Una joia que no s‘esgota mai. Carta de Taizé 2017

Publiquem la versió catalana de la Carta de Taizé 2017 amb motiu de la trobada que s'ha celebrat aquest Cap d'Any a la ciutat suïssa de Basilea.

Una joia que no s‘esgota mai

Una jove molt malalta em deia l’estiu passat: «Estimo la vida.» Vaig quedar trastocat per la joia interior que l’omplia, malgrat els límits estrets que li imposava la seva malaltia. Em van tocar no només les seves paraules, sinó també la bonica expressió del seu rostre.

I què dir de la joia dels infants? Jo n’he vist recentment a l’Àfrica. Fins i tot en els camps de refugiats, on es concentren tantes històries dramàtiques, la seva presència fa esclatar la vida. La seva energia transforma un cúmul d’existències trencades en un planter ple de promeses. Si sabessin quant ens ajuden a conservar l’esperança! La seva felicitat d’existir és un raig de llum.

Voldríem deixar-nos il·luminar per aquests testimoniatges en el moment d’abordar, al llarg de l’any 2018, una reflexió sobre la joia, una de les tres realitats —amb la simplicitat i la misericòrdia‒ que el germà Roger va posar en el cor de la vida de la nostra comunitat de Taizé.

Amb un dels meus germans, vam anar a Juba i a Rumbek, al Sudan del Sud, després a Khartum, capital del Sudan, per comprendre millor la situació d’aquests dos països i pregar al costat d’aquells que estan entre els més provats del nostre temps.

Vam visitar les diverses Esglésies, vist el seu treball d’ensenyament, de solidaritat, d’atenció als malalts i als exclosos. Vam ser rebuts en un camp de persones desplaçades on hi ha sobretot molts infants separats dels seus pares arran d’esdeveniments tràgics.

M’han impressionat particularment les dones. Les mares, sovint molt joves, suporten una gran part dels sofriments causats per les violències. Moltes han hagut de fugir d’urgència. Tanmateix resten al servei de la vida. El seu coratge i la seva esperança són excepcionals.

Aquestes visites han fet encara més pròxims els joves refugiats del Sudan que acollim a Taizé des de fa dos anys.

Abans, amb altres dos dels meus germans, vam anar a Egipte per a una trobada de joves de cinc dies, en la comunitat Anàfora, fundada l’any 1999 per un bisbe copte ortodox. Hi vam passar un temps de pregària, de coneixement recíproc i de descobriment de la llarga i rica tradició de l’Església d’Egipte. Cent joves venien d’Europa, Amèrica del Nord, Etiòpia, Líban, Algèria i Iraq; van ser acollits per cent joves coptes del Caire, Alexandria i l’Alt Egipte.

Vam estar atents especialment tant a l’herència dels màrtirs de l’Església copta, com al seu fonament monàstic que és una crida constant a una simplicitat de vida. Amb els meus germans vam ser calorosament acollits pel Papa Tawadros II, cap de l’Església copta ortodoxa.

En retornar de l’Àfrica, ens dèiem: la veu d’aquells que coneixen proves pesades —molt lluny de nosaltres o molt a prop— és tan poc escoltada! És com si el seu crit es perdés en el buit. Escoltar-lo pels mitjans de comunicació no és suficient. Com respondre-hi amb les nostres vides?

Les propostes que segueixen, per a l’any 2018, són inspirades en part per aquesta pregunta.

Fr. Alois

Quatre propostes per a l’any 2018

Primera proposta

Aprofundir les fonts de la joia

.El Senyor em deia: «T’estimo amb un amor etern; per això t’he atret i et sóc fidel.» (Jeremies 31,3)

.El Senyor, el teu Déu, el tens a dins. Ell és poderós i et salva. Per tu se sent joiós i alegre; per l’amor que et té, no et vol blasmar; per tu està content i crida de goig. (Sofonies 3,17)

.Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! (Filipencs 4,4)

Tots els dissabtes al vespre, a Taizé, per què l’església pren l’aire de festa, il·luminada per les petites espelmes que cada un duu a la mà? És perquè la resurrecció de Crist és com una llum en el cor de la fe cristiana. És una misteriosa font de joia que el nostre pensament no arribarà mai a aprofundir fins al fons. Abeurant en aquesta font, és possible «portar en cadascú la joia, perquè sabem que finalment la resurrecció tindrà l’última paraula.» (Olivier Clément, teòleg ortodox)

La joia no com un sentiment sobrevalorat, ni només com una felicitat individualista que conduiria a un aïllament, sinó com la serena seguretat que la vida té sentit.

