Dario Vitali: “La sinodalitat no és el dret a parlar, sinó el deure d’escoltar”

(Glòria Barrete –CR) Dario Vitali és catedràtic a la Facultat de Teologia de la Universitat Pontificia Gregoriana i consultor de la Secretaria General del Sínode dels Bisbes. Convidat per l’Ateneu Universitari Sant Pacià, parlem amb ell sobre sinodalitat i Sínode amb motiu de la recent apertura arreu de la fase diocesana del proper Sínode dels Bisbes.

Hi ha un tòpic socialment estès que diu que l’Església és molt jeràrquica. Amb aquest Sínode que comença a les parròquies de tot el món es pretén trencar amb aquesta idea?

No és tant trencar amb el tòpic sinó entendre que es crea una circularitat. Hi ha gent que explica que el Sínode és un camí que obre l’Església cap a la democràcia. I no és cert. L’Església és jeràrquica, però també és sinodal. No hi ha contradicció entre les dues coses.

Allò que vostè afirma sovint que sinodalitat no és el contrari de jerarquia.

Exacte. Hi ha molta gent que pensa que sí perquè des de la reforma gregoriana l’Església piramidal està basada sobre el principi de la jerarquia. Durant segles els papes i els bisbes eren els subjectes actius a l’Església, tots els altres eren els subjectes passius. Es parlava de prelats i súbdits, els qui estan per sobre i els qui estan per sota, que han de callar i executar ordres. És clar que quan un canvia aquest concepte i l’enfoca cap a la igualtat, fixant-se en el concepte que tots som fills de Déu, sobresurt el principi de la igualtat abans que el principi de la diferència. La jerarquia respon al principi de la diferència, però és que l’Església, per sort, no és una igualtat uniforme. Tenim diferència de funcions, diferència de vocacions o diferència de ministeris.

I això no és contrari a la igualtat?

No. Comptar amb funcions diferents dins una estructura no implica oblidar la identitat baptismal a partir del do de l’Esperit. Això vol dir recordar que tots hem rebut el do de l’Esperit.

El que vostè descriu com “aterrar l’eclesiologia del Poble de Déu enfront d’una estructura piramidal”?

Just. Hi ha gent que lidera, però tots som iguals per poder expressar el que pensem. En el Concili Vaticà II es produeix el que anomenen els eclesiòlegs com “el gir copernicà”, una veritable revolució. Abans que parlar de les diferències es parla de la igualtat. De la igual dignitat de tots. No hi ha títol major a l’Església que ser fill de Déu, i si som tots fills alhora som tots germans. I si som germans la primera reacció és relacionar-nos, la segona és que hem d’escoltar-nos, i després desitjar el bé comú de la casa, de l’Església, i caminar junts buscant el bé comú. Tot això pertany a la idea d’una sinodalitat que és l’escolta de l’Esperit escoltant-nos.

Algú li diria que l’Esperit no parla…

No, és clar. L’Esperit parla a través meu, a través de tu, a través de tots. Per això cal educar-se en la sinodalitat.

Ha afirmat que l’Església no és una democràcia sinó que és una comunió. Ens ho explica?

A la democràcia la gent expressa opinions i pot expressar-les mitjançant alguna consulta i quan demana alguna cosa té representants. A l’Església no hi ha representants, hi ha un principi d’unitat que es diu bisbe que uneix un poble en un lloc. Aquesta unitat determina que no hi ha una suma de persones, de gent, que no té cara i són un número. És un poble, un subjecte actiu que es reuneix en la celebració eucarística. Això és molt diferent a la democràcia. En la democràcia hi ha contraposició. Al Poble de Déu hi ha consens que es forma, com s’indica en el document preparatori, amb la ‘conspiratio’, que no hauríem de confondre amb la conspiració en castellà. La conspiració en castellà és perillosa, però significa que l’Esperit determina l’acord junts a l’interior de la gent que camina. El primer acte a l’Església és escoltar. La sinodalitat no és el dret a parlar, sinó el deure d’escoltar, i d’escoltar-se.

Això és exactament la primera fase diocesana d’aquest Sínode.

Exacte. En primer lloc s’escolta el Poble de Déu. Després hi ha discerniment dels pastors, en assemblea. Això és una cosa extraordinària, canvia tot el sentit de ser Església.

La sinodalitat hauria de començar en el dia a dia de les parròquies?

Això és molt important. El bisbe és el principi d’unitat en una Església. És clar que una Església particular no està a la cúria, està on està el Poble de Déu. I si està a les parròquies és aquí on hem d’anar a escoltar. Si és al carrer hem de ser al carrer. Hem d’inventar, descobrir o recuperar tots els mitjans possibles per poder trobar i escoltar la gent.

Creu que l’Església està disposada a escoltar el que pensa diferent?

La sinodalitat i el Sínode són una oportunitat per madurar en aquest sentit i per descobrir la sinodalitat com a dimensió constitutiva de l’Església. Hi ha qui escolta, acull i caminarà en aquest sentit. I hi ha qui contesta i diu que això és una temptació i un instrument del diable per destruir la veritat a l’Església. Si l’Església és constitutivament jeràrquica i constitutivament sinodal és el camí, no hi ha dubte possible. Hi haurà esglésies que comencen la fase sinodal d’escolta i altres que no. Hi ha bisbes que inicien la fase i altres que no.

Vostè parla de taps de sinodalitat, obstacles que impedeixen la circulació.

Sí, n’hi ha cinc. El primer tap és el Papa. Si el Papa no vol Sínode, no es fa. El segon, el bisbe. Si el bisbe no vol, no es fa. Això passa per exemple amb el bisbe de Liechtenstein que diu que no hi participarà. Faltarà l’harmonia d’aquesta església, aquesta veu. El tercer tap, els sacerdots. Si estan en oposició, no ajuden. Molts sacerdots joves no desitgen la igualtat, desitgen el poder. El quart tap, els cristians de sagristia, més clericals que els sacerdots. I el cinquè tap són els ben informats, els que parlen de la sinodalitat sense saber que és. Entre aquests moltes vegades hi sou els periodistes.

Nosaltres? Vaja, ja hem rebut…

Una mica només (riu). Un exemple. A la roda de premsa de la Sala Stampa per presentar el document preparatori del Sínode el cardenal explica en profunditat, parla d’espiritualitat, etc. Pregunta: “Serà aquest el Sínode on votin les dones?” Es pot condicionar el camí sinodal canviant les perspectives mediàtiques, això és claríssim.

Ara m’ha posat vostè la pregunta en safata. Votaran en aquest Sínode les dones?

El camí sinodal preveu un desenvolupament senzill. A les Esglésies particulars poden expressar i parlar tots, siguin el que siguin. En l’assemblea es conclourà un document final que haurà tingut la base a les esglésies del Poble de Déu, de tots per igual. M’agradaria que l’Església pogués ser com un GPS de cotxe. Quina és la paraula més habitual en un GPS de navegació? Recalculant. Una Església sinodal és una Església capaç de recalcular el seu camí.