Cures pal·liatives, suïcidi assistit i eutanàsia

(GIEC) A la darrera reunió de fa just un mes de tots els Bisbes de Catalunya, que va tenir lloc a Tarragona, en el Comunicat final els bisbes manifestaven estar preocupats per “algunes recents iniciatives legislatives en relació a l’eutanàsia i el suïcidi assistit”, i recordaven el compromís de l'Església en favor de la vida, sobretot de les persones en situacions d’especial vulnerabilitat, que en paraules ben recents del papa Francesc «ha de ser clara, ferma i apassionada». Així mateix, expressaven que “l’Església demana mitigar el dolor i el sofriment mitjançant cures pal·liatives i l’acompanyament als malalts i als qui en tenen cura, i legislar en favor de bones mesures socials que permetin una millor atenció als malalts”.

Els bisbes de Catalunya centren els seus escrits dominicals a parlar d’aquest tema, així com dels pelegrinatges a Lourdes, de les oracions polítiques, de l’exhortació apostòlica del papa Francesc, Gaudete et exsultate, i la santedat, de Càritas i de les ecoparròquies solidàries.

Tres de les cartes dominicals parlen de les cures pal·liatives, el suïcidi assistit i l’eutanàsia. L’arquebisbe d’Urgell, Joan Enric Vives, diu que “preocupa constatar la distorsió amb què són tractats sovint aquests temes de la malaltia greu, l’acabament de la vida i l’acompanyament de la mort, que són tan importants per a les persones, les famílies i tota la societat” i resumeix els quatre primers punts de la nota que el 21 de maig van aportar els bisbes de la Subcomissió de Família i Vida de la Conferència Episcopal Espanyola “perquè ajudi a la reflexió”. El primer punt diu que “l’eutanàsia i el suïcidi assistit són presentats avui per alguns com a respostes viables i acceptables al problema del dolor i del sofriment” perquè “el que no volem és patir”. El segon expressa que “l’eutanàsia en sentit veritable i propi s’ha d’entendre com una acció o omissió que per la seva naturalesa i en la intenció causa la mort, amb la finalitat d’eliminar qualsevol dolor”; el tercer, que “la proposició de llei ara presentada al Parlament defensa una absolutització del principi d’autonomia i de la pura subjectivitat com a criteris fonamentals de la decisió”. I en el quart punt de la Nota, els bisbes afirmen que “no és possible entendre l’eutanàsia i el suïcidi assistit com una cosa que es refereixi exclusivament a l’autonomia de l’individu, ja que aquestes accions impliquen la participació d’altres, en aquest cas, del personal sanitari”.

El bisbe de Terrassa, Josep Àngel Saiz, comparteix “algunes reflexions a la llum del Magisteri de l’Església, especialment de la carta encíclica Evangelium Vitae (l’Evangeli de la Vida) que sant Joan Pau II ens oferí el 25 de març de l’any 1995”, concretament reflexiona sobre dos aspectes: el valor incomparable de la vida humana i l’existència d’una “cultura de la mort”. Diu que la persona humana està cridada a la participació de la vida mateixa de Déu, “a una plenitud de vida que va més enllà de les dimensions de la seva existència terrena” i que “per això té un valor incomparable”. Afirma que l’Església se sent cridada a anunciar aquest “evangeli de la vida” “als homes i dones de tots els temps i d’arreu del món”, que “es tracta de l’evangeli de l’amor de Déu a l’ésser humà, de la dignitat de la persona i de la vida”. D’altra banda, diu que a les nostres societats es difon una cultura de la mort, “una mentalitat, d’una manera de veure l’ésser humà i el món que, des d’uns criteris pragmàtics i utilitaristes, acaba fomentant la destrucció de la vida humana més feble i innocent” i es vol referir “amb especial preocupació als atemptats contra la vida del no nascut i contra la vida del malalt terminal”. Finalment, diu que “ens cal abordar les causes que originen aquesta “cultura de la mort”. I aquestes causes són principalment tres: “la crisi cultural; una interpretació purament subjectiva de la llibertat; i l’eclipsi del sentit de l’home i de Déu”.

