L'arquitecta italiana presenta aquesta tarda el número especial de National Geographic dedicat a Gaudí i reivindica la dimensió comunitària, espiritual i profundament humana del creador de la Sagrada Família
La Sagrada Família, com l’univers Gaudí, és avui un espai d’afluència massiva, d’imaginari compartit i, sobretot, d’una fascinació que continua creixent. Però per a l’arquitecta i doctora en Humanitats Chiara Curti, una de les estudioses internacionals més destacades del geni català, Gaudí és molt més que l’autor d’un conjunt d’obres singulars: és una presència viva, una manera d’estar al món. “Gaudí està viu, perquè ha deixat un llegat que no és només arquitectònic, sinó una manera de viure”, afirma en una conversa al vídeopòdcast La Rebotiga de Catalunya Religió, coincidint amb la presentació del número especial de National Geographic en català dedicat al temple expiatori.
Curti parla sovint de Gaudí com d’un amic. Una expressió que sorprèn, però que ella defensa des de l’experiència personal: “M’he descobert amiga d’en Gaudí”, explica. “A casa nostra era una figura tan present que un dia la meva filla va plorar quan vaig dir que havia d’anar a la seva tomba: es pensava que Gaudí era viu”. L’anècdota, tendra i reveladora, apunta al fil que Curti ha seguit al llarg de 25 anys de recerca i vida vinculada a Barcelona.
Un Gaudí profundament relacional
Lluny de la imatge de l’home esquerp, solitari o misantrop, Curti reivindica la dimensió comunitària del creador: “La meva tesi es diu precisament ‘La vida relacional’, perquè Gaudí passava molt temps amb la gent”. I hi afegeix: “Mai va viure sol, ni encara que no s’hagués casat. Era conscient de la força de l’aspecte comunitari i es dedicava a una obra piatòria on tothom podia participar”.
El secretari personal del mestre, recorda Curti, anotava obsessivament les seves activitats quotidianes, i això permet veure un home compromès amb les persones de tota condició social. “Gaudí vivia com un contemplatiu, un místic, però no com un solitari. La mística no és aïllament”, subratlla.
El funeral que desmenteix el mite
L’estudiosa trenca també un altre tòpic: el de l’arquitecte incomprès o ignorat en vida. Les imatges del funeral ho contradiuen amb força. “El seu va ser un funeral multitudinari, de més de quatre quilòmetres i mig. La gent va demanar fins i tot canviar el trajecte perquè passés per Carrer València”, explica Curti. “Això no és un funeral de curiosos. És el funeral d’un home estimat per la gent senzilla”.
Part de la invisibilitat posterior, diu, s’explica perquè Gaudí va optar per situar-se al costat dels pobres: “La gent pobra no surt als diaris, i per això es va transmetre la idea que era un solitari”.
Un Gaudí educador i amic dels infants
Una de les aportacions més originals de Curti és la recuperació del rol pedagògic de Gaudí. “Passava hores explicant la Sagrada Família als nens”, afirma. “Nens de les cases de caritat, nens anònims… Ell hi veia futur. Volia crear una societat nova, i sabia que els infants no estaven ideologitzats”.
Les cartes de campanya demanant donatius —infructuoses entre els rics i sorprenentment eficaces entre els més petits— revelen una intuïció pastoral gairebé franciscana: transformar la societat des de la senzillesa.
Santedat popular i recel intel·lectual
Curti és contundent quan parla del procés de beatificació: “Quan Gaudí va morir, tothom deia que era un sant. La fama de santedat ja hi era”. I amb ironia afegeix: “El fet que no agradi als intel·lectuals és una bona prova que és sant. Els sants són del poble”.
Recorda que ja hi ha un miracle en estudi i que existeixen precedents com el de Fra Angelico, canonitzat per sant Joan Pau II pel seu llegat espiritual i artístic, sense miracle atribuït.
Del turista al pelegrí
Un dels seus pensaments més citats és que “la gent entra a la Sagrada Família com a turista i en surt com a pelegrí”. Curti matisa que la frase és del cardenal Sistach, però la fa absolutament seva: “És veritat. La transformació que veig en la gent és real”.
Fins i tot ha estudiat el comportament d’‘influencers’ que hi entren amb un to comercial i en surten fent reflexions profundes sobre l’ànima o Déu: “És significatiu. S’atreveixen a dir coses del cor que no havien dit mai”.
Una nova etapa: la façana de la Glòria
De cara als propers anys d’obres, Curti convida els visitants i observadors a no treure importància a una part sovint oblidada: “La façana de la Glòria és la principal. Representa tota la història del món i tindrà una monumentalitat que encara no hem assimilat”. Serà, diu, un impacte comparable, o superior, al que va generar l’interior del temple en ser obert al públic.
També recorda que l’evolució de la ciutat canviarà amb aquesta construcció, com va passar amb les grans catedrals medievals: “Estem vivint un nou ‘medioevo’, un canvi d’època profund, i la Sagrada Família n’és un símbol”.
Vindrà el Papa a la Sagrada Família?
Per a Curti, Gaudí és un radical en el sentit espiritual més exigent: “Va decidir posar-se al servei. No jutjava la societat: volia transformar-la a través de l’acció individual”. I reivindica el seu estil de vida ascètic no com un gest ideològic, sinó com un testimoni: “Com Sant Francesc, vivia d’una manera radical sense obligar els altres a fer el mateix”.
L’arquitecta conclou amb una mirada plena de fe i de desig col·lectiu: l’arribada del papa a la Sagrada Família. “Jo prego perquè vingui. I crec que funcionarà”, afirma amb un somriure. “Si ha anat a Turquia per un aniversari, aquí que fem un mil·lenari… haurà de venir”.
