Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Cristianisme al Segle XXI) Aquest divendres i dissabte, als jesuïtes de Casp, va celebrar-se el XI Congrés de «Cristianisme al segle XXI» que duia per títol Discernir els canvis del món actual. En la sessió de divendres va donar la benvinguda Mercè Izquierdo, presidenta de l’Associació, que explicà la resposta del cardenal Joan Josep Omella a la invitació tot excusant l’assistència tot i desitjant que fos profitós per als assistents «a fi que els cristians ens puguem fer més presents al món d’avui». Tot seguit va tenir lloc una pregària a càrrec de la pastora protestant Marta López i de l’escolapi Ramon M. Nogués.

La primera ponència, sota el títol ‘El cristianisme al segle XXI’ anà a càrrec de Lucetta Scaraffia, historiadora italiana i responsable durant set anys de «Dones, Església, Món», suplement mensual de L’Osservatore Romano. Després d’assegurar, amb les estadístiques pertinents, que la vida al món havia millorat en els darrers decennis, es demanà si els valors evangèlics havien prevalgut almenys als països cristians i exposà la dificultat de respondre en positiu el fet d’atribuir a l’Església catòlica el mèrit d’aquesta influencia, perquè, en referència a The Lord of the World, de Robert Hugh Benson, quan aquests valors s’han fet laics sense transcendència corren el perill d’esdevenir una mena d’anticrist ideològic i fonamentalista.

Passà aleshores a confrontar l’Església amb la igualtat dels éssers humans, analitzant el nivell de vida interna de les comunitats —on, segons ells, es predica bé i s’afronten determinades situacions malament— i el nivell de predicació i testimoni exterior, en el qual sol caure en contradiccions, especialment a partir del binomi constituït entre poder i sexe. S’estengué en l’escàndol dels abusos clericals —no sols a menors, sinó a religioses— i va fer referència al concepte renovador de Marcel Gauchet en parlar d’autoritat i justícia «maternals» —que suposen atenció a la singularitat i l’empatia amb ignorats i marginats—en contraposició a les patriarcals més defensores de les institucions i del masclisme. Els assistents agraïren el coratge de la ponent i van debatre amb ella més d’una hora, en especial sobre la submissió femenina i el poder.

Hi va haver poc temps per al descans, perquè a les set un punt del vespre començava la taula rodona titulada ‘Avui es demà: el futur que ja tenim’, presentada per Joel Cortés, que va fer referència a l’article de Joseph Stiglitz, publicat al diari Ara la vigília, amb el títol La fi del neoliberalisme i el renaixment de la història, en resposta a les tesis de Francis Fukuyama sobre la fi de la història. J. B Casas, exdegà del col·legi d’Economistes, dissertà sobre ‘Les desigualtats econòmiques’, enfront de les quals, segons ell, els economistes no se n’acaben pas de de sortir. Potser per això el premi Nobel d’economia ha anat a tres estudiosos sobre la pobresa i el subdesenvolupament. En referència a Thomas Piketty (Le Capital au XXIe siècle, 2013; Capital et idéologie, 2019) s’ha referit a com cada vegada més la part de la renda que no és del capital hi va passant de manera que el problema no és la producció, que augmenta, sinó la distribució, de tal manera que hi pot haver menys pobresa al món amb més desigualtat.

La passada crisi ha enriquit determinades zones (Xina, Sud-est asiàtic..) i empobrit les classes mitjanes de la vella Europa. L’any 2000 un 1% retenia el 32% de la riquesa mundial; el 2019, és un 45%. Tot seguit analitzà les desigualtats econòmiques a partir de quatre paràmetres: el PIB, la renda per càpita, l’índex de Corrado Gini i l’esperança de vida, amb resultats, francament sorprenents: espanyols i catalans ens podem presumir d’una bona esperança de vida; ara bé, el 2019, 33.000 espanyols han pujat a la primera divisió dels multimilionaris. Seguint amb Piketty, resulta que les causes de la desigualtat no rauen tant en l’economia ni la tecnologia sinó en la ideologia i la política. Ha arribat així a quatre conclusions finals: 1) Cal una societat autoexigent que no fai cròniques situacions indigeribles; 2) Cal afavorir la igualtat d’oportunitats; 3) Cal un sistema fiscal progressiu que desemmascari les elusions i el frau (13.000M a Espanya); i 4) Cal un model de governança mundial.

