ajuda perquè la situació s’escapa de les seves mans. El repte és ser capaços trobar una oportunitat o desafiament a la situació en que es troba la persona cuidadora per veure un sentit a tot allò que ens està passant.

Imprescindible el suport de l’entorn

Renunciar als teus propis espais i a les relacions socials i no tenir el suport del teu entorn familiar és el que més angoixa a les persones cuidadores no professionals. Així ho van expressar Eduardo Vicente, Lourdes Camuñas, Gemma homs i Cristina Dasi en la taula rodona posterior. Eduardo Vicente explica que “és molt dur quan no tens ajuda de ningú i la persona a la que cuides no té un caràcter fàcil”. I és que moltes vegades l’evolució de la malaltia fa que les persones a qui més estimem es tornin difícils de cuidar i carreguin en el cuidador o cuidadora els seus neguits i malestar. Per això és bàsic el suport de l’entorn familiar. Tot i això, Vicente va destacar “que estic molt orgullós de poder cuidar a casa a la meva mare” i reconeix que el curs que va fer “em va salvar la vida”. Gemma Homs també es va referir a la formació rebuda destacant que “aprens dels altres, comparteixes experiències, aprens a afrontar i resoldre situacions difícils i doloroses i a parlar obertament de sentiments i situacions”.

En altres casos, com en el de na Lourdes Camuñas, el procés és viu com un aprenentatge. Per aquesta dona, que ja cuidar de la seva sogra anteriorment, “el meu sogre m’està enganxant les seves ganes de viure” i es reconeix afortunada per poder tenir cura d’ell en la seva pròpia llar.

En canvi, per Cristina Dasi, que cuida del seu marit des de que va patir un accident, “del que em sento més orgullosa és de tirar endavant i haver pogut compaginar-ho tot” tot i què “anyoro trepitjar l’herba i les excursions a la muntanya que fèiem”.

La cloenda de l’acte va anar a càrrec de Assumpció Gonzàlez, cap del programa Pacient expert del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya qui va agrair a tots els presents la seva dedicació a les persones que més els necessiten.