Amb motiu del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, Catalunya Religió inicia el monogràfic El catalanisme d’Antoni Gaudí, de la mà de l’historiador i col·laborador del mitjà, Lluís Duran. Cinc articles, de gener a maig, per explorar una dimensió sovint poc coneguda de l’arquitecte: el seu compromís nacional i cristià. El primer lliurament revisa, amb noves fonts i versions, la detenció de Gaudí l’onze de Setembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, un episodi clau per entendre el seu catalanisme.
En l’inici del centenari de la mort d’Antoni Gaudí, s’escau de pensar qui era el personatge que hi havia darrera de tan brillant obra? Certament, per ell mateix els seus edificis explicaven una concepció global, no eren simplement un recurs artístic còmode pels seus habitants o els seus usuaris. L’obra de Gaudí ens parla, com a cristià i com a català. Un altre arquitecte, Cèsar Martinell, en deia: “Gaudí era un arquitecte i un home catalaníssim. Ell creia que la seva obra no era ni podia ésser prou compresa fora de Catalunya”. Gaudí, com veurem, tenia un compromís nacional indubtable, la seva formació com a arquitecte s’escau en l’inici de la Renaixença.
Sovint hem pensat que aital corrent o moviment és un desplegament literari, o sigui de fer i desenvolupar la llengua catalana com a llengua literària, de llengua eminentment popular a llengua prestigiosa que pogués ser editada i llegida en tots els seus gèneres, però si en veiem els seus resultats concrets, la Renaixença sobreïx l’àmbit literari. Des de la literatura, els renaixentistes proposen una represa general de Catalunya, i les arts hi tenen, també, un espai destacat per la concreció perenne sobre la pedra i els forjats, en l’arquitectura. No és gens estrany, doncs, que veient l’evolució del moviment renaixentista i la concreció en l’obra gaudiniana (dracs de Sant Jordi, símbols barrats en edificis emblemàtics...), que el catalanisme de Gaudí es concreti també en actituds personals, com a ciutadà.
Gaudí estava lligat a entitats catalanistes culturals i civils, era lector assidu del diari catalanista conservador La Veu de Catalunya, el de més llarga durada, mitjans i prestigi del moment. Anem a la data de l’11 de Setembre de 1924. És pedra de toc en què es concreta el seu patriotisme i, segons veurem, un catalanisme abrandat. Un catalanisme abrandat del seu temps, diferent dels nostres dies. Però que, molt breument, poden definir com un moviment d’afirmació nacional que vol actuar en tot allò que ateny i passa al nostre país, en política, en cultura, en arts, educació, en esport, en economia, en fe... i que, des de la fi de la I Guerra Mundial havia iniciat un procés de radicalització. Tanmateix, un home enderiat en la seva obra (l’única forma de fer-la excelsa) no es manifesta gaire més enllà d’aquesta. El seu catalanisme és, especialment, en obra, però en aquesta data es manifesta verbalment i en accions.
L’onze de setembre de 1924 no era una data qualsevol. Feia prop d’un any que s’havia instaurat una Dictadura, presidida pel general Miguel Primo de Rivera, amb el suport d’Alfons XIII, un règim que havia aplicat un decret completíssim per reprimir “el separatismo”, o sigui qualsevol forma d’afirmació nacional. Cal tenir en compte que l’onze de setembre de 1923 havia estat una diada especialment repressiva contra els catalans reunits davant de l’estàtua de Casanova. Per aquest motiu, poc abans d’aquesta data havien “caigut” un seguit d’actuacions de l’autoritat militar: prohibició de la interpretació de la sardana La Santa Espina, poc temps després de la mort de l’autor de la seva lletra, Àngel Guimerà (agost de 1924); l’obligació de posar la bandera espanyola en les ballades de sardanes i la prohibició de tots els actes públics el dia 11. Malgrat això, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat havia organitzat dues celebracions litúrgiques a les 8, missa de comunió general, i a les 11, missa d’ofertori, a l’església de Sant Just, sense concretar-ne el motiu. La vella església de la Barcelona Vella era temple habitual de les celebracions de la Lliga Espiritual, atès que disposava també d’un cambril a l’altar major de la Verge Bruna.