Tot seguit, Pere Vilanova, catedràtic de Ciència política de la UB desenvolupà el seu tema: ‘Les tensions polítiques en el món d’avui’. A la vigília del 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, felicità els organitzadors del Congrés tot assegurant que tenien més nivell i interès les ponències programades que tots els debats electorals. Explicà les conseqüències sistèmiques per la imprevisibilitat de la política, amb la conseqüent debilitat del dret i la desregulació creixent de l’economia i d’altres situacions que fan de Xi Jinping, president de Xina, un home dreturer. Per a ell Tony Judt tenia raó quan va avançar que la crisi no seria estacional, sinó que arrelaria en generacions successives, com es podia veure en les crisis estructurals de les democràcies representatives i en el fet que les elits econòmiques eren més eficients, destres, ordenades pactistes i receptives que les elits polítiques. Tornà a Fukuyama i a Samuel Huntington i al seu artificial xoc de civilitzacions, culpant els fonamentalismes religiosos i els nacionalismes de determinats mals. Acabà assegurant que mai s’havien destruït tants éssers humans com en el segle XX i que Hannah Arendt tenia raó: hi ha mal en el món i, als homes, de vegades ens surt la bèstia que portem dins.

Tocà a Àngel Miret, Coordinador del Comitè Català de les persones refugiades, desenvolupar el tema de les migracions. Començà assegurant que a Catalunya tenim entre nosaltres entre 70.000 i 120.000 refugiats, vist que arriben cada any uns 100.000 immigrants (sense comptar els 87.000 refugiats de tot l’Estat). Distingí entre immigrants i refugiats, proporcionà tota mena d’estadístiques (fins i tot índexs d’hostilitat i de tolerància) i posà davant dels assistents la metàfora de la «dansa macabrat» d’aquell home que estava amb la soga al coll i amb les puntes dels peus a terra, mentre infants, dones i convilatans passaven pel seu costat com si res, avesats a veure’l en aquella tràgica situació. Malgrat el bonisme acollidor i la falta de recursos, no ens hauríem d’acostumar-hi, a veure determinades situacions d’immigració.

El ponent, tanmateix, va ser molt sincer quan va dir que no tenia solucions per a l’immigrat: coneixia l’efecte parèntesi (aquells que volen tancar aquesta etapa considerada transitòria) diferent de la integració, però no apostava amb seguretat ni pel model francès de l’assimilació, ni pel multiculturalitat anglosaxona ni per la interculturalitat avui tan de moda. Per a ell cada persona hauria de poder escollir quina mena d’integració vol. Va acabà llegint una bonica pàgina del papa Francesc.

El debat va ser curt, però intens, i encara que les intervencions tocaven el darrer dels temes, els altres ponents també hi van intervenir aportant la seva visió del problema.

Es tractava de discernir els canvis del món actual. Després de la conferència inaugural panoràmica sobre els problemes del món i de l’Església, la taula rodona sobre tres dels temes actualment considerats com a més incumbents i desenvolupats per reconeguts especialistes —desigualtats econòmiques, tensions polítiques i migracions— ens havien donat pistes per situar-nos davant dels conflictes que ens esperen. Demà se’ns parlarà de la necessària transició ecològica i de les desconegudes persecucions religioses en el nostre univers global. Sis temàtiques conflictives, que ens cremen i ens interpel·len, davant de les quals els debats d’avui ens han ajudat a cercar-hi solucions.

 

Segona sessió

El dissabte va tenir lloc la segona sessió. La jornada començà a les deu del matí amb una oració a càrrec del pare Joan Botam, caputxí. Assumpta Ferran, especialista en física de l’atmosfera, dissertà tot seguit sobre el tema La necessària transició ecològica. Abans, la presentà Lluís Busquets i Grabulosa, accentuant aquelles pinzellades biogràfiques de l’experta, que van deixar els assistents amb la mel a la boca i ganes d’escoltar-la. I a fe que no va defraudar. Començà exposant que la crisi climàtica pot ser una oportunitat, si ens fa reflexionar a tots.

Aclarí que els denominats «Objectius del mil·lenni» no s’havien complert i veia difícil de complir els actuals 17 ODS (Objectius del Desenvolupament Sostenible), perquè els uns en contradiuen d’altres i posà alguns exemples. En els 250 anys de presència dels combustibles fòssils, quan hi havia conflictes socials, es creia que amb un creixement més alt es resolien, sense pensar que el creixement —el pastís més gros— es feia a costa de les energies fòssils. ¿Com casar avui dos dels ODS com són l’augment de llocs de treball i el canvi climàtic? Pitjor: el 7è ODS parla d’energies «netes» assequibles per a tothom, un terme discutible perquè pot ser un eufemisme per amagar el mot «renovables» ja que s’hi pot fer entrar l’energia nuclear que és més cara i més lenta i ja s’hauria de considerar obsoleta?

