(Lucia Montobbio) El pare Diego Sarrió Cucarella és membre de la Societat de Missioners d’Àfrica (coneguts com a Pares blancs). Nascut a Gandia, ha treballat a Sudan, a Algèria, a Egipte i a Tunísia. Llicenciat en estudis Àrabs i Islàmics pel Pontificio Istituto di Studi Arabi e d’Islamistica (PISAI) i és doctor en Teologia i Estudis religiosos per la Universitat de Georgetown. Les seves publicacions i estudis estan basades en la història intel·lectual de les relacions entre Musulmans i Cristians, i les construccions teològiques recíproques i continues que aquesta història ha llegat a cristians i musulmans en l’actualitat. És professor d’Estudis Corànics i gramàtica àrab a PISAI on també va ser degà i actualment passa a ser rector donant relleu al Pare Valentino Cottini. La setmana passada va estar a Barcelona per participar en una sessió de l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura.
-D’on li ve aquest interès pel diàleg entre la cultura islàmica i cristiana?
El meu camí comença quan deixo d’estudiar la carrera d’enginyeria de Ponts i Camins a la Universitat Politècnica de València per anar-me’n de missions amb els Pares Blancs. Vaig sentir la crida de Déu, i em vaig sentir molt atret pel continent africà en general, sense fixar-me en cap país en concret. Dintre d’aquesta vocació, va néixer una altra vocació: l’interès pel món de l’Islam. Tot gràcies a la història de la meva congregació.
-Quina història?
El nostre fundador va ser el cardenal Charles Martial Lavigerie, nomenat arquebisbe d’Alger el 1867, en època colonial i descoberta del continent africà.
El primer país de missió va ser Algèria, després va venir Tunísia, i més zones de l’Àfrica subsahariana. Que per cert, ara celebrarem 150 anys conjuntament amb l’ordre femenina de les Germanes Missioneres de la Mare de Déu de l’Àfrica.
Donat que els primers països de missions van ser majoritàriament musulmans, des de l’inici, els pares blancs es van interessar per acostar-se al món de l’Islam. Això es veu en molts dels projectes dels que he pogut participar.
-Així doncs va arribar primer l’interès per la missió a l’Àfrica i després l’interès pel diàleg amb l’Islam. Què significa dialogar amb l’altre?
Prefereixo la paraula encontre, perquè ara sembla que quan dius “diàleg interreligiós” es conjuri tota una sèrie d’imatges d’intel·lectuals, filòsofs, teòlegs amb coneixements que estudien una matèria.
Bé, és que aquest seria un nivell de diàleg interreligiós, no?
Sí, és clar. El que dic és que molts creuen que quan dius diàleg interreligiós, tot es redueix a aquesta cara del diàleg interreligiós. L’important és insistir en que el diàleg o l’encontre no es dóna només en aquest nivell d’experts, també es dona a la base de les societats.
-Com es tradueix el diàleg interreligiós que desenvolupen els intel·lectuals, al diàleg interreligiós que practiquen els ciutadans?
Es parla sovint de quatre nivells. Un és el nivell de la quotidianitat, per exemple, aquí a Barcelona, que és una ciutat multicultural, es donaria a l’hora de compartir l’espai públic, en la diversitat d’alumnes de les escoles, dels treballadors a les oficines, a la cua del mercat, els veïns de l’escala, l’associació de veïns. Un altre nivell es troba en el diàleg de l’acció comuna, com a cristians i musulmans units podem treballar per a la pau i la justícia, col·laborem en projectes que defensen la vida.
El tercer nivell seria el del diàleg dels experts, que sovint és difícil perquè els intel·lectuals acaben per trobar-se amb el dogma de l’altre. És necessari explicar la teva veritat i poder escoltar la de l’altre sense ànims de convèncer a ningú. Aquest diàleg serveix per trencar prejudicis, aclarir malentesos. Finalment, el quart nivell, que molts diuen que és el més fonamental però també el més difícil, és el diàleg de l’experiència religiosa, quan creients s’apleguen per compartir el nivell profund de la seva experiència de Déu. Aquests quatre nivells els podeu trobar millor descrits en el document produït pel Pontifici Consell per al Diàleg Interreligiós: "L’actitud de l’Església Catòlica cap als seguidors d’altres tradicions religioses: reflexions sobre el diàleg i la missió".
-I què passa amb el diàleg interreligiós quan ens trobem amb fets com els atemptats de Nova Zelanda. Algú que decideix entrar en dues mesquites per matar als fidels.
Són fets horribles que poden portar a la decepció, a pensar que diàleg entre els uns i els altres no està donant bons resultats. Existeix la temptació de pensar: “això és una pèrdua de temps”.
