La consciència i l'actitud de reinventar-se, valors de Vidal i Barraquer

(Laura Mor –CR) Fa un pas més enllà quan les circumstàncies ho exigeixen. Sense por ni càlculs personals. Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (1868-1943) va reivindicar un escenari de pau, lluny de la societat de vencedors i vençuts que ja anticipava. Coincidint amb el 150è aniversari del seu naixement a Cambrils, la ciutat ha promogut l'Any Cardenal Vidal i Barraquer. En parlem amb Manuel M. Fuentes, historiador i director de l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Els darrers temps s'ha fixat en els valors contemporanis del cardenal que va morir exiliat a Friburg, Alemanya.

Què aporta Vidal i Barraquer a l'Església d'avui?

La realitat és tossuda i difícil, i t'invita a superar la formació que tens o les respostes que donaries per tot allò que has après. Aquesta és la principal aportació de Vidal i Barraquer. Va una mica més enllà, desenvolupa allò que havia après a l'evangeli i com a jove advocat. En lloc de quedar reclòs i tancat, la situació de guerra civil, de persecució religiosa i d'exili el porta a situar-se una mica més enllà del que els altres se situaran. No perquè sigui un heroi, sinó perquè la realitat el fa realment conscient i ha de respondre al que passa.

Quin era el seu marc familiar?

Prové dels Barraquer de Barcelona, una família amb un eclesiàstic famós, el canonge de Barcelona Gaietà Barraquer Roviralta, que va escriure una obra com són Los Religiosos en Cataluña durante la primera mitad del siglo XIX; també amb algun militar. Per part de la família de Cambrils són mitjans hisendats, de tipus liberal. També tenen algun religiós. Se situen per una banda en l'esfera monàrquica alfonsina i també, i en temps de Vidal, cap a la Lliga Regionalista de Cambó.

Quina fe li van transmetre?

Vidal queda orfe de mare aviat i el pare el porta a estudiar al col·legi dels jesuïtes, a Manresa. Té una tia que se'n preocupa molt; el tiet que és capellà, també. I la transmissió de la fe podem dir que en el cas de les dues famílies és una realitat quotidiana, profunda i viscuda.

En situacions extremes les persones poden donar el millor de si mateixes, però no necessàriament. Què passa amb Vidal i Barraquer?

De vegades les persones treuen exactament el millor d'elles mateixes. Però de vegades les persones s'espanten i es reclouen. De forma natural, calcules aquella cosa o aquella altra; i encara que saps què hauries de dir i de fer, això pesa en tu. En el cas d'ell no va pesar. Ell acaba sent un clergue i un creient coherent precisament per això. Tots aquests càlculs, que conscient o inconscientment acabes fent, ell no els fa.

Diria que l'Església d'avui és massa calculadora?

En tots els temps som les persones, les que som més o menys calculadores. Ell sap que determinades decisions que anava prenent les pren en solitari. La resta no les prenen. I respondre en solitari no és fàcil. Et preguntes si de la mateixa manera que s'equivoquen els altres, t'equivoques tu. En tots els temps les persones de vegades ens deixem portar pels càlculs. Alguns interessadament i d'altres desinteressadament, sense tenir-ho present.

Com a historiador, amb motiu de l'Any Cardenal Vidal i Barraquer, ha parlat de 'la solitud per reinventar-se'. En quin sentit?

Hi ha dos elements que em van semblar interessants. Primer que no sempre les persones som el resultat de la formació. Vidal va tenir una formació jurídica i per tant hauria d'haver estat més pactista. Però això també té un topall i ell acaba anant més enllà. Després respecte la guerra i la repressió. Ell escriu una carta a Franco dient la guerra és una mala solució i que només s'ha d'adoptar quan no n'hi ha cap altra. Vidal i Barraquer no és un somiatruites, accepta la realitat. Hi ha una guerra, però ha de tenir normes. No pots utilitzar la guerra per destruir el teu enemic; la guerra ha d'ocasionar els mínims danys i la mínima crueltat possibles. I quant a la repressió, un cop acabada la guerra, demana que no es construeixi una societat de vencedors i vençuts i de persones humiliades.

Franco fa tot el contrari.

Justament. Franco utilitzarà la guerra, l'allargarà per mirar de destruir al màxim els seus enemics. Tot just començada la repressió, l'any 1939, escriu al papa Pius XII i li diu que no es pot fer una repressió indiscriminada cap a una població que no és com tu. Vidal i Barraquer diu que la pau no es pot construir ni cimentar sobre la humiliació, la derrota, la destrucció, la persecució i la mort d'una part de la població. Que tot això no va pel camí de la pau, sinó d'una altra cosa i a la llarga es pagarà.

