Cristianisme al Segle XXI reflexiona sobre els reptes i oportunitats després de la pandèmia

(Cristianisme al segle XXI) Tres dies de reflexió sobre els reptes i les oportunitats sorgides després de la pandèmia de la Covid-19. Aquest és el resultat del XIIè Congrés de Cristianisme al segle XXI que s’ha celebrat del 12 al 14 de novembre als locals del CIC a Barcelona.

La primera jornada del congrés ha comptat amb la conferència del frare cistercenc de Poblet, Lluc Torcal, que ha parlat sobre si ‘ens sentim vulnerables?’. La pandèmia, afirma Torcal, ha produït “angoixes i temences, ens ha fet fràgils i inacabats, i és bo que sigui així”. Recorda Torcal que, per a Leibnitz, hi hauria tres tipus de mal, el físic, el moral i el metafísic. El primer correspon a la nostra condició d’éssers limitats; el segon sorgeix de les nostres accions i/o omissions; i el tercer, sorgeix des del seu mecanicisme de rellotgeria. Aquest, explica Torcal, “és el que hauriem de procurar evitar, ja que hi hauria dues formes de vulnerabilitat, la que sorgeix de la nostra condició humana limitada, i la que provoquen les nostres accions i/o omissions, i són font d’abús, d’injustícies”.

Així, doncs, afirma Torcal, des de la nostra vulnerabilitat “podem fer més vulnerable i fràgil el nostre entorn a causa d’absolutitzar la nostra llibertat o compartir-la per poder fer un entorn més just i solidari”. De fet, recorda, “som vulnerables d’ençà que naixem, al llarg de tota la nostra vida i en el punt màxim de vulnerabilitat que és la mort. Entesa la vulnerabilitat així, benvinguda al pandèmia que ens fa més conscients!”.

Ser limitats i vulnerables, afirma, “és l’única manera de ser humans”. En el fons, diu Torcal, “som ‘creaturals’, depenents del Creador, perquè la vulnerabilitat és l’altra cara de la moneda de ser criatures creades”. Però ser creats, afirma, “no vol dir ser llançats a l’existència com en una galleda d’escombraries”. Si fóssim llançats, explica, “la mort seria l’única realitat autèntica per donar sentit a la vida”. El cas és que no som llançats, sinó donats a l’existència. La vida és un do.

El ponent va voler tenir una paraula sobre el mal físic (terratrèmols, aiguats, volcans, canvi climàtic, malalties...). Per a ell, les lleis naturals són les que són, “ni positives ni negatives, ni causa de mal ni causa de bé”. La Terra ha tingut molts canvis climàtics, recorda, i, si nosaltres en provoquem un per irresponsabilitat, “la Terra continuarà perfectament sense els humans”.

La segona sessió del Congrés va comptar amb una taula rodona amb tres participants per parlar sobre el conflicte de l’habitatge, amb Carme Trilla, el sistema de salut, amb Joan Ramon Laporte, i el de les farmacèutiques i l’alimentació saludable i sostenible, amb Abel Mariné.

Carme Trilla, que va ser directora general d’habitatge, ha enumerat els problemes de base: no poder pagar hipoteques; no poder fer front als lloguers, les llistes de persones que no poden accedir a cap habitatge que augmenten i es fan visibles, les ocupacions a l’alça davant del trastorn que causa l’habitatge, i les famílies que cada vegada han de fer més sobreesforç per adquirir un habitatge. “A Europa aquest sobreesforç ratlla el 13% i aquí superem el 43%, amb totes les conseqüències que això suposa com ara la manca d’emancipació dels joves o el compartir habitacions en un pis”.

“Quines serien les raons pregones de tot plegat?”, s’ha preguntat Trilla. “Tant la Constitució com l’Estatut de Catalunya sancionen el dret a l’habitatge, però no ho fan exigible, perquè fins i tot la nostra Llei del Dret a l’Habitatge del 2011 considera el dret a l’habitatge d’un rang inferior al dret a la salut o a l’educació, de manera que un ciutadà pot exigir a l’Administració una escola per als seus fills o atenció mèdica, però no un habitatge”. Caldria, reconeix, haver desenvolupat en una normativa el dret constitucional o estatutari, “però no s’ha fet”.

La segona intervenció ha estat la de Joan Ramon Laporte, catedràtic emèrit de farmacologia de la UAB. Ha començat exposant dades oficials de mort per la Covid-19, per tot seguit posar-les en quarantena perquè els estats han fet una comptabilitat diferent, no pas amb els mateixos criteris,. “S’ha volgut donar la sensació que tot estava controlat i no era ben bé així”. Tot i assegurar que les vacunes han fet que la infecció no s’escampés, es demana: “les vacunes salven vides? No ho sabem”.

El ponent ha acabat la seva dissertació demanant un sistema sanitari universal, “que provoqui equitat, totalment públic, democràtic, transparent, capaç de retre comptes clars, que tingui en compte les necessitats de la gent i no del mercat i basat en l’atenció primària”.

Arriba el torn d’Abel Mariné, doctor, per parlar d’alimentació saludable que ell defineix com “aquella que està inserida en la salut de tot el planeta, la de les plantes, animals, persones i planeta sencer”. Una alimentació saludable, afirma, “ha de ser variada, equilibrada i suficient”.

El tercer i últim dia de congrés va anar a càrrec del doctor en filosofia, Josep M. Esquirol, i de Dessirée Garcia, responsable de Formació i Inserció social de Càritas Barcelona.

Josep M. Esquirol ha desenvolupat el seu tema, expressió pouada de Sant Joan de al Creu, demanant-se què ens afectava en el centre més profund de la nostra interioritat.

Per la seva banda, Desiré Garcia, ha explicat que a Catalunya hi havia 10 centres de Càritas, i ha analitzat xifres i estadístiques prou significatives sobre el mercat laboral; sobre resultats d’enquestes dels ajuts que fa actualment Càritas Barcelona; i, finalment, un pla per acompanyar els afectats de les noves marginacions.