Autories
L'elecció del nou arquebisbe de Barcelona és un procés reservat que passa per les consultes del nunci apostòlic, l’elaboració d’una terna i l’estudi dels candidats a Roma abans de la decisió final del Papa. No exempt d'especulacions, expliquem aquí el procés.
Si hi ha un tema comentat darrerament és de la successió del cardenal Joan Josep Omella al capdavant de la seu episcopal de Barcelona. Des que el cardenal va presentar la seva renúncia al papa Francesc l’abril de 2021, abans de complir els 75 anys, el futur de l’arxidiòcesi ha anat alimentant periòdicament un ball de noms, possibles candidats i especulacions sobre qui podria assumir una de les seus episcopals més importants de Catalunya. Però, més enllà dels noms que circulen i de les travesses que es puguin fer, com s’escull realment un bisbe?
La resposta és menys coneguda del que podria semblar. El nou arquebisbe de Barcelona no serà escollit pels preveres de la diòcesi, ni pels bisbes catalans, ni pels fidels, ni tampoc sortirà d’una votació entre tres candidats. En l’Església catòlica, la decisió final correspon al Papa, però abans que el pontífex faci públic un nomenament hi ha tot un procés de consultes, investigacions i discerniment que es desenvolupa durant mesos i que, en bona part, es manté sota secret.
El punt de partida: un bisbat que necessita un bisbe
El procés comença quan una diòcesi necessita un nou bisbe. En el cas de Barcelona, el punt de partida és la renúncia d’Omella, presentada en arribar als 75 anys. El Codi de Dret Canònic estableix que el bisbe que arriba a aquesta edat és "pregat de presentar la renúncia al càrrec al Summe Pontífex", però això no significa que deixi automàticament de ser bisbe: és el Papa, en aquest cas Lleó XIV, qui decideix si accepta la renúncia i quan es fa efectiva.
A partir d’aquest moment es posa en marxa el procés per trobar el successor. És un procediment que es desenvolupa principalment sota secret i en què la Santa Seu recull informació sobre diferents sacerdots que podrien assumir l’encàrrec episcopal. El primer gran protagonista d’aquesta fase és el nunci apostòlic, l'ambaixador del Vaticà: Piero Pioppo.
El nunci, l’encarregat de fer les consultes
El nunci és el representant del papa davant un Estat i, al mateix temps, un dels principals interlocutors de la Santa Seu amb les Esglésies locals. En els nomenaments episcopals té la responsabilitat d’investigar els possibles candidats i de recollir opinions abans de fer arribar la seva proposta a Roma.
El Codi estableix que el nunci ha d’escoltar els bisbes de la província eclesiàstica, el president de la Conferència Episcopal i altres persones vinculades a la diòcesi. També pot consultar preveres, religiosos i laics que consideri adequats, sempre mantenint el caràcter reservat del procés. El text parla expressament de demanar el seu parer "en secret i separadament".
Per tant, el nunci no és qui escull el futur arquebisbe de Barcelona. La seva funció és recopilar informació, contrastar els diferents perfils i elaborar una proposta que posteriorment arribarà a la Santa Seu.
D’on surten els possibles candidats?
Els noms tampoc apareixen de zero quan una diòcesi queda vacant o bé quan el bisbe presenta la seva renúncia. L’Església disposa de mecanismes per identificar preveres que podrien ser considerats per a l’episcopat, fins i tot abans que hi hagi una seu concreta per proveir d'un nou bisbe.
El Codi estableix que els bisbes han d’elaborar periòdicament i sota secret una llista de preveres que considerin "més idonis per a l’episcopat". També poden comunicar directament a Roma noms de preveres que considerin "dignes i idonis". D’aquesta manera, la Santa Seu va disposant d’informació sobre possibles candidats per a futurs nomenaments.
El Dret Canònic fixa, a més, alguns requisits per a l’episcopat. El candidat ha de tenir almenys 35 anys, haver estat sacerdot durant un mínim de cinc anys i tenir formació superior en Sagrada Escriptura, teologia o Dret Canònic, entre altres condicions. El mateix Codi assenyala que "el judici definitiu sobre la idoneïtat del candidat correspon a la Seu Apostòlica", és a dir, al Papa.
La famosa terna
Després de les consultes arriba un dels moments més coneguts —i darrerament més comentats— del procés: la confecció de la terna. Es tracta de tres noms que el nunci proposa a la Santa Seu perquè siguin estudiats com a possibles candidats per ocupar la seu episcopal.
La terna no és una votació ni un rànquing de candidats. Tampoc significa que el Papa estigui obligat a escollir-ne un dels tres, cosa que comportaria l'elaboració d'una nova triada de noms per part del nunci. El Codi estableix que el legat pontifici ha de "proposar a la Seu Apostòlica una terna", després d’haver fet les investigacions i consultes corresponents.
Per això, el fet que un nom aparegui en informacions periodístiques o en converses eclesials no permet saber si aquella persona forma part de la terna. I, fins i tot si hi fos, encara faltaria la decisió definitiva del Papa.
Roma estudia els candidats
Una vegada la terna arriba a Roma, el procés entra en una nova fase. El Dicasteri per als Bisbes —que el mateix Lleó XIV va encapçalar durant 2 anys— estudia els candidats i la situació concreta de la diòcesi que s’ha de proveir, contrastant la informació que ha recollit el nunci amb altres dades de què disposa la Santa Seu.
L’objectiu és valorar els diferents perfils i determinar quin pot ser més adequat per a la realitat de l’Església local. En aquesta fase també es manté la reserva sobre els candidats i sobre les deliberacions que es fan a Roma.
L’última paraula és del Papa
Després de tot aquest recorregut arriba la decisió final. El Codi de Dret Canònic ho expressa de manera directa: "El Summe Pontífex nomena lliurement els Bisbes". Per tant, ni el nunci, ni els bisbes de la província, ni els preveres ni els fidels escullen el nou arquebisbe de Barcelona.
Això explica també per què el conegut ball de noms no permet anticipar el resultat. Només quan la Santa Seu faci públic el nomenament es podrà afirmar oficialment qui serà el successor d’Omella.
Què passarà un cop coneguem el nom del successor?
A partir de l’anunci començarà la fase final del relleu. Si la persona nomenada ja és bisbe, no haurà de rebre una nova ordenació episcopal, sinó que haurà de completar els tràmits canònics previs i prendre possessió de l’arxidiòcesi de Barcelona. Abans de fer-ho, el Codi estableix que haurà de fer "la professió de fe i prestar el jurament de fidelitat a la Seu Apostòlica".
Si, en canvi, el Papa nomena un sacerdot que encara no és bisbe, aquest haurà de rebre primer l’ordenació episcopal. El Codi estableix que la consagració s’ha de produir "en tot cas, abans de prendre possessió del seu ofici", de manera que primer serà ordenat bisbe i posteriorment assumirà jurídicament la seu de Barcelona, uns 2 mesos després del seu nomenament i tot en una mateixa cerimònia.
Així, darrere del nom que un dia aparegui en el comunicat de la Santa Seu hi haurà un recorregut que pot haver començat molts mesos abans: un bisbat que necessita un bisbe, una recerca de candidats, consultes reservades, la investigació del nunci, una terna de tres noms, l’estudi a Roma i, finalment, la decisió del Papa. El que per al públic serà un anunci de poques línies serà, en realitat, el punt final d’un procés llarg i molt més complex del que acostuma a deixar entreveure el conegut "ball de noms".
Temàtica