Una opció valenta en temps de silenci...

Sí, aquestes dues visions demanen un gran coratge. Primer, per saber-les anticipar al futur i, segon, per ser capaç d'expressar-les i compartir-les amb els altres. En aquell moment tothom callava. Penso que la seva visió és molt encertada històricament.

Com definiria l'actitud de Vidal i Barraquer?

L'actitud de Vidal i Barraquer és reinventar-se. Ho fa en solitud, sense massa encoratges. Fins i tot la gent que l'acompanyen en aquest camí ho fan per fidelitat, no tant perquè siguin capaços de comprendre o compartir els seus posicionaments. Quan ell neix, canviar de jaqueta, transformar-te, era una cosa mal vista. Les persones neixen d'una manera i moren de la mateixa manera. Nosaltres vivim en un món en què l'evolució, el canvi i la transformació no es veuen com una traïció, sinó com una construcció.

Com creu que se sentia, vivint a l'exili?

Li van parar molts paranys. L'any 1931 els mateixos republicans li van dir que podia instal·lar-se a Montserrat; ell respon que no mentre hi hagi capellans a la presó. A l'inici del franquisme se li ofereix la possibilitat de venir i mantenir el títol; però residir a Sarrià amb la seva família. Després ja li diuen directament que no, però abans li ofereixen que abandoni el títol d'arquebisbe i de cardenal. Ell és un home que ja és relativament gran, està malalt, té set nebots als qui se'ls ha mort el pare. Al moment de decidir, té tota una pressió; sap què deixa. Si hagués acabat acceptant alguna d'aquestes coses, potser no l'hagueren criticat massa i hauria tingut una vida més tranquil·la. Però quan fa tot això, és conscient.

Com en el cas de la carta col·lectiva dels bisbes?

Sí. Diu que no signarà la carta col·lectiva del juliol del 1937 que reconeix el règim de Franco. En diverses cartes, va donant els motius pels quals ell no vol signar. Però, al final, en un paràgraf adreçat al cardenal Isidre Gomà diu “finalment, jo en consciència no puc signar aquesta carta”.

No dona arguments?

Ja no diu que no la signa perquè encara té gent en zona republicana que els poden reprimir o que no la signa perquè l'Església no s'ha de posar en política... Va més enllà dels motius que podia tenir com a bisbe. Com a home, la seva consciència no li ho permet. En aquests últims temps estic investigant aquests elements que el fan contemporani: l'actitud de reinventar-se i el donar valor a la consciència per sobre de les altres coses. És el que diu Sant Pau: al final cadascú donarà raó de la seva consciència davant de Déu. Apel·lar a la consciència i no apel·lar al dret canònic, a l'evangeli, al papa... Personalment crec que és un element molt interessant.

Vostè s'atansa a Vidal i Barraquer com a historiador. Però també com a capellà. Com la influït estudiar aquest personatge?

Personalment voldria que m'ajudés una mica a poder acabar dient això que ell diu. A partir de l'evangeli, de la vida de l'església, de la realitat, dels drets de la persona, saber en consciència fins on puc anar i fins on no puc anar. No m'agradaria refugiar-me al fet de ser qui ets, d'estar on estàs, del que fas o deixes de fer; sinó tenir aquesta llibertat que en ell es fonamenta sense cap mena de dubte en Jesús i en l'evangeli. No és una llibertat que està basada en el càlcul, per molt que a alguns els pugui semblar que és un càlcul acceptable o un càlcul sagrat.

Li agrada acabar les conferències sobre Vidal i Barraquer llegint el seu epitafi, oi?

Sí, expressa molt bé la seva vida. “He estimat la justícia i he odiat la iniquitat, per això moro exiliat”. L'havien posat ja a la tomba del papa Gregori VII. I el seu secretari, el doctor Joan Viladrich i Viladomat, va escriure aquest epitafi amb ell.

Quina lectura en fa?

Primera diu “estimar la justícia”. Recorda la benaurança de Jesús: “feliços els perseguits per causa de la justícia”. Segona cosa, parla d'odiar la iniquitat. La iniquitat és més que fer el mal; indica que provoques el mal sabent que el fas i que el pots arribar a fer en nom de Déu. I la tercera cosa: “moro exiliat”. És l'acceptació que allò que han fet al mestre t'ho poden fer també a tu. La mort per a ell segur que és la imatge d'una altra realitat.