Fa vint-i-cinc anys, la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat, en aquells inicis Secretaria, va néixer gairebé de manera improvisada, sense infraestructura ni estructura administrativa, però amb una intuïció clara: calia donar resposta institucional al fet religiós en una societat plural. Avui, aquella petita llavor és una Direcció General consolidada, amb una trajectòria que ha anat sumant capes, generació rere generació, amb persones de sensibilitats polítiques diverses, però amb un mateix fil conductor: garantir la llibertat de culte i reconèixer el paper de les confessions en la convivència social.
Aquest dimarts a la tarda, la Casa del Mar de Barcelona ha acollit l’acte de commemoració dels 25 anys de la Direcció General d’Afers Religiosos (DGAR), on tots els qui n’han estat responsables han coincidit en aquesta idea de continuïtat i creixement coral.
"La pràctica religiosa s’ha de poder expressar lliurement, també en els centres de culte. Aquesta és la gènesi de la DGAR.”
El conseller de Justícia i Qualitat Democràtica, Ramon Espadaler, ha obert l’acte recordant que “fa 25 anys es va crear una unitat que tenia molt de sentit i encara en té més avui dia”. Ha subratllat que el paper de la DGAR “és garantir que les confessions tinguin una interlocució normalitzada amb l’administració pública” i que aquesta tasca es fonamenta “en el diàleg i el respecte per les creences, però també pel respecte a les no creences”.
Espadaler ha remarcat el caràcter transversal de la Direcció: “No pot treballar sobre si mateixa, sinó que interlocuta amb altres departaments com salut, educació, presons o política lingüística.” També ha destacat la seva dimensió més propera: “Es treballa molt amb el món local, que és on es concentren els centres de culte.” Per al conseller, la DGAR és “un espai per a la reflexió acompanyada sobre el fet religiós, un espai pel discerniment.”
El conseller ha clos el seu parlament recordant la vigència de la seva missió fundacional: “La preocupació del Govern és garantir la llibertat de culte a casa nostra. La pràctica religiosa s’ha de poder expressar lliurement, també en els centres de culte. Aquesta és la gènesi de la DGAR.” I ha afegit que aquesta tasca té encara més sentit avui “en una societat més diversa, amb gent nouvinguda que incorpora les seves pràctiques religioses. Això ens fa forts com a país: és un acte de construcció de la convivència.”
Els inicis: de la casualitat a la institució
El primer responsable d’aquella embrionària secretaria, Ignasi Garcia i Clavel, ha recordat els orígens gairebé fortuïts: “Vaig aterrar a l’inici d’Afers Religiosos per casualitat. Acompanyant el president Jordi Pujol a la inauguració d’una església evangèlica, el pastor li va demanar que muntés algun departament sobre el fet religiós. El president es va girar cap a mi i em va dir: ‘ocupa’t tu d’això’.” Així, sense estructura, però amb empenta, va començar el camí.
La seva successora, Montserrat Coll, ha explicat que va assumir la direcció “sense estructura, amb tan sols sis treballadors”, però amb la voluntat de “normalitzar el fet religiós i generar respecte”. D’aquella època daten projectes que encara avui perduren, com el Mapa de les religions, les subvencions, el Memorial Cassià Just, o les guies d’actuació “per a presons, hospitals o mitjans de comunicació”, a més de la llei de centres de culte.
Amb Jordi López Camps, la DGAR va voler "deixar enrere la imatge d’una oficina de tràmits, i es va apostar per fer política pública amb les confessions, i no ser com una gestoria". Es va generar un discurs polític sobre la diversitat religiosa.
Xavier Puigdollers va continuar aquesta línia i hi va afegir la dimensió formativa: “Es va treballar per normalitzar el fet religiós a la societat i es van posar les bases de la formació per a l’administració.” Sota el seu mandat es va crear el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa.
En plena crisi econòmica, Enric Vendrell ha recordat l’etapa de l’austeritat: “El missatge era clar: no hi ha diners. Però calia ser amb la gent.” Ha remarcat que no n’hi havia prou amb conèixer els líders de les confessions, “sinó anar allà on era la gent de cada confessió, recórrer la realitat”. Aquella proximitat, ha explicat, “generava una bola de neu: moltes invitacions, moltes trobades. Calia ser-hi.”
Amb Marcel·lí Joan, la DGAR va reforçar el seu discurs públic davant els corrents que qüestionaven la presència de la religió a l’espai públic: “Calia contrarestar informes i projectes que volien fer desaparèixer el fet religiós.” La seva gestió es va basar en el principi d'equitat i asimetria, "per no caure en el culte a la diversitat i la idea d’igualar per aigualir".
"Cada director general ha posat el seu accent, però sempre amb unes línies clares sobre una laicitat positiva i integradora"
Xavier Bernardí, que va dirigir la DGAR durant la pandèmia, ha destacat la paradoxa d’aquell període: “Em va sorprendre trobar una direcció que tractava temes tan espirituals, però alhora havia de gestionar coses molt mundanes.” Malgrat la complexitat del moment, ha confessat que va ser “una de les etapes més gratificants com a servidor públic.”
Amb Yvonne Griley, la Direcció va fer un pas més en el reconeixement del paper de les confessions en la societat catalana, impulsant el Pacte per la llengua, signat també per representants religiosos.
Finalment, Carles Armengol, predecessor immediat de l’actual director, ha subratllat la maduresa institucional assolida: “Quan vaig arribar, dins la Generalitat encara hi havia qui no ens coneixia, però ningú mostrava escepticisme pel que fèiem, al contrari: sabien que era vital.” Armengol ha remarcat que “cada director general ha posat el seu accent, però sempre amb unes línies clares sobre una laicitat positiva i integradora. Hem anat sumant sobre el que han fet altres, sumant experiències.” Ha clos amb un record per a Isabel Escandell, històrica subdirectora d’Afers Religiosos, i actualment de baixa.
Una direcció que “no només és, sinó que hi és”
El director actual, Ramon Bassas, ha tancat l’acte amb un discurs que ha volgut ser alhora d’agraïment i de mirada llarga: “La nostra direcció general et permet fer moltes coses, i s’han fet moltes coses al llarg dels anys.” Ha reconegut “el coneixement acumulat dels directors anteriors” i sobretot “dels treballadors que fa anys que hi són.”
Citant el filòsof Joan-Carles Mèlich, Bassas ha recordat que “no només s’ha de ser, sinó ser-hi”: “No només es pot treballar al despatx, cal viure i veure on és la gent.” Ha definit Catalunya com “un caleidoscopi religiós” i ha destacat la importància de conèixer la realitat creient del país: “És impossible fer polítiques sense saber com impactaran en la gent.”
Per al director, les confessions religioses “creen vincles”, i ha reivindicat el paper dels centres de culte com a espais de cohesió: “Els centres de culte cohesionen la societat, la fan més segura.” I ha formulat la pregunta “com viuríem sense confessions religioses?”
“El 80% del patrimoni que tenim, tant cultural com espiritual, prové de les confessions. És transversal a tota la societat”, ha afirmat. “És un fet que els catalans accepten el fet religiós i molts hi participen.” L’acte s’ha clos amb l’actuació de la Jove Orquestra Graeme Clark, que ha posat el punt musical final.
A la celebració hi han assistit líders i membres de les diferents confessions religioses presents a Catalunya, els diputats del Parlament, Joan Ignasi Elena i Isaac Padrós, el bisbe auxiliar de Barcelona, David Abadías, així com membres i càrrecs d'entitats i fundacions d'Església.
