El decreixement i la transició energètica, a debat

(Cristianisme al s.XXI) L’especialista en Física de l’Atmosfera i Geofísica, exdirectora de l’ICAEN i actual patrona de la Fundación Renovables, Assumpta Farran, ha parlat aquest dissabte sobre decreixement i transició energètica. Ho ha fet en el marc dels debats d’Espai Obert que promou l’associació ‘Cristianisme al segle XXI’, en format virtual i amb l’assistència d’unes vuitanta persones. Farran ja havia participat al Congrés del 2019, on va parlar de la necessària transició ecològica.

Farran s’ha referit a les connotacions negatives de la paraula decreixement. Un mot que fa pensar com si haguéssim de tornar a les cavernes. Però si decreixement vol dir renunciar al malbaratament energètic per dirigir-nos a una societat més pròspera, l’accepta. Ha recordat que des dels anys 70, aquest dijous es va celebrar el Dia de la Terra i des del 1992 el Dia de la Cimera de la Terra en record de la de Río, quan es van implantar les Agendes 21. Vint anys, dels 70 als 90, en què s’havia donat tant l’accident catastròfic de Txernòbil el 1989 –que mobilitzà 800.000 persones que arriscaren la vida en pro de la de la resta de població, cosa que dubtava que avui pogués succeir de nou– com el Document del Club de Roma sobre els límits de la Terra, que recordava que el nostre planeta no té recursos il·limitats, malgrat la poca atenció política rebuda. Han passat una trentena d’anys, d’aquells 90 a l’actualitat, el mateix període que hi ha fins al 2050, quan la societat s’ha d’haver descarbonitzat totalment i s’han d’haver superat els recursos fòssils.

Què ha passat entretant? L'escalfament del planeta ha seguit, els recursos fòssils han augmentat en un 50% i han seguit les centrals nuclears. Però la consciència ecològica ha augmentat i ja no es poden anar a llençar els residus a Bangla Desh, perquè és igual on llencem la porqueria: afecta a tots. Quan fa uns dies Joe Biden va demanar a la cimera dels caps d’Estat i de govern què pensaven fer per aturar el canvi climàtic. Tothom va clamar per dur endavant amb més urgència que mai els acords de París del 2015 de cara a la cimera del Clima del 2030, però ningú no va posar damunt la taula quines estratègies seguiria ni s’hi va acordar cap normativa concreta.

Malgrat això, tot i que l’espècie humana és horriblement depredadora, no deixa de ser una espècie intel·ligent. Quan vol, sap fer bé les coses, com ha demostrat en trobar una vacuna contra la Covid-19 amb un any de temps. Farran creu que disposem d’una tecnologia per fer front a la transició energètica, tot i que és menys optimista que en el 2019, perquè els moviments juvenils havien anat de davallada i ens trobàvem davant del perill que les ajudes europees de la Next Generation, les quals requereixen una revolució energètica encarada a l’electricitat, anirien a parar als grans lobbies petroliers i gasistes de sempre. I, aleshores, va parlar del perill de “la gran bacanal de la ineficiència energètica”, si la transformació en renovables dels combustibles fòssils i radioactius l’havien de fer, com tot apuntava, aquests lobbies de sempre.

Emissions mesurables i controlades

Per què? Perquè, a partir de l’acceptació que respirem un aire que mata, neguen i bloquegen subtilment la transició i l’eficiència necessàries. N’ha presentat dos exemples. Davant la demanda de la UE de reduir els subsidis al dièsel (calculats a Espanya en 4000 M €/any) els pressupostos de l’Estat espanyol es conformaven a reduir-los només per al transport turístic (400 M€) i no al gran transport ni per al sector de l’aviació, que suposa el 20% de la despesa energètica lligada al transport. El segon exemple: enfront de l’esgrimida “neutralitat tecnològica” per la Llei de Canvi Climàtic, hi ha qui vol seguir utilitzant el petroli, qui voldria seguir parlant d’emissions “netes” (sempre incontrolables), en comptes d’emissions “directes” (mesurables i controlables) i qui voldria deixar seguir emprant els gasos CFC molt contaminants als països del tercer món.

