Baixàvem de Camprodon i vam parar a Santa Maria de Ripoll per anar a missa. Al centre de la ciutat hi havia una cursa d’aquelles que un diumenge, després de fer un bon esmorzar de pastor, et fan plantejar si fas prou exercici o ja se’t comencen a gronxar més penjarelles del compte. Vam travessar el carrer mirant de no ser atropellats pels corredors i vam refugiar-nos del xivarri de la plaça dins del monestir fundat per Guifré el Pilós. La banalitat aparent de la competició va quedar fora de la portalada romànica. La llum era tènue i les parets despullades, però la major part de les vegades, més que desemparament i temor, les esglésies fosques m’inspiren una sensació especial de recolliment. No havia estat mai al monestir de Ripoll, però als llocs fundacionals, als edificis que van alçar els nostres ancestres per assenyalar què els era important, hi ha un abrigallament simbòlic que el fa la història, el sentit de pertinença i la solemnitat de tots els relats que ens fan sortir de nosaltres mateixos.
La missa em va deixar freda. O potser és que ja feia uns dies que l’estancament espiritual era un fet, i la missa me’l va plantar davant dels nassos. Una de les coses més excitants i divertides de mirar-se la vida interior a la llum de la fe és que, per molt que hi aboquis predisposició, hores, devoció, lectures i converses, de vegades el temps de les revelacions que en treus marxa al ritme del seu propi tambor. És una conclusió que m’ha costat de fer-me meva i de dur a la pràctica, però la predisposició, i les hores, i la devoció, i les lectures, i les converses són una inversió que no dona fruit a voluntat, per això la paciència és la millor aliada de la fe. Sovint, la vida interior és un tauler on les peces de diversos trencaclosques busquen el seu lloc totes alhora, i d’una missa o d’una pregària només en treus un garbuix encara més gran que el que havies intuït d’entrada. De vegades l’oració només consisteix a entendre que les peces hi són i que, lluny de la fluïdesa d’un diàleg humà, resar és fer el gest íntim de creure’s que hi ha algú que les mou.
La missa em va deixar freda perquè durant aquella estona de precs i salms no vaig veure arribar cap peça al seu lloc. Més que pel plaer de rebre cada vegada una perspectiva renovada dels nostres afers, però, els que hi anem sovint sabem que a missa s’hi va per amor. Per reciprocitat, més aviat. Una reciprocitat que, de fet, entenem deguda més enllà de com ens sentim o com ens trobem quan hi anem. Seca d’esperit, però convençuda de cap, vam aprofitar l’avinentesa per visitar l’abadia benedictina i fer-nos una mica més nostres les efemèrides d’aquelles parets. Vam seure en silenci davant el sarcòfag de Guifré el Pilós, com qui sap que, mirant als ulls les coses grans, les paraules mai en poden abastar tot el significat. Vam atansar-nos al sepulcre de Ramon Berenguer IV, el Sant, les restes de qui es van perdre el 1794 i amb l’incendi de 1835. Vam examinar el sarcòfag de Bernat Tallaferro, de quan en aquest país ens posàvem noms de gent que podia mirar l’enemic a la cara. I vam sortir a voltar al claustre, retrobant-nos irònicament amb el xivarri del carrer altre cop.
Els dies en què una no entén o ni tan sols percep el moviment de les peces del trencaclosques, en què dubta del sentit de pensar que hi ha algú que de la nostra fe en fa una endreça, o en què és incapaç de sobreposar-se a la petitesa de les seves preocupacions, la vida espiritual es descobreix com una cursa de fons d’una manera extraordinàriament diàfana. Barrinava fent voltes al claustre del monestir, com un corredor que compta els quilòmetres, i les pulsacions, treu una barreta de proteïnes de l’armilla per allargar una mica més l’energia i, de cop i volta, s’adona que el recorregut de la cursa passa per una zona de la ciutat que no reconeix. Feia voltes i voltes al claustre com un corredor desorientat, i instintivament em vaig envoltar la cuixa amb la mà per comprovar si les penjarelles eren una realitat o un complex. No en vaig treure l’aigua clara i la mirada d’una de les bèsties dels capitells de les columnes va fer que el cap em tornés a lloc.
Hi ha dies que amb un sol volt pel claustre n’hi ha prou per trobar tots els sentits a tot allò que d’entrada ens sembla un misteri, hi ha dies que amb cada volt el misteri sembla fer-se més vast i indesxifrable. Deia el sant que “l’Esperit bufa allà on vol”, però perquè pugui fer-ho, perquè pugui bufar i, al ritme del seu propi tambor, fer-nos entendre el trencaclosques, nosaltres hem de seguir corrent. Fins i tot els dies que sembla que correm de manera circular amb l’ànim d’algú que passa per la crisi dels quaranta, sí, perquè creure és fer les coses sospitant que res és en va en la mesura que Déu se’n pot servir. Vam sortir del claustre, vam sortir del monestir i a la plaça hi havia el podi on els guanyadors de cada categoria rebien el seu premi. En aquest punt, la metàfora seria tan fàcil que no valdria la pena fer-la. A més a més, però, no seria fidel a l’experiència d’una fe viscuda. Sovint els cristians som vistos com a gent que viu sota el xantatge de l’infern i sostinguda per la promesa del cel, del premi. En realitat, però, viure amb Déu és perseguir l’estela de la intuïció que, malgrat els dies freds i eixorcs, aquí a la terra ja hi ha mostres evidents que la promesa s’ha complert.