La joia d’Evangeli neix de la confiança de saber que som estimats per Déu. Lluny d’una exaltació que fuig dels reptes del nostre temps, ens fa encara més sensibles a les dificultats dels altres.

§ Busquem la nostra joia, en primer lloc, en la certesa que pertanyem a Déu. Una pregària deixada per un testimoni de Crist del segle XV pot sostenir-nos: «Senyor meu i Déu meu, treu-me tot allò que m’allunya de tu. Senyor meu i Déu meu, dóna’m tot el que m’apropa de tu. Senyor meu i Déu meu, aparta’m de mi mateix, i dóna’m tot a tu.» (Sant Nicolau de Flue)

§ Alimentem la nostra joia cantant junts en la pregària. «Canta el Crist fins en la joia serena», suggeria el germà Roger. Quan cantem junts es creen una relació personal amb Déu i, al mateix temps, una comunió entre els que s’han reunit. Que la bellesa dels llocs de pregària, de la litúrgia, dels cants, sigui signe de resurrecció. Que la pregària en comú desperti el que els cristians orientals anomenen la «joia del cel a la terra».

§ Descobrim també els reflexos de l’amor de Déu en les joies humanes que susciten en les nostres cors la poesia, la música, els tresors de l’art, la bellesa de la creació de Déu, la profunditat d’un amor, d’una amistat...

Segona proposta

Escoltar el crit dels més vulnerables

.Senyor, escolta la meva pregària, que arribi fins a tu el meu clam. No m’amaguis la mirada en dies de perill. (Salm 102,2-3)

.Jesús, ple de la joia de l’Esperit Sant, digué: «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t’ha plagut de fer-ho.» (Lluc 10,21)

.No us oblideu de practicar l’hospitalitat; gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels. Recordeu-vos dels presos com si fóssiu presos amb ells; recordeu-vos igualment dels qui són maltractats, pensant que també vosaltres teniu un cos. (Hebreus 13,2-3)

Per què tantes persones pateixen tantes proves —exclusió, violència, fam, malaltia, catàstrofes naturals— sense que la seva veu sigui prou escoltada?

Necessiten una ajuda —allotjament, aliments, educació, treball, assistència mèdica— però també els és vital una amistat. Haver d’acceptar ajuda pot ser humiliant. Una relació d’amistat toca els cors: tant dels qui estan necessitats com dels qui mostren una solidaritat.

Escoltar el crit d’algú que ha estat ferit, mirar-lo als ulls, escoltar, tocar els que pateixen, una persona gran, un malalt, un presoner, un sense llar, un migrant... Aleshores la trobada personal ens fa descobrir la dignitat de l’altre i ens fa capaços de rebre, perquè fins i tot el més indefens té quelcom a oferir-nos.

Les persones més vulnerables, no aporten una contribució irreemplaçable a la construcció d’una societat més fraterna? Ens revelen la nostra pròpia vulnerabilitat i així ens fan més humans.

§ Recordem que, esdevingut home, el Crist Jesús està unit a cada ésser humà. Ell és allà, en cada persona, sobretot en la més abandonada (veure Mateu 25,40). Quan anem cap als qui estan ferits per la vida, ens apropem a Jesús pobre entre els pobres, ens fan entrar en una intimitat més gran amb ell. «No tinguis por de combregar en les proves d’un altre, no tinguis por del sofriment, perquè ben sovint és al fons d’un abisme on es dona la perfecció de joia en la comunió del Crist Jesús.» (Regla de Taizé)

§ A través de contactes personals, sapiguem ajudar els indefensos. No esperem res a canvi, però tanmateix estiguem atents a rebre d’ells allò que voldrien compartir amb nosaltres. Deixem que d’aquesta manera els nostres cors s’obrin, s’eixamplin.

§ La nostra terra també és vulnerable. És ferida més i més pel mal ús que en fem els humans. Escoltem el crit de la terra. Tinguem-ne cura. Busquem, sobretot modificant la nostra manera de viure, lluitar contra la seva progressiva destrucció.

