El claustre de la Catedral de Barcelona, un oasi de verdor i calma

(Josep Gordi –CR) A les ciutats, no tot és brogit, soroll o presses, també existeixen espais de veneració, de contemplació de la natura, de silenci, de contacte amb l’intangible i l’essencial. Aquests indrets els podríem anomenar “santuaris urbans”. Amb el claustre de la catedral de Barcelona iniciem una col·lecció de reportatges que volen reivindicar els racons de pau i recolliment que existeixen a molts espais urbans. A l’estil de la sèrie sobre santuaris naturals, però aquesta vegada, a la ciutat.

El claustre gòtic de la catedral de Barcelona es va construir al llarg dels segles XIV i XV i és l’espai més antic de la ciutat on sempre s’ha pogut gaudir dels arbres. Per què? Senzillament, perquè el verd dels arbres forma part d’un dels tres elements que tenen tots els claustres: aigua, vegetació i pedra.

Recordem que la divisió quadrangular de la majoria dels claustres és el símbol dels quatre rius del Paradís esmentats en la descripció que fa el Gènesi del jardí de l’Edèn. Com en el jardí mític, en els claustres han de créixer arbres fruiters, així com plantes ornamentals, aromàtiques i medicinals. Aquesta barreja d’arbres fruiters, plantes aromàtiques i flors tenia com a objectiu evocar el Paradís en el seu conjunt, ja que el claustre era un espai de circulació dels religiosos, de meditació silenciosa i de contemplació de la natura com a creació de la divinitat.

El claustre de la catedral de Barcelona també era un lloc de comunicació entre la ciutat i l’església sobretot al llarg dels segles en què Barcelona va quedar constreta per les muralles. El claustre va esdevenir un petit oasi de verdor i calma en una ciutat molt densa des de la segona meitat del segle XVIII. Per tant, el claustre no només era una àrea de circulació dels religiosos, sinó també de la ciutadania, tal com demostren els gravats històrics i les notícies dels viatgers. També és una part de la catedral en la qual gaudir dels diferents moments del calendari litúrgic, tot aprofitant les vint-i-una capelles laterals, les processons que s’hi fan o la font que s’engalana per Corpus.

El jardí del claustre de la catedral de Barcelona sempre s’ha caracteritzat per la presència dels arbres, de les tretze oques i de la font. Analitzem aquests tres elements.

El jardí medieval, segons la documentació consultada, estava format per tarongers i llimoners, així com plantes aromàtiques i medicinals. A finals del segle XIX es plantaren les actuals i centenàries magnòlies que, amb el pas del temps, han generat un ambient més ombrívol del que existia tradicionalment.

La presència de les tretze oques resta documentada des de finals del segle XV i el seu nombre simbolitza els tretze anys que tenia Santa Eulàlia quan va ésser martiritzada i els tretze turments que va patir per fer-la renunciar a la fe cristiana.

L’actual font de Sant Jordi es va construir el 1448, substituint-ne una d’anterior. Cada any, quan arriba Corpus, un ou buit balla damunt del brollador i el fa enlairar i giravoltar i també la font s’engalana amb flors. El simbolisme de l’ou com balla és incert. Per uns, l’enlairament de l’ou fa pensar en la consagració de l’hòstia eucarística i, per uns altres, és una metàfora de la plenitud de la primavera.

Per tot plegat, us recomanem visitar el claustre de la catedral de Barcelona i fer-ho, si és possible, a primera hora del matí en què podreu gaudir, amb pocs visitants, del fet de caminar entre les elevades voltes gòtiques, d’observar els esvelts arcs apuntats, d’enlairar la mirada vers les centenàries magnòlies o les palmeres, de caminar lentament pel vell enllosat, d’entretenir-se davant de les oques o embadalir-se davant de la font.

Ben segur que el silenci i la calma matinal ajudarà a viure contemplativament aquest bell santuari urbà.