Per a la ponent en la COP 21 del 2015 (sigles en anglès de la Conferència de les Parts de les Nacions Unides per al canvi climàtic), reunida a París, 195 estats acordaren que l’augment de les temperatures es mantindria per sota del 2ºC. El 2018 el Pannel intergovernamental per al canvi climàtic considerà una catàstrofe si se superava 1,5ºC. Avui constatem que es retrocedeix i s’està arribant als 3º/4ºC i s’ha de veure què es dirà a la COP 25 que s’ha de celebrar a Xile. La gran causa d’aquest escalfament és el transport (actualment al seva despesa energètica és del 43%), i no va tampoc per camins de solució vist que els cotxes fabricats entre el 2017 i 2019 emeten més gasos d’efecte hivernacle; això donà ocasió a l’experta d’esposar el seu desacord amb la normativa que ha d’entrar en vigor a primeries de l’any vinent. Per a ella l’Energy Plan de Trump, agradi o no, deix clar que l’energia cara no és bona i que la crisi energètica va lligada al canvi climàtic.

Altrament, la conferenciant s’ajudà d’un power point i començà comparant dues imatges del Carrer de la Font d’Espluga del Francolí, una del 1923, quan la visita d’Albert Einstein i l’altra recent, amb el carrer enfangat per les darreres riuades. Li serví per deixar clar que desastres naturals n’hi ha hagut sempre, i no n’hi deixarà d’haver malgrat l’evolució la ciència i la tecnologia i per posar en paral·lel dos personalitats tingudes gairebé per alineades al seu temps: el propi Einsteien, per la teporia de la relavitivitat relativa als grans cossos còsmics amb la teoria de la relativitat (per a la qual no se li concedí en Nobel sinó per descobrir el principi bàsic de l’actual energia fotovoltaica) i Max Plank, amb la teoria quàntica per a les coses més microscòpiques, el qual va escriure al primer una frase tan sorprenent com aquesta: «La veritat mai no s’imposa; acaba triomfant perquè es van morint els que la negaven».

També li serví per mostrar grans manifestacions de joves —i ens parlà del paper de l’adolescent Greta Thumberg i d’Alexandra Ocaso Cortez, la més jove congressista dels EUA—, que qualifica entre «correctes» (com els nostres del 14-O amb eslògans com «Si ens talleu el futur, ens trobareu al carrer»), els «molestos» i «els més febles».

Malgrat en alguns països, entre el 20% i el 40% del seu PIB depengui del petroli, exposà que s’ha proposat al 2050 com l’horitzó per reduir el 90% de gasos contaminants (El 2020 un 50% d’energies han de ser renovables); també explicà les noves polítiques energètiques segons New World i denuncià els actuals lobbies contaminadors, sense deixar d’advertir que grans empreses com Google, Apple, Facebook o Amazon inverteixen en renovables.

Tanmateix, malgrat el panorama descrit, dissenyà un futur confortablement optimista pel fet que totes les tecnologies acabaran anant amb electricitat sense energies fòssils. L’electricitat, que fins avui no era emmagatzemable, cada vegada ho serà més, com ho prova el fet del darrer Nobel de Química atorgat a l’estudi de bateries (i consti que les bateries de liti, les actuals enemigues del petroli, s’iniciaren tan sols el 1991 i ara els cotxes en poden tenir per a 60kw/h, que equival a l’energia que despèn una llar). Per a ella, vist que grups de particulars poden fer-se instal·lacions d’energies renovables com la solar (amb preus cada vegada més baixos) i desplaçar-se amb cotxes elèctrics, un simple parc dels quals, esdevindrà una potent reserva d’energia, s’està vivint actualment una veritable revolució. Les companyies elèctriques continuaran posseint grans centrals, però, si l’actual 86% de dependència del petroli tendeix a zero, els particulars podran treure benefici venent a les grans companyies —que no poden patir intermitències— l’energia sobrant. No cal dir que una ponència així despertà un col·loqui molt participat fins al punt que es va haver d’allargar l’horari previst.

Pilar Rahola, tot seguit, dissertà sobre les persecucions religioses. Fou presentada per Lluís Busquets, el qual, després de llegir el seu llibre S.O.S. cristians, digué que, conscient o no, seguia els paràmetres exposats a l’Associació per la professora Margarida Mauri seguint la petja de Habermas, qui, a partir del 2001, dissenyà una tercera via entre laïcisme i laïcitat, la de la «societat postsecular», capaç de defensar el respecte perquè des de la religió es constitueixi un espai públic de diàleg crític sense menystenir la presència visible i la tasca de creients i no creients.

