El claustre del monestir de Pedralbes, un temple femení

(Josep Gordi –CR) Caminar pel claustre del monestir de Pedralbes és endinsar-nos en una història on les dones són les protagonistes. La primera i la principal és la reina Elisenda de Montcada, que va ser la darrera esposa del rei Jaume II d’Aragó. Quan es van casar ella tenia 30 anys, el rei 55 i varen instal·lar-se al Palau Reial de Barcelona. Us proposem un nou santuari urbà per descobrir.

Els cronistes esmenten que va ser una reina culta i pietosa, i que quan el rei conegué el seu desig de fundar un monestir pels voltants de la ciutat de Barcelona va voler complaure-la amb prestesa: era un home gran i malalt.

El febrer del 1328, en morir un any abans el seu espòs, la reina es traslladà al palau que s’havia fet construir al costat del cenobi que seguia alçant-se. En aquest palau hi va viure trenta-set anys i va participar en els afers de la comunitat religiosa tot i que mai va ser monja. En morir, el 1364, l’enterraren en un sepulcre –esculpit en vida– que s’enlaira vers el cel per damunt de dos dels pisos del claustre; en els seus pinacles hi ha les imatges de santa Clara i de sant Francesc d’Assís. Aquesta elecció ens parla de quines van ésser les seves fonts d’inspiració. Després de la seva mort la comunitat va heretar la propietat del monestir.

Mentre caminem per aquest gran claustre, podem recular en el temps i parlar d’una segona protagonista, santa Clara d’Assís. Clara, el 19 de març de 1212, va fugir de casa seva i es va anar a refugiar on vivia sant Francesc, anomenat el pobrissó. Diuen que ell mateix va tallar-li els cabells i li posà el vel monàstic per iniciar-la en la vida com a religiosa. Al cap de poc temps ja eren un grup de dones les que vivien en comunitat a la rodalia d’Assís, prop de l’església de Sant Damià.

La primera regla de la comunitat van ser unes senzilles instruccions dictades pel mateix sant Francesc, les quals recomanaven mantenir-se en l’estricta pobresa, dedicar-se a la pregària, la contemplació i estar al servei dels altres. El 1218, Gregori IX va formular una nova regla molt més rígida que establia la clausura per a la comunitat. Aquest text el va revisar la mateixa Clara i Innocenci IV el va ratificar el 1253, dos dies abans de la mort de Santa Clara. Cal ressenyar que aquesta és l’única regla d’un orde religiós escrita per una dona.

Podem retornar ara al magnífic i gran claustre de Pedralbes. Passejant-hi ens podem topar amb alguna de les sis monges clarisses que actualment hi viuen i recordar que aquest és un espai que ha estat regit per religioses des de fa set-cents anys.

Recordem que el claustre gòtic del monestir de Pedralbes és un dels més grans d’Europa. Servia perquè les religioses es desplacessin entre els diferents espais del monestir, com ara l’església, la sala capitular, el refetor... Actualment és un espai que es visita i forma part del Museu del Monestir de Pedralbes, resultat d’un acord signat el 1972, entre les Clarisses i l’Ajuntament de Barcelona, pel qual es construiria un nou convent al nord del claustre, i aquest i altres dependències serien d’accés públic. Un cop acabades les obres del nou convent, el monestir es va obrir com a museu el 1983. Doncs bé, ara passegem per un espai museïtzat però que segueix respirant vida, quietud, silenci i espiritualitat.

Els claustres també eren un espai per a la pregària i la contemplació i per afavorir aquests objectius eren rics en simbolisme. Només cal fixar-nos que els quatre camins que s’uneixen amb la font central: són una representació dels quatre rius del jardí de l’Edèn esmentats al Gènesi. La vegetació dels claustres també contenia un simbolisme genuí: les flors blanques dels tarongers feien pensar en la puresa de Maria, l’esveltesa dels xiprers, en una llàntia que prega i s’enlaira vers el cel, els rosers sense espines, en la Mare de Déu...

Caminar pel claustre permetia a les religioses, i ara sls visitants, sentir el pas de les estacions i, en els mesos primaverals i estivals, gaudir dels perfums i dels colors de les flors que creixien i que evoquen el paradís perdut.

Dins de l’actual procés de millora del monestir de Pedralbes com a museu, s’han recuperat recentment els anomenats horts petits, situats a la façana sud, fora del claustre, però dins dels murs del recinte. Aquest era l’espai proper a les procures i a la cuina que, des del segle XIV, servia per conrear i recollir les verdures i els fruits que alimentaven la comunitat religiosa.

Després d’anys d’abandonament, darrerament l’han recuperat i torna a ser un hort actiu amb una òbvia voluntat didàctica: fer coneixedors els visitants de com era l’alimentació d’aquells anys tan reculats. El títol de la proposta és ben explícit d’aquesta voluntat: L’hort medieval del monestir de Pedralbes. Història, ecologia i comunitat.

El seu objectiu es plantar i recollir espècies d’abans de l’arribada dels nous vegetals provinents d’Amèrica i Àsia. Per establir quines eren aquestes espècies s’han consultat tractats medievals sobre agricultura, la documentació de l’arxiu del monestir i s’ha realitzat una intervenció arqueològica sobre l’antic abocador de la cuina. El resultat és molt estimulant i s’ha guanyat per mèrit propi fer la visita guiada que es promou des del Museu del Monestir de Pedralbes.

Acabarem la nostra passejada pel claustre parlant i llegint poesia d’una altra gran dona, Mercè Anzizu i Vila, que va perdre els pares de petita, que estava emparentada amb la família Güell i que va decidir entrar al monestir el 1889 on va viure fins la seva mort el 1916, deixant una interessant petjada com a historiadora, traductora i escriptora. El mateix Jacint Verdaguer va ésser-ne mentor literari i, fins i tot, l’esmenta en dos poemes seus del llibre Roser de tot l’any.

Mentre caminem, amb tota la calma que ens regala el monestir, podem llegir una versos d’un dels poemes més coneguts de Mercè Anzizu: Fredor, que ens parla de la pèrdua, de la solitud i l’enyor:

“Un trist moment passaren
per ensenyar-me a amar,
i encar, l’amor de mare
no he pogut sebre mai...
isc sempre d’enyorança,
de fred al cor plorant,
i diuen que en la terra
hi ha lloc per escalfa’m?”

Esperem que aquesta passejada pel claustre del monestir de Pedralbes i per la història d’algunes de les dones que l’han inspirat i donat vida ens hagi ofert l’escalf necessari per caminar arrelats a la terra, a la història, a un espai projectat i regit per dones intenses, treballadores... i que el fet que sigui així, ens obri i enlairi la ment i la mirada.