Després del Concili Vaticà II, hi va haver una explosió d’interès pel diàleg interreligiós, una de les dates històriques va ser la Jornada Mundial d’Oració per la Pau del 1986 convocada per Joan Pau II a Assís. Al mateix temps es desenvolupava la Teologia de les religions i la Teologia de la missió de l’església. Alguns teòlegs cristians van anar massa lluny, afirmant que totes les religions són camins bàsicament iguals i vàlids a l’hora d’apropar la gent a Déu o que la missió evangelitzadora de l’església ha de ser substituïda per un diàleg interreligiós.
Cap als anys 90 i inicis de 2000, l’eufòria cap al diàleg interreligiós es va veure pausada, neix la necessitat de pensar des d’on ens relacionem amb les altres religions mantenint la nostra. Al seu torn, el gihadisme s’havia anat desenvolupant.
Hi havia una decepció generalitzada en alguns sectors de la comunitat cristiana pel diàleg amb l’islam. Mireu el que està passant al Pakistan, mireu com s’apliquen aquestes lleis de blasfèmia només als cristians, o mireu la manca de llibertat religiosa a Aràbia Saudita...
-Queda aturat perquè no es trobava reciprocitat?
La paraula reciprocitat és perillosa. El concepte de reciprocitat és important, de fet el diàleg ho ha de ser, perquè sinó llavors estaríem parlant de monòlegs. És evident que si busques i no trobes a ningú per parlar o perquè t’escoltis, no hi ha possibilitat d’encontre o diàleg.
Però no es pot exigir la reciprocitat com a moneda de canvi. No estem en un pla polític. Si jo crec en els drets humans i en la dignitat de les persones com a fills de Déu i és la principal convicció humana, no la puc fer sotmetre al fet que “si tu no creus en això, llavors et retiro la meva convicció”, o “si tu no respectes la llibertat de culte, o la llibertat de l’altre, llavors jo tampoc”. No has d’esperar al fet que es respecti per una banda per respectar-la tu mateix perquè llavors compromets les teves creences.
Cal recordar que el diàleg interreligiós és també un ideal, és com l’ideal de les Benaurances, cap el que volem caminar, és un objectiu que ens guia, és una meta que encara no hem aconseguit de forma plena.
Dialogar no és convèncer, destruir, fer polèmica... es tracta d’escoltar a l’altre, de trobar-lo, i respectar la seva experiència de fe. Com deia Roger Garaudy: “El que m’interessa no és escoltar a la persona parlant de la seva religió, vull veure com la seva religió ha transformat la seva persona.”
-Hem parlat de l’època de Joan Pau II i de Benet XVI en termes de diàleg interreligiós. Què representa la trobada que va tenir el papa Francesc amb el gran Imam Al-Azhar Ahmad Al-Tayyib aquest febrer?
El document sobre la germanor humana per la pau mundial i la convivència comuna és molt ric i és un fet històric. El Papa Francesc ha viatjat al bressol de l’Islam, a la península aràbiga, on en algunes zones, durant els darrers segles, s’ha instal·lat allà el wahabisme poc obert al diàleg interreligiós. És un acostament molt significatiu per part dels dos líders religiosos. A més a més, per primera vegada s’ha signat un document per dues autoritats religioses, l’una cristiana i l’altra musulmana.
De tot el que va passar, es va dir i signar en aquell encontre, em quedo amb la primera línia del document on es diu: “la fe porta al creient a veure en l’altre un germà que ha de sostenir i estimar.” Si un se sent creient, ha de passar per reconèixer la dignitat de l’altre, de tots els éssers humans. És el que el Papa Francesc anomena la valentia de l’alteritat que consisteix a veure a l’altre no com a enemic, sinó com a company de ruta. Això significa acceptar a l’altre amb la seva diversitat cultural i també religiosa, una germanor universal.
Per tant, qualsevol expressió violenta no pot venir d’una experiència de fe autèntica, no puc negar la dignitat a l’altre si em reconec com a criatura de Déu.
-L’islam fa por?
Sí que hi ha por cap a l’Islam. Durant el segle XX, hem vist aparèixer un fenomen dins del món islàmic que és el fonamentalisme, amb la fundació dels Germans musulmans a Egipte, projecte polític de l’Islam, amb el naixement de l’idea de fundar un estat islàmic. Durant els anys 50-60, apareix una radicalització d’aquest projecte i una justificació de la violència per aconseguir l’estat islàmic, amb l’aparició del gihadisme, des d’on es diu que la violència és necessària, que el fi justifica els mitjans. Aquesta violència és real, la por real. Les torres bessones, Atocha, Niça, Cambrils i les Rambles. A més a més, és una violència que s’enregistra i s’acompanya de mitjans audiovisuals i altres materials gràfics que tenen una resolució de qualitat, i això espanta encara més. Per exemple, les decapitacions en directe.
La por també ve del fenomen de la migració. Moltes persones musulmanes tornen a occident per diverses raons, escapen del seu país en guerra, migren perquè estan perseguits al seu país, per trobar feina... alguns veuen aquest moviment com una nova conquista del món islàmic... Són només fluxos migratoris que no responen a cap conspiració, o a un projecte d’invasió.
