(Glòria Barrete -CR) No li agrada que el qualifiquin i etiquetin com a ‘teòleg del Papa’. Així de contundent s’expressa Carlos Maria Galli només començar la nostra entrevista. Aprofitem la seva estada i participació en el Congrés sobre el papa Francesc celebrat a l’Ateneu Universitari Sant Pacià, per preguntar a aquest sacerdot argentí i degà de la Facultat de Teologia de la UCA com és la teologia de Francesc.
Vostè va conèixer el Papa com a Jorge Maria Bergoglio fa més de 30 anys. Ha canviat la teologia de Bergoglio a l’accedir a Papa?
El Papa i jo comencem a tenir tracte l’any 1986. Després va venir de bisbe auxiliar a Buenos Aires el 1992 i en el ‘98 es va convertir en arquebisbe de la diòcesi. El papa Francesc ha estat el meu arquebisbe durant quinze anys. Sent jo vicedegà i degà després de la Universitat Catòlica de l’Argentina vam tenir molt de tracte, ja que ell era el gran canceller de la Universitat. I també ens vam tractar en esdeveniments eclesials diversos. Molts periodistes m’han preguntat després que el triessin Papa si Bergoglio va canviar o si és el mateix que quan era a Buenos Aires. En ell hi ha tres grans etapes. El pare Jorge, el jesuïta; el bisbe auxiliar, després arquebisbe i més tard cardenal; i la tercera etapa li arriba als 76 anys, quan el canvien de diòcesi. Ho dic amb humor, el van canviar de diòcesi, d’una arxidiòcesi a una diòcesi que és la de Roma, a ser successor de Pere, el pastor universal, el Papa. És el mateix o és diferent? La llengua castellana ens permet jugar amb dos verbs, ser i estar. Jo dic que Francesc és Bergoglio, però està diferent. És Bergoglio, en la seva manera de ser sacerdot i bisbe, en la seva manera de pensar, sentir i actuar, que és la mateixa. Ell sempre va ser un home de molta oració i en l’oració està el seu discerniment per a les decisions que pren, aquesta és una característica de sempre.
I de sempre també és la seva senzillesa, la manera de ser i de viure, el seu estil auster i pobre perquè ell es pren seriosament el que sant Ignasi demana als jesuïtes. O també el seu anar a les perifèries, existencials i socials, servint els més pobres i valorant la seva fe i la seva pietat popular. Mira d’aprendre d’ells, no com algú que complirà una tasca per a uns altres, sinó com algú que va a la trobada dels altres, que es fa amic dels altres, aquestes són característiques de sempre. El Papa és un home d’una capacitat de treball enorme, a qui no se li pot seguir el ritme, que té una fortalesa interior indestructible, i al mateix temps molta pau, aquest és el Bergoglio de sempre.
I en què diria que està diferent des que és Papa?
Ell diu que des del moment de l’elecció ha rebut una pau enorme, que la tenia abans però diferent, que el transcendeix i que li permet mantenir la serenitat enfront de tot el que li toca viure com a bisbe de Roma i cap de l’Església. Un diria: pot un ésser humà suportar el pes de portar l’Església catòlica amb 1.300 milions de persones, ser líder també de les Esglésies cristianes, ser un líder també moral en un món convulsionat? Si un està arrelat en Crist, llavors sí.
El Papa està arrelat en Jesús, i quan ell diu a la gent ‘resin per mi’, no està fent un consell piadós, no, està dient: ‘el meu ministeri depèn de l’oració de vostès’, perquè qui sosté el ministeri és el mateix Senyor. Com a Papa manifesta més l’alegria, que sempre la va tenir, però la manifesta, el veus somrient i content amb la gent. No és façana, surt de dins. I, essent la máxima autoritat, el Papa té la màxima llibertat. Actua amb molta llibertat i no li importa què diran. Els demano que llegeixin la intervenció final del Papa en el Sínode de l’Amazònia, veuran com parla amb molta llibertat.
El concepte de perifèries sembla un concepte encunyat per Francesc. És aquest el nucli de la seva pastoral?
En la pastoral del Papa Francesc hi ha tres paraules juntes: proximitat, apropament i trobada. I no són un invent d’ell, sinó que neixen de mirar a Jesús. És la lògica evangèlica que veiem per exemple en la paràbola del Bon Samarità. La concepció pastoral del Papa és que l’Església ha d’anar a la trobada, de tots els éssers humans. És cert que ell va encunyar el concepte perifèries, geogràfiques, socials i existencials.
El Papa en l’encíclica Lumen Fidei diu que la fe no és tant un far que en la badia il·lumina des de dalt i lluny, sinó que la fe és més com la llum d’una espelma, que un té en la nit o quan marxa el llum. La llum de l’espelma serveix per il·luminar molt a prop, només per fer un pas o dos, no es tracta d’una llum immensa que t’aclareix tot el panorama, sinó que és més semblant a una candela que t’ajuda a fer un pas en la vida. D’aquí la seva consciència dels límits humans, de destriar cada pas que cal donar. En l’encíclica Amoris Laetitia també es veu la lògica de la seva misericòrdia pastoral en relació a les situacions socials, els conflictes i les desigualtats. D’això ell en diu la cultura de la trobada. I quan la gent li pregunta què hem de fer enfront els problemes, ell els hi diu “dialogar, dialogar i dialogar”. I això val per a l’Argentina que té un conflicte, val també per a Catalunya, val per a tothom. Dialogar és el mètode de la cultura de la trobada. La teologia del Papa està centrada en l’Evangeli, sorgeix de l’Evangeli.
