“Distorsionar el llenguatge és propi de règims totalitaris”

(Cristianisme al Segle XXI) Dins del cicle d’Espai Obert “Els fonamentalismes, increment i amenaces”, va tenir lloc el passat dissabte, a la Sala d’actes de Cristianisme Justícia dels jesuïtes de Casp la cinquena sessió d’aquest curs sota el títol “Processos legitimadors de la violència, a càrrec de l’advocat Àngel Miret i del jesuïta i islamòleg Jaume Flaquer.

Àngel Miret abans de desplegar el seu tema exposà que es trobava obligar a esmentar al situació judicial “singular” en què ens trobem, amb els líders d’un procés nacional inculpats d’una violència que no exerciren, per la qual cosa exposà nocions tècniques i jurídiques de la violència, sempre relacionades amb accions de força i conseqüències negatives per als agredits. Aplicar nocions maneflejades i distorsionades de violència “és propi de règims autoritaris”, va concloure.

Tot seguit desplegà el primer punt de la seva xerrada: l’ésser humà és violent? Exposà concepcions de Darwin, Freud i Lewis. La supervivència i la lluita per la vida de les espècies, semblarien acceptar-ho, i en cas de ser un mal de tots, ens podria deixar tranquils. Però ja el 1986 la UNESCO va deixar clar que l’home no està predisposat a fer al guerra genèticament i que seria més un fet cultural derivat de la inseguretat. I aquí, després d’esmentar Georg Friedrich i la seva Biologia de la guerra, va deixar clar que aquesta pot ser una bona excusa sociopolítica per limitar drets, com hem vist darrerament.

Tot seguit acarà el segon punt de la seva intervenció, sobre els processos legitimadors de la violència. La reflexió sobre la violència que exercim amb els animals i amb els congèneres humans deriva, segons el ponent, del fet d’haver establert una mena de jerarquia d’éssers: a dalt de la piràmide els déus, a sota de tot les bèsties, i al mig l’home, com si fos amo i senyor de tot el món animal, del qual n’extraiem ous, llet, carn, força de trasllat i càrrega, experimentació... (Algunes dades que oferí dels animals víctimes de les necessitats humanes feien feredat.)

Quan als congèneres humans, des de l’antigor que es considerà com una mena de vides inferiors les de determinades persones disminuïdes, a les quals el nazisme afegí jueus i gitanos, com si totes les vides no posseïssin la mateixa dignitat humana. Esmentà altres processos legitimadors de violències (culturals, racistes, d’Internet...), però, en un tercer preferí preguntar-se en quins casos es podia legitimar la violència enllà de la legítima defensa. Aquí, esmentà N. Bobbio, distingí agressivitat de violència, que arribà a qualificar d’indispensable, tot i que això no vol pas dir haver d’acceptar els violents.

Acabà amb un darrer punt, el de la noviolència, que per a M. Merlea-Ponty i P. Ricoeur ha de ser tan eficient per ser vàlida com la violència. Passà tot seguit a explicar les fases i cares de la no-violència activa (no col·laboració, desobediència civil, acció alternativa, etc.) i es referí a grans noviolents de la història com Tolstoi, Gandhi o Thoreau. Volgué acabar amb un vers de Carmen Plaza, del llibre Prohibido respirar, que en la seva versió català fa així: “Hi ha una altra forma de matar: callar.”

El pare Jaume Flaquer començà afrontant els processos de legitimació de la violència en l’islamisme a partir de dos posicionaments: els que ho expliquen per la radicalització de l’Islam i aquells que prefereixen parlar de l’islamització de la radicalitat. En el primer cas, entre els grups fonamentalistes, hi hauria una radicalització progressiva fins a fer el salt a la violència o el terrorisme. Aleshores, el remei hauria d’anar en dues direccions: reformar la tradició des de la pròpia uma islàmica i des de fora (i aquí esmentà els 300 intel·lectuals francesos que recent-ment han demanat que es dulcifiquin els versets alcorànics antisemites o bèl·lics) i millorar la vigilància policial (les prèdiques a les mesquites, especialment les salafistes saudites, de Kwait, Qatar i altres emirats així com les vies de finançament, cosa difícil a Espanya, perquè el govern fa la vista grossa a canvi d’inversions allí).

En el segon cas, l’islamisme seria una simple justificació d’altres radicalitats —pobresa, marginació, populismes...—, com en d’altres temps ho van ser el comunisme, per justificar la lluita de classes, el nazisme per imposar supremacies o l’anarquisme per excusar la fugida d ela llei. Davant d’aquesta tesi, recolzada sobretot per sociòlegs i antropòlegs, les solucions anirien per la banda d’ajudes socials, laborals i plans antimarginació que no facilitessin radicalitats.

El ponent opinava que cal comptar amb tots dos processos legitimadors, tot i que, com a teòleg, ell tendia més pensar en el primer, i s’encarava a reinterpretar algunes sures de l’Alcorà, algunes de les quals (especialment les referides al semitisme i a la gihad) esmentà.

El ponent oferí dades sobre els detinguts per terrorisme (la segona generació d’immigrats resulta la més radicalitzada per la consciència del rebuig), es referí als inicis de Mohammad, explicà que la violència està en certa manera inserida en el naixement de l’islam (els danys col·laterals no comptaven com a il·legítims) i en les primeres lluites dels califes (entre sunnites i xiïtes) i oposà el missatge evangèlic de Jesús amb la norma dominant de l’Islam, la Llei del Talió. Així i tot, va admetre que algunes sures tenen una part agressiva, laminada en una segona part, que els fonamentalistes solen oblidar del tipus: “Lluiteu i sereu premiats, però si sou misericordiosos, no ho sereu debades”.

A la propera sessió, programada per al 9 de juny, el doctor Albert Cortina parlarà del transhumanisme.