Joan Crexell (+1994) va publicar a Serra d’Or l’any 1987 un document mecanografiat atribuït al “senyor Valls” que explica els fets escaiguts a la Barcelona Vella per la diada nacional de 1924, entre el carrer Ciutat (l’entrada per darrera de l’església dels sants Just i Pastor) i la delegació de policia de Llotja, on roman detingut. Gaudí ja havia estat a punt de ser detingut durant els Jocs Florals de 1920, a Barcelona, en presència del mariscal Joffre, davant dels incidents entre els assistents i les forces policials, com ell mateix recordava. Aquesta detenció efectiva ha estat la més divulgada aquests dies, que en el seu moment va quedar acuradament contextualitzada en l’estudi que va fer Josep M. Roig I Rosich sobre la repressió cultural de la Dictadura de Primo de Rivera. En conjunt, s’hi percep un Gaudí defensor dels drets de la llengua català en tota circumstància i dels seus drets com a cristià de poder ingressar al temple per complir les seves devocions. Tot s’escau a les 8 i escaig del matí del dia 11. Actua, així, davant de l’autoritarisme i les males formes de la policia espanyola, com a patriota i com a cristià.
Aquesta versió del “senyor Valls”, que podria tractar-se d’Agustí Valls i Cascante, que havia tingut càrrecs directius a la Lliga Espiritual i al Foment de Pietat Catalana és la versió de qui es troba amb l’arquitecte en aquell accés a Sant Just, però n’hi ha d’altres. N’hem trobat quatre més, de les quals la que recull Cèsar Martinell és la més completa. I doncs, per què? El va a veure l’endemà dels fets, i aquests, per tant, són molt clars en la memòria de Gaudí. Per què l’arquitecte vallenc transcriu les seves impressions de la difícil jornada i les conclusions que ell en treu. Com l’entrevista de 1917, aquí és Gaudí qui torna a parlar. Quan Martinell hi parla, feia una estona que havia rebut el “senyor Valls” que vol acabar de saber com havia passat el dia abans, perquè els policies hi ha un moment que l’obliguen a marxar de la delegació.
La premsa catalana del moment, subjecte a censura, no n’informava. La Publicitat, a la informació de Jutjats no esmentava Gaudí, a primera pàgina hi havia informació sobre les discussions a la Societat de Nacions dels drets de les minories nacionals i les activitats del Centre Català de l’Havana, tampoc no en deia res La Veu de Catalunya. Cal, doncs, anar a cercar la premsa lliure per trobar-ne esment. Des de Buenos Aires, un dels portaveus de la dinàmica comunitat catalana, Ressorgiment, feia una crònica en el número de novembre. Destacava que un guàrdia havia cridat que en aquella església no hi entrava “Ni Dios”. Aquesta versió i la de Martinell destaquen el mal tracte rebut per la policia en les seves dependències, no només insultant l’arquitecte si no agafant-lo amb força. Totes dues coincideixen, també, en la defensa que fa de la llengua, en el moment de la identificació, i de la llibertat religiosa que l’empara. La publicació de l’Argentina subratlla que els policies afirmen que enlloc dir-hi missa, en recinte sagrat, s’hi fa una “reunión de separatistas”.
Una altra font d’informació era Le Courrier Catalan, publicació parisenca impulsada pels nacionalistes exiliats d’Acció Catalana. En una crònica signada per Alfred W. Gaspart recollia que la policia era present a la porta de tots els temples que a les vuit del matí d’un dijous tenien celebracions previstes. Els últims anys, certament, la Lliga Espiritual havia anat escampant grups de devots a la Verge Bruna a diferents parròquies barcelonines. Com apuntava Gaudí, la premsa francesa i la nord-catalana se’n faria ressò i les salutacions rebudes d’aquells dies li assenyalaven que la seva gesta havia tingut molt més ressò del que l’autoritat militar permetia: el boca orella havia funcionat.
Després de la de Martinell, la revista catalana de Buenos Aires i la de París, un jurisconsult que en aquell temps maldava per donar a conèixer el plet català a Ginebra, la seu de la Societat de Nacions, Francesc Maspons i Anglasell aportà la seva versió dels fets, arran de la mort de l’arquitecte. Cal entendre-la subjecta a la censura i per això insisteix en l’atemptat contra la seva llibertat com a devot cristià.
Com se n’assolí el seu alliberament, segons les diferents versions? Pagant la multa o per la indicació d’una personalitat de la Dictadura que explicà la policia qui havien detingut? En parlarem més.
