(Cristianisme al Segle XXI) El passat dissabte 28 d’abril, Cristianisme al Segle XXI va celebrar el “Debat a Sant Ildefons” que, aquesta vegada, era per homenatjar dos presidents de l’entitat traspassats el passat mes de febrer sense gaires dies de diferència: Núria Raventós i Blanc i Jaume Botey i Vallès. De Núria Raventós en parlà Rosa M. Tarrida, que es remuntà als orígens de “Cristianisme al segle XXI” a partir de la pregunta que es va fer a finals dels anys 90 M. Rosa Farré i Escofet: “Com serà el cristianisme al segle XXI?” A partir d’aleshores prepararen el primer Congrés amb moltes dificultats a causa dels pals a les rodes per part de la jerarquia ja que es tractava d’una iniciativa laica i de dones. L’entitat esdevingué una plataforma d’entitats i el Congrés, celebrat el 1999, fou un èxit, qui sap si arran de l’animadversió amb que fou vist per determinades institucions eclesials. Des d’aleshores “Cristianisme al segle XXI”, que durant uns anys va ser una plataforma d’entitats, ha tingut continuïtat i s’han afrontat temes importants en els seus congressos bianuals, que ja han arribat al desè, amb les respectives publicacions. A més del seu paper en l’Església d’avui, exposà també els trets personals i les preocupacions de la senyora Raventós, fins al punt que assegurà que li havia resultat un model al llarg de la seva vida.
De Jaume Botey en parlaren l’escolapi Andreu Trilla, que l’havia conegut des de l’adolescència, la professora Maria Villanueva, que hi havia compartit despatx a la Universitat Autònoma i l’economista i amic Arcadi Oliveras. El pare Trilla exposà alguns aspectes de la seva vida —des dels anys en què fou professor al col·legi escolapi del carrer Balmes passant pel bastiment de la Casa de Reconciliació com a nova parròquia de l’Hospitalet de Llobregat el 1974, la seva feina com a regidor d’ensenyament després de les primeres eleccions municipals o la seva intervenció en el GAT (Grup d’Acció Teatral) fins als inicis de l’actual cooperativa de vi i oli a Vallbona de les Monges—, de manera que el va qualificar d’un catalitzador social, capaç de pacificar el seu entorn i veritable defensor de les causes perdudes. Es referí a un lema de la seva vida pouat de Dietrich Bonhoeffer, “Viure en el món, com si Déu no hi fos” cosa que no significa pas com si Déu no existís, sinó més aviat que Déu ja no pot ser pressupost en un món arribat a la majoria d’edat i, per tant, arreligiós, per al qual la hipòtesi de Déu resulta supèrflua.
La professora Villanueva explicà les iniciatives d’en Jaume com a professor universitari —fou del promotors de la conversió de l’antiga Escola de Mestres en Facultat de Ciències de l‘Educació—, des de les seves concepcions, ja que per a ell, l’educació no és mai neutra ni ha de mirar a cap mena d’acumulació de coneixements sinó que és un acte polític que ha de posar en crisi constant del sistema dominant que oblida els més necessitats. Per això li agradava impartir Història de la cultura o dels moviments socials, ja que pretenia ajudar els alumnes a situar-se en el món —resistia les inacabables assemblees d’estudiants on el convidaven i en la lliçó magistral de jubilació els va dir que, a més de llegir llibres, llegissin la vida del carrer—, i no pretenia cap mena de carrera acadèmica, com ho justificava el fet que va escriure una original tesi doctoral de pressa i gairebé per obligació.
Explicà experiències d’estada a la Vall del Corb amb alumnes que volien ser mestres rurals, als quals encarregava diferents estudis, cosa que avui seria impossible de fer i explicità la seva incomprensible capacitat de treball —es deia que dormia amb els ulls oberts— per fer seguir les seves feines acadèmiques —amb dossiers per als alumes ben preparats—, amb totes les altres activitats socials —el trucava per telèfon a la regidoria de l’Ajuntament a mitjanit— i la seva facilitat per escriure en unes quantes pàgines sobre temes diversos en conflicte, com si l’escriptura l’ajudés a entreveure’n l’entrellat.
Arcadi Oliveras explicà que conegué Jaume Botey a partir del seu germà Francesc (que visità a Macorí, Mèxic, en el seu viatge de noces) i volgué destacar algunes de les seves contribucions en l’àmbit social, com per exemple les seves participacions al Fòrum Social Mundial (organitzat per contrarestar el Fòrum econòmic de Davos) des del primer de tots celebrat a Porto Alegre (Brasil) el 2001 i a d’altres com el de Nairobi (2007) fins que el 2008, responent a la descentralització dels organitzadors, participà a la celebració del Fòrum Social Català a Barcelona. Després, encara participà al de Dakar(2011) i d’altres, bé que hi solia anar una setmana abans perquè s’hi celebrava el Fòrum de Teologia i Alliberament i a ell li agradava de participar-hi. També destacà el seu paper en la Iniciativa Legal Ciutadana per aconseguir una lleu de Renda Garantida de Ciutadania —ell i Diosdado Tiledano en van ser l’ànima—, cosa arribada a bon port amb la consellera Dolors Bassa, malauradament en presó provisional, i frenada a causa de l’article 155.
A més a més, explicà el seu paper en l’acolliment a Can Serra dels primers Objectors de consciència de Catalunya al servei militar, la seva irreductible militància cristiana a favor de la pau amb múltiples viatges com a Palestina i a l’Iraq, la seva promoció de Cristians pel Socialisme i del moviment dit “La Diàspora”, la intervenció a nivell estatal a “Redes Cristianas”, la seva col·laboració amb Cristianisme i Justícia i la seva capacitat publicística , sobretot a “El Viejo Topo” i a revistes més o menys de caire eclesial, on abans de morir havia deixat la seva preocupació perquè el procés nacional català fos ben entès a la resta d’Espanya a “Iglesia Viva” i a “Éxodo”.
Abans de l’acte va tenir lloc a la Sala d’actes de a Parròquia de Sant Ildefons de Barcelona l’assembla anual de “Cristianisme al Segle XXI”. Presidiren la taula membres de la Junta i s’aprovà la darrera acta. Sefa Amell, vice-presidenta, procedí a proposar nous membres de la junta —Rosa M. Tarrida, Núria Sastre i Jaume Comellas— i la nova presidenta, Mercè Izquierdo, en substitució del traspassat president, Jaume Botey. Tots els membres van ser acceptats en votació. La nova presidenta exposà breument les línies vers les quals pensava dedicar l’esforç del seu treball. Enric Bota, tresorer, explicà l’exercici del 2017, a partir de fotocòpies de despeses i aportacions lliurades als presents, i esbossà també les línies mestres del pressupost per a 2018. Jaume Reguant llegí els punts claus de la memòria del curs passat.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.