Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Victòria Molins) Us ho dic de veritat: estic aclaparada per la quantitat de missatges que m’han arribat després del programa El convidat. Es d’agrair a l’Albert Om la seva capacitat de connectar, de penetrar respetuosament en la vida dels altres, però mai hagués pogut imaginar que el que per a mi és la vida quotidiana i senzilla, tingués tanta repercussió. I és que crec que la gent és més bona del que pensem i quan els creients “donem raó de la nostra fe”, en Déu i en la persona humana, tothom ho entén i ho respecta. Gràcies a CatalunyaReligió.cat i als meus amics Jordi Llisterri i Joan Salicrú per les seves paraules. Gràcies a tots pels vostres missatges al Facebook i al Twitter.

Fa molts anys, un dia fent pregària, vaig entendre molt bé una cosa que vaig anomenar la mística del carrer: era molt senzill. M’havien parlat sempre de veure a Déu en els altres, però jo vaig entendre que era més important que els altres vegin a Déu en mi. M’explico. No eren temps per parlar a la gent de Déu sinó a Déu de la gent. I estava segura que si estimava amb tot el cor a totes les persones, sobretot a aquelles que hem exclòs de la societat, estava mostrant el rostre de Déu. Perquè és ben clar el que diu Sant Joan que a Déu ningú l’ha vist mai, però si estimem, Déu hi és allà on hi ha amor.

En veure la resposta de tanta gent i les respostes que la vida m’ha donat al llarg de tots aquests anys, he comprés que la mística del carrer funciona. I que un dels meus salms preferits –que com li passava a Santa Teresa ni me’n recordo del número- és veritat: “Els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega”.