El bisbe de Vic, Romà Casanova, afirma que “la lluita entre la vida i la mort és la contesa sempre present en la història de la humanitat, i, en moments crucials de la nostra vida, elecció personal” i recorda que “els cristians tenim clar el manament: «No mataràs»”. Diu que “en aquests temps de relativisme moral, es presenten, en les legislacions dels països –també en el nostre–, propostes que van clarament en contra d’aquest manament” i que la posició de l’Església és clara: “l’eutanàsia és un mal moral i un atemptat contra la vida humana i la dignitat de la persona”. També afirma que “l’eutanàsia és aliena a l’exercici propi de la medecina i la cura sanitària, que sempre s’ha de regir per l’axioma de guarir, almenys alleujar i sempre acompanyar i consolar” i que “mai, sota una suposada «modernitat», i en nom d’una falsa i egoista «compassió», hem de ser portadors de mort als més febles de la societat: malalts i ancians”. Finalment, diu que “com a societat hem d’avançar certament en el tema de les cures pal·liatives, en el respecte a la persona i evitant «l’acarnissament terapèutic», no oblidant l’ajut a les famílies; i, per a nosaltres cristians, l’assistència espiritual i sacramental”.

Dues de les cartes dominicals parlen de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes i dels malalts. El cardenal Joan Josep Omella comunica que “un any més, una munió de pelegrins anirem el proper 28 de juny al santuari de la Mare de Déu de Lourdes amb la nostra Hospitalitat”. Afirma que “la Mare de Déu parla a tots els pelegrins. Ho fa en el fons del cor”, que “la fe, l’esperança i l’amor són manifestacions ben paleses per a tots els pelegrinatges que s’apleguen a Lourdes” i que “a Lourdes hi ha guaricions”. Expressa que “molts malalts hi van amb aquest desig i amb molta fe. Però molts d’ells, quan es troben davant la gruta de la Mare de Déu i s’omplen de les vivències espirituals que s’experimenten al santuari, ja no demanen la guarició sinó saber acceptar la malaltia i unir-la a la creu de Crist, o bé demanen la guarició dels altres”. Diu també que “quan acompanyem i servim els nostres germans malalts, l’anada a Lourdes adquireix un sentit molt més ple. Els malalts són un signe de la presència viva de Jesucrist entre nosaltres”, que “en els pelegrinatges diocesans a Lourdes participen molts joves. Són voluntaris i fan diversos serveis ben a prop dels malalts” i que “Lourdes ofereix un altre do als pelegrins: la vivència de la catolicitat del poble de Déu”. Finalment, ens anima “a viure aquesta experiència participant en un dels nostres pelegrinatges diocesans del final del mes de juny o de setembre”.

El bisbe de Lleida, Salvador Giménez, aborda el tema dels malalts perquè té “la convicció que és un assumpte que commou l'interior de cada persona, que preocupa al conjunt de la societat, que ocupa moltes pàgines de l'ensenyament de l'Església així com a moltes persones i institucions i que promou la sensibilitat i l'ajuda de les persones sanes cap als familiars o amics i coneguts malalts”. La seva reflexió vol ser “un toc d'atenció a tots els catòlics per convidar-los a complir amb els mandats de Jesucrist en referència a proximitat, preocupació i desconcerts cap als que més pateixen en qualsevol circumstància de la vida”. També vol recordar-nos que “a finals de juny l’Hospitalitat de Lourdes pelegrinarà, un any més, a aquesta ciutat”, convida “tothom a participar en el pelegrinatge” i, sobretot, a elevar “una pregària pel seu feliç desenvolupament”. Informa que el lema escollit per a aquesta ocasió és “Feu el que Ell us digui” i ens recomana aplicar-lo també a la nostra pròpia vida i fer diàriament allò que sabem que el Senyor ja ens ha dit: estimar el pròxim, pregar per tots, anunciar l’evangeli, perdonar sempre, etc. Finalment, ens demana el següent: “tracteu amb sol·licitud amorosa als malalts i agraïu, com a malalts, a aquells que us cuiden”.

Dues de les cartes dominicals parlen de l’exhortació apostòlica del papa Francesc i la santedat. L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, diu que “una condició de santedat és la naturalitat, comportar-se de manera natural en la vida de relació amb els altres”. Afirma que el papa Francesc “ens adverteix del perill d’una religiositat desencarnada” i alhora “assenyala el perill de “voler donar lliçons sempre” i el de la manca d’humilitat, sense la qual la santedat és impossible i un cristià en comptes de ser exemple per a d’altres pot ser un escàndol”. I destaca que el Papa “recull les paraules que figuren a l’epitafi escrit en la tomba de sant Ignasi de Loiola: “És diví no espantar-se per les coses grans i alhora estar atent al més petit.””. L’arquebisbe de Tarragona recorda dos sants que ha conegut: Joan Pau II i Josepmaria Escrivà. Finalment, demana que “siguem conscients que es pot ser sant sent mestressa de casa, taxista, advocat, paleta, infermera, sacerdot, seglar, jubilat, sa o malalt..., no necessàriament fent-se teòleg, sinó vivint amb naturalitat i esforç el doble manament de l’amor”.