Rahola exposà que era absolutament respectuosa amb el fet religiós i que més aviat interpel·lava els creients a sortir de l’armari, però que la seva recerca sobre les persecucions religioses la feia només des de l’òptica dels drets humans. No tenia cap dubte que els cristians eren el grup humà més perseguit del planeta. I no només perquè alguns es trobessin com a diana terrorífica en un mal lloc o moment, sinó, simplement per ser seguidors de la Creu. I exposà tres maneres de persecució: a) la persecució de les zones de conflicte, en especial el terrorisme gihadista, com a ideologia totalitària, capaç d’arrasar amb comunitats cristianes mil·lenàries com en el cas de Mossul (Quatre líders gihadistes són més seguits que Trump o el Papa); b) la persecució tràgica en països sense conflicte ni domini islàmic, amb una cristianofòbia institucionalitzada, com en el cas d’Aràbia Saudita; c) una persecució subtil que es dona en el món occidental i, també, a Sud-Amèrica. I donà detalls i exemples de totes tres.

Tot seguit es demanà per què la premsa, fins i tot l’anglosaxona, amaga i deixa en l’ostracisme el fet que s’està matant cristians arreu del món. I també musulmans islàmics, però aquest no era el tema. Per a ella, els occidentals som especialistes a fer invisibles les tragèdies llunyanes com ho vam ser amb els gulags, amb l’holocaust, amb les matances de Ruanda i ara ho som davant del còlera del Iemen. I n’exposà els motius: 1) Som una societat terriblement insensible; 2) En certs ambients progressistes els cristians provoquen una mena d’efecte Paulov: tenen poder i han estat botxins (sempre et freguen per la cara les Croades) i no podem obtenir el rol de víctimes; 3) Els valors del Decàleg i de l’Evangeli resulten revolucionaris enfront d’altres com els de la Xaria o Llei islàmica, que, fins i tot, gosà assegurar, és més obsessivament cristianofòbica que antisemítica.

Aleshores passà a oferir algunes dades: 300 persones moren cada mes per la causa cristiana; 200 esglésies són arrasades; entre 800 i 1000, incendiades. L’augment d’atacs al cristianisme del 2003 al 2011 ha augmentat en un 309%; 215 milions de cristians en una cinquantena de països sofreixen un alt nivell de persecució (1 de cada 12 al món); en aquesta cinquantena de països, amb un total de 4.830 milions de persones, uns 650 milions són cristians perseguits (13% de la població); una quarta part dels països que han provocat augments de repressió són vuit règims d’Orient Mitjà i d’Àfrica del Nord, que han derivat en sistemes autoritaris (Argèlia, Egipte, Iran, Jordània, territoris palestins, Qatar, Turquia i Emirats Àrabs); els llocs on la situació dels cristians ha empitjorat més darrerament són Índia, Bangladesh, Laos, Bhutan i Vietnam; dels catorze països que encapçalen la llista de més grans persecucions (Corea del Nord, Somàlia, Afganistan, Pakistan, Sudan, Síria, Iraq, Iran, Iemen, Eritrea, Líbia, Nigèria, Maldives i Aràbia Saudí), nou estan sotmesos a règims islamistes. I explicà el perquè, entretenint-se en alguns d’ells. I, vist que a l’ONU hi ha més països dictatorials que democràtics, considerà l’Organització com un simple «Parc d’atraccions». Oferí encara moltes altres dades, explicà que s’han analitzat llibres a escoles i madrasses de certs països on des de petis s’adoctrina en la cristianofòbia.

I acabà amb algunes conclusions: actualment hi ha més nombre de cristians perseguits que en temps de les catacumbes; la persecució és silenciada i volgudament invisibilitzada; en alguns països la persecució arriba al martiri; la cosa no millora sinó que va a pitjor; la Xaria, en alguns llocs, és obsessivament cristianofòbica; no es volen recopilar dades suficients; edificis i comunitats ancestrals, amb ritus i litúrgies, s’han perdut irremissiblement en aquests darrers anys.

No cal dir que una intervenció així també suscità un ric i pregon debat, amb qüestions que Rahola respongué amb la detenció necessària, malgrat la penúria de temps. Lluitant contra el rellotge, l’organització del Congrés optà per suprimir el resum de conclusions de les dues jornades prometent que els assistents les trobarien a la web de l’Associació i es passà, amb mitja hora de retard, a la cloenda, que anà a càrrec de la doctora Mercè Izquierdo, presidenta de «Cristianisme al segle XXI». El Congrés aplegà un centenar de persones que, als papers de valoració, qualificaren amb un alta puntuació les ponències i la taula rodona que s’hi havia desenvolupat.