Coses d'Antes: La Carta d'Identitat Catòlica

Víctor Rodríguez –CR Avui us parlaré d’un carnet que no és del RACC, ni el del Súper 3. No és més vell que un Document Nacional d’Identitat, però sí molt anterior a la targeta de crèdit. Els més grans recordaran probablement les ‘Cartes d’Identitat Catòlica’, unes petites fundes de plàstic que donaven informació bàsica de la persona que la duia juntament amb una medalla, sovint de la Miraculosa, i que es portaven sempre a sobre quan se sortia de casa. Al bell mig de la targeta hi havia gravada la frase que motivava i donava sentit a portar-la: "Yo soy católico. En caso de accidente o enfermedad, deseo un Sacerdote".

Amb la Carta d'Identitat Catòlica, a Catalunya Religió iniciem una col·lecció d’articles per recuperar objectes i instruments antics de l'àmbit eclesial que avui han caigut majoritàriament en desús o que van ser molt presents fins fa unes dècades. La sèrie 'Coses d'Antes' els donarà a conèixer i traslladarà als temps passats a aquells qui encara els tinguin al retrovisor.

Les dades que s’adjuntaven a continuació d'aquest document eren les que es troben en qualsevol DNI: el nom i cognoms, l’adreça, el lloc i any de naixement i a més i principalment, la persona a qui calia contactar en cas d’accident o malaltia. Una cosa que un DNI no deia ni diu i que sovint és interessant de donar a conèixer.

L’ús d’aquesta carta va ser molt popular i generalitzat durant els anys centrals del segle passat, sobretot a partir de la postguerra, i duta a les butxaques, carteres o moneders, preveia a qui ajudés a algú, que l’accidentat era catòlic i que en cas de no poder manifestar-li-ho per pròpia voluntat, volia ser tractat com a tal i comptar amb la presència d’un capellà. El missatge era clar: en cas d’accident, metge, família i sacerdot.

Que el bon samarità no s'oblidi de trucar al capellà

Aquestes cartes constaten com l’església va promoure durant anys uns DNI’s alternatius als oficials, que s’autoeditaven a les cases i que avui, en perspectiva, ens demostren dues coses que han canviat bastant. En primer lloc, la importància que tenia el sacerdot dins la societat, una figura pública que amb els anys s’ha anat invisibilitzant o desdibuixant. I, en segon lloc, la importància que tenia, per una part important de la població, de comptar amb un capellà en cas d’accident o perill de mort.

La carta deixava clar que quan algú sortia sol de casa i s’abocava als perills del carrer i de l’anonimat de les grans ciutats, el bon samarità no s’oblidés de trucar al capellà.