Sobre aquest bloqueig de l’eficiència destaca el denominat “hidrogen verd”. Actualment s’empra com la panacea de tots els mals i no representa altra cosa que poder seguir fent el que sempre s’ha fet. Segons Farran, encara que l’hidrogen sigui un dels elements més abundants de l’univers, no es troba de manera natural, sinó combinat-lo amb molècules de carboni –metà, petroli...– o d’oxigen. Trencar-les –en el cas de l’aigua, per electròlisi– suposa alliberar carboni a l’atmosfera i produir més CO2, de manera que la despesa energètica suposa allunyar-se del foc per caure a les brases. D’aquí la bacanal de la ineficiència.

Farran ha explicat que, sense fer castells en l’aire, avui per avui les renovables surten de l’aigua, el sol i el vent. L’aigua està força explotada (no podem fer gaires més centrals hidroelèctriques); del sol, en deu anys, se n’ha baixat el preu deu vegades i encara baixarà més; del vent, no tant, perquè s’ha endarrerit en parcs eòlics. Amb les renovables, els lobbies diuen que tindrem molta electricitat, tot i ser un producte sofisticat, sotmès a les lleis de caiguda de tensió de Kirchhoff i difícil de conservar.

Fa uns anys es preveia suprimir les centrals nuclears escalonadament del 2030 a1 2035, unes fonts que produeixen un 55% de l’energia a Catalunya. Ara, tanmateix, ja no es podia donar per un fet segur, i menys davant de la política de França, que ha resultat l’abanderat de conservar-les. Segons els lobbies, tindrem molta electricitat de renovables i la transformarem en l’hidrogen verd, on sigui, transportable en les canonades de gas; vist en transport o en la calefacció de la llar se segueix demanant al Banc Europeu d’Inversions que recolzi la construcció de canonades. L’energia, sotmesa a les lleis de la termodinàmica, es transforma a fonts més desordenades i desendreçades.

Renovables que ocupen territori

L’eficiència, doncs, de l’energia solar i eòlica, transformada en hidrogen verd pot arribar a valors ínfims. “Però, com que ve de renovables, sembla que no importi. I tant que importa!”, ha dit, apuntant que les renovables ocupen territori i el territori és on vivim. Caldrà ocupar-ne un bon tros en parcs eòlics i solars, però el territori just i no pas indiscriminadament.

I justament aquí la ponent va fer entrar en el conflicte les grans ciutats, avesades proveir-se d’energia d’altres països: petroli, dels països àrabs; gas, d’Argèlia; urani, de Sud-Àfrica, i a externalitzar els residus que produeixen. Caldrà un diàleg, generós i compromès, entre les grans ciutats i el territori. Cal esperar que això tampoc no ho dirigeixin els lobbies ineficaços de sempre, sinó una ciutadania empoderada, capaç de generar electricitat, amb captadors d’energia solar al propi terrat i bateries emmagatzemadores que poden durar fins a 6 o 7 anys, amb xarxa compartida entre veïns, com està fent “Som energia”, que empra la mitja tensió. I el futur serà de xarxes de distribució intel·ligent –esperem que públiques– sense rebuts aleatoris.

Davant de l’opulència de despesa energètica, en una situació capgirada perquè els lobbies esperen fer el que han fet sempre tot rentant-se la cara amb la mentalitat del carbó, cal situar la prosperitat eficient davant d’una situació capgirada produïda per les ajudes europees. El veritable decreixement seria aplicar-lo en la despesa ineficient. Contra la ineficiència, consciència ciutadana.

La xerrada ha generat un debat profitós i actiu. Es van formular moltes preguntes al xat com ara què opinava dels parcs eòlics projectats a l’Empordà o al Priorat, el perquè de la no moratòria de l’energia atòmica, quina distribuïdora energètica havíem de triar –“la que comercialitzi electricitat sorgida d’energies renovables cent per cent”, va respondre– i moltíssimes més. Es va qualificar la seva aportació com de “brillant, clara i depriment” i va faltar temps per respondre tots els interrogants.

El proper ‘Espai Obert’ per al 15 de maig sobre el tema ‘Globalització i migracions’, a càrrec de Salvador Busquets, llicenciat en Ciències Econòmiques i director de Càritas Diocesana de Barcelona.