Una conversa entre l'arquebisbe Planellas i l'alcalde de Tarragona

Un arquebisbe i un alcalde, els dos de Tarragona. Sis preguntes fetes amb total llibertat, tres per cadascun. Aquesta és la recepta del nou programa de TAC 12 -que porta per nom 3x3- en què Joan Planellas i Rubén Viñuales han pogut mantenir una conversa tot passejant per diversos indrets de la ciutat: des del despatx de l’alcalde fins al pla de la Seu, just davant de la façana gòtica inacabada de la catedral.

Lluny de la rigidesa dels debats polítics o de les entrevistes institucionals, la conversa flueix amb naturalitat i, certament, amb moments de complicitat. Però Viñuales no defuig temes incòmodes, i planteja a l’arquebisbe tres qüestions de fons que sovint surten en converses de carrer: per què l’Església no es modernitza, si hauria de ser més d’esquerres i quan ell mateix sent la crida a ser capellà.

La modernització de l’Església

La primera pregunta és clara i directa: per què l’Església sembla anar sempre a remolc del temps, i no es modernitza per sobreviure? Planellas reconeix que la institució arrossega el pes de la seva història i que això dificulta els canvis. Però també deixa clar que el veritable camí no és la modernització superficial, sinó el retorn constant a l’essencial: “L’Església té necessitat de reforma, de tornar a l’Evangeli. És la institució més antiga del món i això fa que sovint costi avançar. Però la pedra de toc és sempre l’Evangeli. Jesús va anar contracorrent, va ser una revolució en el seu temps, i l’Església encerta quan retorna al que és fonamental, deixant de banda clericalismes i temes del segle XIX que no serveixen al segle XXI”.

“L’Església té necessitat de reforma, de tornar a l’Evangeli”

Amb aquestes paraules, Planellas situa el centre del debat no pas en l’adaptació a modes culturals o en l’estètica de la institució, sinó en la fidelitat al missatge original de Jesús. Una Església que vol sobreviure, ve a dir, no s’ha de disfressar de modernitat, sinó recordar que ja neix essent una revolució.

Una Església d’esquerres?

La segona qüestió de Viñuales apunta directament al terreny polític: ¿no hauria de ser més d’esquerres, l’Església? La resposta de Planellas fuig d’etiquetes partidistes, però no pas d’una afirmació contundent que ja ha pronunciat en altres ocasions i que repeteix sense matisos: “Això és veritat, perquè en el projecte social de Jesús i en la doctrina social de l’Església hi ha molts aspectes que coincideixen amb el que podrien defensar els partits d’esquerres i hi combreguem totalment”.

“El servei als marginats i als migrants és essencial, i és radicalment contrari al que defensa l’extrema dreta, que es presenta sovint com a 'molt d’església'”

A partir d’aquí, l’arquebisbe desplega una reflexió sobre la doctrina social de l’Església, recordant que la preocupació pels pobres i pels marginats és inseparable del cor de l’Evangeli. “El servei als pobres, als marginats i als migrants és essencial. Això és radicalment contrari al que defensa l’extrema dreta, que paradoxalment es presenta sovint com a molt d’església”, assenyala.

Planellas insisteix que la fe no pot convertir-se en arma política ni en patrimoni d’una ideologia concreta. “El Concili Vaticà II ja va deixar clar que l’Església ha d’estar al mig del món, però fora de la lluita estrictament política. El seu projecte social és, en definitiva, revolucionari”. Amb aquesta idea, situa el missatge cristià com un element capaç de qüestionar els poders establerts i d’inspirar transformacions socials profundes, però sempre des de la fidelitat a l’Evangeli i no des de les sigles.

El moment de la crida

Després de parlar de reforma i de política, la tercera pregunta de l’alcalde baixa al terreny més íntim: quan sent Planellas la crida a ser capellà? L’arquebisbe explica que la seva vocació no és fruit d’una revelació sobtada, sinó d’un camí lent i domèstic, travessat per l’experiència del treball i el pes de la família. “Quan vaig acabar el COU, vaig treballar un any en una empresa de perforacions, d’administratiu. És en aquell temps quan em plantejo seriosament la vocació”.

És també en aquells anys quan descobreix que la seva mare havia pregat perquè ell fos capellà, un detall que Planellas explica amb naturalitat i que ajuda a entendre la influència del seu entorn més proper. “Vinc d’una família molt senzilla, del món rural; el meu pare era pagès i la meva mare va tenir un paper molt important en aquest procés”.

“Vinc d’una família molt senzilla, del món rural”

I, sense dramatismes, vol desmitificar la idea de la vocació com un moment d’epifania: “No és com Sant Pau caient del cavall, sinó un anar veient. L’Evangeli de Jesús em captiva i, amb el suport de la parròquia i dels amics, descobreixo que aquest és el meu camí”.

Una trobada de complicitats

El resultat del programa és una conversa amb to serè, reflexiva, però també propera, en què l’arquebisbe no esquiva cap tema i l’alcalde es mostra còmode interpel·lant-lo sense concessions. El mateix Viñuales ho reconeix al final: “M’ha sorprès la seva qualitat humana i la capacitat de riure’s d’ell mateix. Això també apropa a Déu”. Amb aquest nou format, TAC 12 aconsegueix oferir una mirada diferent a la figura de Joan Planellas: no només com a pastor de l’arxidiòcesi, sinó com un home que defensa la necessitat constant de reforma, reivindica el projecte social de Jesús i comparteix amb naturalitat el relat personal de la seva vocació.

M’ha sorprès la seva qualitat humana i la capacitat de riure’s d’ell mateix. Això també apropa a Déu”

En definitiva, una trobada que deixa la sensació que, més enllà dels murs de la catedral o de l’alcaldia, Església i ciutat poden dialogar de tu a tu, intercanviar preguntes incòmodes i reconèixer-se en una mateixa col·lectivitat tarragonina.