I quins són els grans temes del pontificat del papa Francesc?
Són tres: l’alegria, la misericòrdia i la missió. L’alegria perquè l’Evangeli és bona notícia. L’alegria travessa tot el pontificat del Papa, el seu magisteri és com un poliedre de l’alegria. L’altre gran tema, la misericòrdia, és la clau hermenèutica del seu pontificat. El qui vol entendre Francesc, ha d’entendre que ell ens ensenya que Déu és amor i misericòrdia. Si un no entén això, no entén res del pontificat i llavors es queda amb puntets aïllats, mirades parcials, anècdotes secundàries. La misericòrdia ho canvia tot, és l’amor de Déu a l’ésser humà en les seves misèries. La misericòrdia es veu en l’actitud del Papa, per exemple, davant els migrants, refugiats i desplaçats. Se li atribueix al Papa inventar una política per als migrants. Un moment!, les societats i els Estats han de tenir actituds i polítiques enfront del drama dels migrants, però l’actitud evangèlica la mana Jesús. Als Papes, els critiquen perquè repeteixen això de Jesús, llavors l’oposició és a Jesús. Pots ser un cardenal, un bisbe, un capellà, un laic, però estàs criticant alguna cosa que et demana Jesús, que siguis misericordiós.
Hem de revisar les nostres actituds perquè de vegades portem el nom de cristians, però no actuem com ens demana Jesús. Cal veure què em molesta, alguna cosa que diu el Papa o alguna cosa que diu Jesús i em recorda el Papa? Després estan les opinions enfront del pontificat que està fent Francesc i la reforma de l’Església que s’ha pres de debò. No la inventa ell, és la reforma de l’Església del Vaticà II, amb moltes qüestions pendents. És una nova fase de l’aplicació del Concili Vaticà II, ja hi va haver unes altres.
És en aquesta nova fase on s’emmarquen renovacions com la d’acceptar homes casats per al sacerdoci en el cas de l’Amazònia?
A l’Amazònia tenim la punta de l’iceberg de dos grans problemes globals. Un, el desequilibri que sofreixen les persones i els pobles i, segon, la immensa crisi ecològica del planeta. Aquests dos problemes l’Església els veu perquè està en el territori, acompanyant la vida de la gent, a uns 35 milions de persones a la regió amazònica. Al final del Sínode el Papa diu: “no ens quedem amb puntets aïllats, quan comuniquin els resultats del document del sínode comparteixin els diagnòstics i punts de vista que hem aconseguit aquí per consens”. Si tens grans extensions i comunitats catòliques molt disperses on el sacerdot va una vegada a l’any o una vegada cada dos anys, i diem que l’Eucaristia és el nucli i centre de la vida cristiana, els correspon als pastors de l’Església buscar solucions.
Ho indica el Vaticà II. En aquest marc cal repensar la forma del ministeri, que no es tracta d’abolir el celibat o el presbiterat cèlibe, sinó d’ampliar el presbiterat seguint la tradició de l’Església Llatina dels primers mil anys, i compartint la tradició de les Esglésies Orientals de dos mil anys. Es tracta de discernir la modalitat del presbiterat avui per servir les comunitats en aquesta regió i perquè tinguin l’Eucaristia, que és la plenitud de la vida cristiana.
Davant oposicions al Papa de tota mena, com augura vostè el futur al papa Francesc?
Ho té difícil perquè la realitat ens desborda, perquè l’amor de Déu ens desborda, i perquè la missió ens desborda. La missió és més gran que nosaltres i la missió del Papa és més gran que ell. Amb incomprensions i rebutjos, sí, hi ha gent que el qüestiona per punts doctrinals, gent que el qüestiona perquè li té por o no té ganes de fer les reformes institucionals, i hi ha gent que el qüestiona perquè qüestiona la dimensió social de l’Evangeli de Jesús, i aquesta és l’oposició més gran de sectors polítics i econòmics en el món que no volen escoltar l’Evangeli. Tot això existeix, però jo penso, quants són? Perquè el Papa és el cap de 1.300 milions de catòlics; quants són? Tenen mitjans poderosos, però no ha de preocupar gaire. Fan molt soroll, però més important és veure que parlo en molts països diferents i la gent dona suport i estima el Papa. El futur el veig amb molta esperança. Continuarà sent Papa fins que la vida o la salut ho permeti. Vull deixar clar que el Papa és de la idea que el que importa és generar, iniciar o consolidar processos de reforma irreversibles, ja sigui en la vida personal, com en la vida de l’Església. Crec que està consolidant processos iniciats abans que ell, i iniciant processos de reforma que seran irreversibles, perquè Déu els vol per a bé de l’Església i del món d’avui.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.