El bisbe de Tortosa, Enric Benavent, diu que “de nou el tema de l'alegria cristiana està present en el títol d'un document del magisteri del papa Francesc” i que “podem dir que en el pensament del Papa un cristianisme viscut sense alegria indica quelcom d’inautèntic”. Afirma que aquest nou document ens porta a aprofundir encara més en aquesta intuïció: “l’alegria cristiana és autèntica quan es viu com una vocació a la santedat” i que “aquesta vocació no és per a uns pocs escollits”, sinó que “la vocació a la santedat és el camí de tot batejat”. Afegeix que no es tracta que tota la vida d’un cristià sigui perfecta, “sinó que en les nostres paraules i actituds es reflecteixi quelcom de Crist”. Finalment, el bisbe Benavent acaba el seu escrit dient que “aquestes reflexions del primer capítol d'aquest document del papa Francesc ens porten a no considerar la santedat com quelcom inassolible i a no tenir por a viure l'aventura d’aquesta vocació comuna a tots els cristians”.

El bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, parla de les oracions polítiques. Diu que en realitat tota autèntica oració, “almenys tota oració que podem anomenar cristiana, “és política”” ja que “la fe i la pregària conformen la vida en totes les seves dimensions, també la dimensió política”. També diu que “l'oració del polític cristià, a més de la riquesa pròpia de tota veritable oració, incorpora una font de vida específica d'inspiració: ell ostenta o busca el poder per a servir” i que “és possible, i fins i tot desitjable, que el polític cristià s'inspiri en la Sagrada Escriptura per pregar” i adverteix d’una de les més greus temptacions del poder polític: “l'acumulació de poder, el tancament, el creure's amo i autònom, i la consegüent pèrdua del sentit de servei que té el seu exercici”. Afirma que “les oracions bíbliques, especialment els salms, molt freqüentment reflecteixen conflictes entre grups, bàndols, persones individuals”, que el moviment espontani que sent el polític que prega amb aquests textos “és identificar aquestes persones amb els seus adversaris polítics” i que “això és molt perillós”. Finalment, diu que “la urgent regeneració de la política passa sens dubte per la regeneració moral del polític, i aquesta per l'experiència de la trobada orant amb la font de tot Bé, que és Jesucrist”.

El bisbe de Girona, Francesc Pardo, encara amb el ressò de la festa de Corpus de diumenge passat, considera que “cal recordar la missió de Càritas perquè està profundament unida a la celebració de l’Eucaristia” i ofereix un breu comentari de la memòria de Càritas Diocesana “per explicar què ha fet Càritas durant l’any 2017, per palpar la seva missió, per valorar-la i perquè ens adonem que és obra de tots”. Recorda la identitat i la missió de Càritas, que és “l’Església que estima, acull, acompanya, ajuda, forma i promociona les persones que es troben en situació o en risc de pobresa i d’exclusió social, especialment les més vulnerables, a la llum de l’Evangeli i de la doctrina social de l’Església” i enumera alguns dels programes del 2017, així com el nombre de persones que els han fet possible. També diu que s’ha atès “24.030 persones, que significa 59.127 persones beneficiàries” i que s’han invertit 7.752.228 euros. Finalment, diu que la memòria “demostra «que el nostre compromís millora el món»” i manifesta “qui som, què fem, per què ho fem, amb qui ho fem, per a qui i de quina manera”; i destaca que Càritas “és obra de molts per a molts”.

El bisbe de Solsona, Xavier Novell, parla de la iniciativa “ecoparròquies solidàries”. Diu que “Justícia i Pau, associació catòlica que treballa per la defensa dels drets humans, promou en àmbits eclesials el model de societat just, solidari i respectuós amb la natura que es desprèn de l’encíclica Laudato si’” i que aquesta iniciativa cerca “fonamentar i fomentar una espiritualitat ecosocial-cristiana; donar a conèixer l’estreta relació que hi ha entre la degradació ambiental i la pobresa; sensibilitzar i formar la comunitat parroquial, etc.” I que permet “concretar algunes passes en el si de l’Església”, com ara promoure “una conversió ecològica que deixi brotar totes les conseqüències del trobament amb Jesucrist en les relacions amb el món que ens envolta” per fer possibles canvis estructurals. Finalment, expressa que “no es tracta de començar nous projectes pastorals que ens desviïn de la visió evangelitzadora que tenim, sinó adonar-nos que la vida orant i fraterna que està a la base del nostre treball evangelitzador inclou aquest estil ecològic avui tan alternatiu i atractiu, però tan normal en la nostra tradició estalviadora i rural”.