Continuïtat al bisbat de Terrassa: Cristau nomenat bisbe

(Jordi Llisterri –CR) Sense novetat al bisbat de Terrassa. Aquest migdia la Santa Seu ha anunciat el nomenament de Salvador Cristau Coll com a bisbe de Terrassa. Des de 2010 era el bisbe auxiliar i, quan abans de l’estiu el bisbe Josep Àngel Saiz va ser nomenat arquebisbe de Sevilla, Cristau va prendre provisionalment de direcció de Terrassa com administrador diocesà. Ara es confirma aquest encàrrec de manera definitiva. També aclareix una de les incògnites en els nomenaments episcopals pendents a Catalunya, a l’espera de superar l’interinitat a Solsona i veure si hi ha pressa per substituir el bisbe de Girona.

Amb 71 anys, Cristau té quatre o cinc anys per davant com a bisbe de Terrassa. Però, a diferència d’altres nomenaments, no caldrà esperar una etapa d’adaptació o de coneixement de la diòcesi. Cristau forma part de l’equip de govern del bisbat des de la seva creació el 2004 i una de les persones de confiança del bisbe Saiz. Abans ja van col·laborar a Barcelona en la darrera etapa de l’episcopat del cardenal Ricard Maria Carles quan Saiz era bisbe auxiliar i Cristau secretari canceller de Barcelona. El 2004, amb la divisió de l’arquebisbat de Barcelona, la creació del bisbat i el nomenament de Saiz com a primer bisbe de Terrassa, va escollir Cristau com a primer vicari general i rector de la nova catedral. El 2006 li va confiar la direcció del Seminari, quan Terrassa va crear un seminari propi segregat del de Barcelona.

Substitut de Saiz

Tant Saiz com Cristau, tot i viure a Barcelona, són capellans formats al Seminari de Toledo, en una època en què el Seminari de Barcelona era vist com poc ortodox per alguns sectors eclesials. Cristau, nascut a Barcelona el 15 d’abril de 1950, es va llicenciar en dret a la UB el 1972 i el 1976 va ingressar al Seminari Toledo. Allà va ser ordenat sacerdot el 1980 i el 1985 va tornar a Barcelona. Del 1985 al 1990 va ser vicari de Mollet del Vallès, que precisament ara pertany al bisbat de Terrassa. Els qui l'han conegut en aquesta etapa en destaquen la seva bonhomia, proximitat i un tarannà tranquil.

A partir del 1990 rep diversos encàrrecs a la cúria de l’arquebisbat de Barcelona i el 1991 s’incorpora com a formador del Seminari. Posteriorment, és nomenat vicerector i director espiritual, experiència que després aprofitarà com a rector del Seminari de Terrassa. El 1999 reemprèn la vida parroquial com a rector d’un dels temples més significatius de Barcelona, la Basílica de Mare de Déu de la Mercè, i manté diverses responsabilitats a la cúria fins que és nomenat secretari general el 2001. Precisament aquest encàrrec també li va arribar per substituir Saiz quan va ser nomenat bisbe auxiliar.

El 18 de maig de 2010 va ser nomenat bisbe titular de Aliazira i auxiliar de Terrassa. Actualment és responsable de la Pastoral de la Salut a la Tarraconense i membre de la comissió episcopal de Seminaris i Universitats i Patrimoni Cultural de la Conferència Episcopal Espanyola. Quan Saiz va ser enviat a Sevilla, al juny el Col·legi de Consultors de la diòcesi el va escollir administrador diocesà. Amb el nomenament pontifici com a bisbe de Terrassa ara aquesta situació passa a ser definitiva.

Pendents de les diòcesis vacants

El nomenament de Terrassa, aclareix una de les seus vacants que hi havia a Catalunya. Tot i que Terrassa és un bisbat molt vinculat a Barcelona, és la segona diòcesi més gran de Catalunya amb 1,3 milions d’habitats, que inclou el territori de tot el Vallès. Per exemple, fins ara era la única diòcesi catalana excepte Barcelona amb prou pes per tenir un bisbe auxiliar.

Ara queda pendent Solsona després de la sonada renúncia del bisbe Xavier Novell. De fet, és un dels temes més urgents a solucionar pel desconcert que ha generat la situació, que provisionalment ha assumit el bisbe de Vic, Romà Casanova, com a administrador apostòlic. En cartera també hi ha Girona, on Francesc Pardo ja ha complert els 75 anys i ha presentat la renúncia. Barcelona teòricament està en la mateixa situació que Girona –Omella també ha fet els 75 anys–, però ningú n’espera un relleu mentre ocupi la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola, fins el 2024.

La continuïtat en la diòcesi de Terrassa també posa de manifest una certa dificultat per capgirar un episcopat marcat durant dècades pels candidats dels cardenals Suquía i Rouco i per alinear-lo totalment amb la renovació del papa Francesc. A Catalunya també està pesant molt el bloqueig de qualsevol candidat que tingui un mínim perfil catalanista. Per una cosa o per l’altra, tot i els esforços des de nunciatura, no acaba d’aparèixer una plantilla de bisbes alternativa i els candidats més renovadors queden a la banqueta.