Vés al contingut
2 Catalunya Religió ds. 31/12/2022

Per saber-ne més

Eduard Rey El dia de l’elecció de Benet XVI, un frare de la meva comunitat estava portant en cotxe un parell de joves marroquins a fer uns tràmits d’estrangeria. Quan la ràdio va donar la notícia que ja hi havia Papa, aquells nois van començar a dir festivament al frare: “Felicitats! Ja teniu un nou Papa!” Però aleshores va sonar el nom de Joseph Ratzinger. La següent pregunta dels joves va ser: “Què passa? Que no estàs content? Per què fas aquesta cara?” La imatge mediàtica de Ratzinger (l’única que molts de nosaltres podíem tenir) era molt dolenta, i aquella elecció ens va caure al damunt com un cop de mall...

Però ben aviat vam començar a tenir sorpreses. No sé si cronològicament va ser la primera, però recordo la trobada de les famílies a València. El govern Zapatero acabava d’aprovar la llei del matrimoni homosexual. Els mitjans esperaven que el Papa aprofitaria la missa per disparar amb canó contra el govern. Res d’això. El to del Papa va ser humil i simple, aquell to a què ens va acostumar de persona que reflexiona en veu alta. El Papa per vocació i per temperament era un mestre, i va deixar que la seva manera de ser (tan diferent del seu predecessor i del seu successor) impregnés el seu nou ministeri. Amb el mateix to, anys després, recordo les seves reflexions davant les dues cambres del parlament anglès, citant la condemna de sant Tomàs More per reflexionar pausadament sobre els límits de la democràcia..

donava la seva versió de la modernitat i els seus punts febles amb respecte, però amb claredat

Aviat va arribar el primer document, la carta Déu és amor. El Papa citava Nietzsche, parlava de l’amor com a passió d’una manera que et feia pensar que alguna vegada havia estat enamorat, i anava desenvolupant com aquesta passió havia d’anar madurant en un amor de donació a partir de textos bíblics i filosòfics. Durant la carrera de teologia m’havia acostumat a documents eclesials que només citaven altres documents eclesials. Que un Papa agafés el toro per les banyes i es barallés intel·lectualment amb Nietzsche em va semblar profundament refrescant. I el millor encara estava per venir. A la Salvats en esperança el Papa donava la seva versió de la modernitat i els seus punts febles amb respecte, però amb claredat. Són documents que penso que es podran llegir amb profit durant molt de temps.

I així de mica en mica Benet XVI es va anar convertint en el “meu” Papa. Només en un aspecte no hi vaig sintonitzar, que era la seva estètica barroca, i em va fer patir que donés ales a grups que compartien amb ell l'estètica, però no la humilitat ni el tarannà reflexiu. És un dels punts en què no estic segur que calculés amb prou amplitud el que calia fer. És possible que en el moment de la reforma litúrgica es cometessin excessos, però també és molt possible que quaranta anys després fos ja massa tard per voler-los esmenar.

A vegades Benet XVI també tenia la seva murrieria... En un cas li va sortir malament. Ben segur que ell no esperava provocar aquella reacció violenta amb el seu discurs de Ratisbona. Però no crec que l’exemple que ho va provocar estigués triat a l’atzar. El tema del discurs era la relació entre la fe i la raó, i no crec que fos casual que escollís un exemple que fes referència a l’Islam. La manera d’entendre aquesta relació distingeix fortament el catolicisme (potser no tant el protestantisme) del món musulmà.

L’altra murrieria li va sortir millor. Va publicar el seu llibre sobre Jesús presentant-lo com una aportació més al debat. Però a ningú no se li escapa que el llibre va firmat pel Papa... No va voler entrar en polèmica directa amb els plantejaments habituals dels estudis bíblics, però tant en aquest llibre com en el sínode sobre la Paraula de Déu va demostrar que havia reflexionat en els seriosíssims límits d’una aproximació purament científica a la Sagrada Escriptura, estudis que en més d’una ocasió han acabat sent un torpede a la línia de flotació de la fe, no pel seu caràcter científic, sinó per la càrrega ideològica que inevitablement porten totes les anomenades "ciències humanes".

Benet XVI va canviar el to de moltes coses sense fer soroll i el mèrit se l’emporta ara el seu mediàtic successor

La seva renúncia em va sorprendre relativament. Si algú havia demostrat tenir la humilitat i la llibertat per fer un gest així era ell. Marca potser el final d'un cristianisme centrat en Europa, una Europa que havia seguit sent central en les preocupacions del Papa Benet. Des d’aleshores, m’ha fastiguejat la comparació tendenciosa amb el Papa Francesc. Sovint és una comparació ben injusta, com quan es presenta falsament com si la lluita contra els abusos a menors hagués començat només amb el pontificat actual. Benet XVI va canviar el to de moltes coses sense fer soroll, i el mèrit se l’emporta ara el seu mediàtic successor, que no hauria estat possible sense aquest temps més reposat entre Joan Pau II.

Les botigues de souvenirs de Roma són eloqüents. Durant el pontificat de Benet XVI seguien venent pòsters i postals de Joan Pau II, que només va ser substituït en arribar el Papa Francesc. A aquest nivell, el Papa Benet amb prou feines si va existir. Però a mi m’ha passat al revés, veig en Benet XVI i en la seva manca de connexió amb el relat mediàtic el rastre d’un home a la vegada humil i valent, de pensament alhora clar i profund, que va saber donar al càrrec de Papa un to de sàvia discreció que ara a vegades trobo a faltar. Reposa en pau, Papa Benet. Estic segur que les teves paraules aquí a la terra seguiran treballant.

 

Eduard Rey és provincial del Caputxins de Catalunya i president de la Unió de Religiosos de Catalunya

 

 

Institucions
Tags

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.