La violència, amb l’altaveu dels mitjans de comunicació, i el fenomen migratori fa que existeixi aquesta por cap a l’Islam.
-Però s’ha de tenir por?
No. Quan hi ha por, de què estem parlant? Estem parlant de la cara destructora de l’Islam. Els principals afectats per l’existència d’aquesta radicalització són els mateixos musulmans. Els moviments radicals, violents, fonamentalistes em semblen un càncer.
-Què vol dir amb càncer?
De vegades escolto a musulmans dient “però és que ells no tenen res a veure amb nosaltres, no tenen a veure amb l’Islam”. I s’ha d’entendre que quan un musulmà diu això, ho està dient de cor, sobretot després d’atemptats, sap que aquest tipus d’actes no el representen, no és l’Islam en el que ell creu. Recordem que un dels 99 noms de Déu és Salam que significa pau.
Així i tot, en el pla intel·lectual no es pot arribar a dir “això no té res a veure amb l’Islam”, donat que qui actua d’aquesta manera són musulmans que en el nom de Déu estan cometent actes de violència atroç.
Per sort, aquest no és l’Islam majoritari. És un càncer, només això. S’ha d’acceptar com això, igual que una persona malalta ha d’acceptar que té càncer per tractar-se de la millor manera. Si no acceptes que tens càncer, no pots recuperar-te. Una vegada hem acceptat que existeixen musulmans que desenvolupen aquesta violència justificada contra l’altre, podem fer-los front. Són l’Islam no saludable, violent i assassí.
És necessari recordar que són minories. El que volen els violents, els radicals, és que la comunitat musulmana, la cristiana, la internacional, arribin a pensar que ells representen l’autèntica cara de l’Islam. I no és així.
La radicalització pot venir d’interpretacions incorrectes dels textos religiosos. Com es podria fer una lectura crítica i actual dels textos cristians i musulmans?
Les interpretacions o les lectures fan molt. Com llegir el text? Com revelar l’ensenyança? L’Islam té una tradició de segles de la interpretació de l’Alcorà. Que en l’Alcorà hi ha passatges de violència? Sí, com també hi són a la Bíblia.
Quan llegeixes passatges de l’Antic Testament on hi ha una violència sancionada per Déu, per exemple en el moment de l’entrada del poble escollit a la terra promesa, ets capaç de llegir aquesta violència sense necessitat de sortir al carrer a destruir els que avui s’oposen als plans de Déu. És així perquè interpretem amb una certa distància entre la literalitat del text i el lector. Podem entendre la diferència entre autor diví, i l’autor humà. És paraula de Déu però expressada en paraules dels homes.
En aquest sentit és on s’hauria de fer la reforma de lectura de l’Alcorà. Evolució que poc a poc s’anirà fent. L’Alcorà pot ser llegit com a paraules de Déu expressades en paraules humanes, amb un context històric i cultural que l’emmarquen. És una cosa nova i lenta, que trigarà. S’està considerant no només a nivell intel·lectual sinó també humà. El quart califa, marit de Fàtima, diu “l’Alcorà és silenciós, són els homes que el fan parlar”. Els homes interpreten l’Alcorà i el fan parlar.
-Hi ha prejudicis de cristians cap a musulmans, i de cristians cap a musulmans. Com els textos històrics han influït en això?
Els meus estudis s’han centrat en això, en què ha escrit l’un de l’altre durant la història. M’interessa perquè finalment és el que hem heretat: la imatge de l’altre ens ve tramesa també a través d’aquests escrits. Diria que el 95% de tot el que han escrit els cristians dels musulmans, i els musulmans dels cristians ha estat purament polèmic.
La paraula polèmica ve de la paraula grega polemos que significa guerra. Guerra de paraules de religiosos, estudiosos, teòlegs, intel·lectuals. Visió de l’altre com a enemic a destruir teològicament, es vol destrossar la seva religió. La religió ara és un aspecte més privat, que pertany més la identitat individual, però abans era un tret de la identitat comunal, per això era important protegir-la de qualsevol interferència. La polèmica religiosa era part de la guerra, igual que els xocs dels imperis en expansió.
Per part dels intel·lectuals cristians, han mostrat l’islam com a una heretgia, Jesús apareix com un profeta, no és fill de Déu, no mor en la creu... hi ha una sèrie d’elements que pels cristians semblen una deformació.
Pel seu costat, els musulmans, presenten una idea de la religió cristiana i jueva també negativa. Religions corrompudes. El cristianisme històric no sembla pur, fidel al missatge que va transmetre Déu al profeta Jesús. I per tant el cristianisme ja no té raó de ser. I amb l’arribada del profeta Muhammad, el sentit torna, religió universal que ve a substituir les altres religions que van tenir la seva raó de ser, però han de ser substituïdes.
Com s’imagina el futur?
Sempre millor, malgrat els esdeveniments que de vegades ens fan perdre l’esperança. El cristià ha de ser optimista perquè sap que Jesucrist és el Senyor de la Història.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.