Tercera proposta

Compartir proves i joies

.Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren. (Romans 12,15)

.Feliços els qui ploren, perquè seran consolats. (Mateu 5,4)

.No us entristiu: la joia que ve del Senyor és la vostra força. (Nehemies 8,10)

Després de la seva resurrecció, Jesús conserva les marques dels claus de la seva crucifixió (veure Joan 20,24-29). La resurrecció engloba el dolor de la creu. Per a nosaltres, que el seguim, joies i proves poden coexistir, es tornen a trobar i esdevenen compassió.

Una joia interior no atenua la solidaritat amb els altres, l’alimenta. Fins i tot estimula a travessar fronteres per abastar aquells que coneixen la dificultat. Sosté la perseverança en nosaltres per mantenir-nos en el compromís de la nostra vida.

En els ambients afavorits, on tothom està ben alimentat, ben educat, ben cuidat, a vegades la joia és absent, com si alguns estiguessin cansats, descoratjats per la banalitat de la seva existència.

Passa a vegades que la trobada amb una persona desposseïda comunica paradoxalment una joia, potser només una espurna, però una joia verdadera.

§ Reavivem sempre de nou el desig de la joia, profundament inscrit en nosaltres. L’ésser humà està fet per a la joia, no per a la tristor. I la joia no té la vocació de ser conservada per a si, sinó per a ser compartida, irradiar. Després de l’anunci de l’àngel, Maria es posa en camí per visitar la seva cosina Isabel i cantar amb ella (Lluc 1,39-56).

§ Com Jesús, que va plorar la mort del seu amic Llàtzer (Joan 11,35), atrevim-nos a plorar davant els sofriments humans. Portem en els nostres cors les persones afligides. En presentar-les a Déu, no les abandonem a la fatalitat d’un destí cec i implacable, els confiem a la compassió de Déu que estima tots els éssers humans.

§ Acompanyar els que sofreixen, plorar amb ells, pot donar el coratge, en una sana revolta, de denunciar una injustícia, rebutjar el que amenaça o destrueix la vida, buscar transformar una situació bloquejada.

Quarta proposta

Entre els cristians, alegrar-nos dels dons dels altres

.Déu ens ha fet conèixer el misteri del seu designi, la decisió benèvola que havia pres per executar-la en la plenitud dels temps: recapitular en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra. (Efesis 1,9-10)

.Que n’és, de bo i agradable, viure tots junts els germans! (Salm 133,1)

.Déu ha enviat Crist al món per a reunir tot l’univers, tota la creació, per a recapitular totes les coses en ell. Déu l’ha enviat per a reunir la humanitat en una sola família: els homes i les dones, els infants i les persones grans, de tots horitzons, llengües i cultures, i fins i tot de nacions oposades.

Molts aspiren a que els cristians estiguin units, perquè no enfosqueixin més, amb les seves divisions, aquest missatge de fraternitat universal del qual Crist és portador. La nostra unitat fraternal podria ser com un signe, una anticipació, de la unitat i de la pau entre els homes?

§ Cristians de les diverses Esglésies, tinguem l’audàcia de girar-nos junts cap al Crist i, sense esperar una total harmonització teològica, «posar-nos sota el mateix sostre». Escoltem la crida d’un monjo copte ortodox d’Egipte que escrivia: «L’essència mateixa de la fe és el Crist que cap formulació no pot circumscriure. És per tant necessari començar el diàleg acollint Crist que és un... Començar per viure junts l’essència de la fe única sense esperar a posar-nos d’acord sobre l’expressió del seu contingut. L’essència de la fe, que és Crist mateix, està fundada sobre l’amor, el do de si.» (Matta el-Maskine, 1919-2006)

§ Per entrar de seguida en aquest camí, comencem per donar gràcies a Déu pels dons dels altres. En la seva visita a Lund (Suècia) amb motiu del 500è aniversari de la Reforma, el papa Francesc va pregar: «Esperit Sant, fes-nos reconèixer amb joia els dons que han vingut a l’Església per la Reforma.» Inspirats per aquest exemple, aprenguem a reconèixer en els altres els valors que Déu hi ha dipositat i que potser ens fan falta. Provem d’acollir la seva diferència com un enriquiment per a nosaltres, encara que comporti aspectes que desconcerten a primera vista. Trobem en els dons dels altres la frescor d’una joia.