Carlos Gómez, vicari general de La Salle: “Qui diu que l’educació és neutra és el més parcial”

Laura Mor –CR Aquest mes de novembre el vicari general de l’Institut dels Germans de les Escoles Cristianes ha visitat Barcelona amb motiu de la trobada internacional d’universitats lasalianes. Carlos Gabriel Gómez Restrepo (1960, Colombia) té encomanada la responsabilitat d’acompanyar l’educació superior de La Salle. Fill de la Teologia de l’Alliberament, assegura que de l’Evangeli sempre l’han impactat “els signes de petitesa”. En aquesta entrevista fa una crida el món universitari catòlic a portar els joves a tocar el dolor del món per no quedar-se només en un discurs buit.

Des de la universitat va col·laborar en el procés de pau a Colòmbia. Hi ha consens en la congregació que l'educació no és neutra, que no es pot quedar al marge del que passa al seu entorn?

La pregunta no és fàcil de respondre, ni en tots els ambients. Però la responc amb sinceritat: l'educació no és neutra, mai, encara que ho diguem. El més greu és no tenir clares quines en són les intencions. No només crec que no és neutra, sinó que l'educació és política. I quan dic política no em refereixo a militàncies partidistes. Tot procés educatiu que vol ser significatiu té un impacte polític. Pots ensenyar què vols, però també has d'estar segur que això arribarà amb una càrrega de reflexió, de proposta, d'acció, per construir equitat, pau, justícia.

Sempre ho vaig entendre així quan vaig ser rector d'universitat i em vaig involucrar en aquests processos. La universitat ha de tenir un discurs polític sòlid, que emana òbviament de l'evangeli, que tampoc no és neutre. L'examen final a l'evangeli és "tenia fam, i em donàreu menjar"; això no és neutre.

I ho viuen en tots els estaments educatius de la congregació, escoles, universitats...?

No puc parlar per tothom, però penso que cada vegada hi ha més consciència. Ha de ser relativament més fàcil si estem envoltats d'unes realitats on la universitat no pot ser asèptica o neutra. En altres països, parlar aquest llenguatge és una mica més complex. Com als Estats Units, si no s'explica bé, aquestes expressions produeixen urticària. A Europa és més fàcil parlar-ne: a França, a Espanya, no costa. Però si la universitat no és capaç de generar propostes clares, pot ser només un discurs. Creiem que ho fem, però no ho traduïm en fets reals.

Com es guanyen l'adhesió o el compromís del docent als seus centres? Quin percentatge de la gent que treballa a la casa, s'ho creu, tot això que ens explica?

En això també funciona la llei de Pareto: el 60-20-20. Has d'aconseguir que com a mínim el 60% estigui amb tu. Un 20 no es compromet. I un altre 20 serà l'oposició. Però això en el fons també és bo: al món universitari, hi ha d'haver debat i discussió. El que no crec que sigui bo és quan hi ha mala llet. Però, estar en desacord, una oposició racional, em sembla bona. Però la universitat lasal·liana, catòlica, té un marc de referència. I en això un ha de formar els professors, tenir molta cura de la gent que està en els temes d'humanitats, de filosofia... I el mateix en els projectes de recerca. No es pot investigar en tot, ni convé fer-ho. Així que cal tenir polítiques clares. I aquí hi ha una càrrega immensa d'acció i de participació real en els processos socials i polítics. Hi ha àrees que poden semblar neutres, que no ho són, com la biologia. Res no és neutre en aquesta vida, qui diu que l'educació és neutra és el més parcial.

L'Associació Internacional d'Universitats de La Salle (IALU) té com a objectiu la formació d'agents qualificats per a transformar el món. No s’hi val només amb tenir bona intenció?

No! No tot s'hi val a la universitat catòlica, i encara menys quan un és part de l'equip responsable de la universitat. Per exemple, si no revisem la programació de cada curs, permanentment, ens estem suïcidant. Com fem, si no, que la universitat assumeixi temes com el Pacte Educatiu Global? D'altra banda, has d'organitzar la teva universitat perquè el Service Learning, els processos d'aprenentatge servei hi siguin. És l'única manera de generar projectes de recerca i compromís amb els nois, involucrar-los en la realitat. La universitat té la possibilitat de tocar el món dels pobres i de la guerra perquè no sigui un discurs.

Hi ha qui a la universitat només busca aprendre, i no vol involucrar-se. La vida associativa és cada cop més fràgil. També es troben aquesta realitat?

Absolutament, però té a veure amb la manera com la universitat enfoca les coses. A Bogotà vam involucrar la universitat en els processos de negociació, en el procés de pau. Però veia els projectes de grau dels arquitectes que formàvem, i deia: "Déu meu! No pot ser...". Cases luxoses, mansions... Ens vam asseure i vam decidir portar els nois a crear bellesa i a crear hàbitat als barris perifèrics. Per què no es pot crear habitatge popular bonic? La bellesa és patrimoni de qui es pot permetre tots els luxes? No necessàriament. I aquestes coses transformen les persones. No és un discurs. Un ha de tocar la realitat. La pràctica obre els ulls, les teories només escalfen el cor. Cal donar totes dues coses. I els principis de l'arquitectura són els mateixos: és un art, genera bellesa; però cal tenir-ne consciència. Si tu formes en direcció empresarial, fas la pregunta d'on és el teu germà, on és la teva germana? Això comença a canviar les converses. O transmetem aquest model neoliberal rampant, que va fer fallida el món? És factible i cal arriscar-se.

La formació superior a La Salle, no és elitista?

Definitivament no. Podrà haver-hi algú de l'elit, però mai no ha estat el focus.

Parlen de formació de qualitat accessible. Posen eines contra la segregació, perquè tothom pugui accedir a uns estudis superiors. És així?

Sí, les nostres universitats s'enfoquen més cap a les classes mitjanes de la majoria dels països. Això no treu que no hi hagi els uns i els altres. Però sí que hi ha universitats que han generat projectes de molt gran impacte social. Parlo del que conec. A Colòmbia vam crear Utopia com una universitat que atén nois i noies que venen de la ruralitat profunda, els afectats per la guerra i els qui no tenen nota per entrar a la universitat. El talent es perd per mala educació! Aquests nois no és que no siguin talentosos, sinó que han tingut una mala educació: perquè l'educació rural al meu país és un desastre. Tu no els pots demanar que tinguin la competitivitat d'un noi que van estimular des de ben petit. Tenen altres fortaleses, altres aptituds. I ho hem provat. Poden i van molt més enllà. És el poder de la bona educació.

Quant fa que funciona?

Vam començar el 2010. Portem més de deu anys i més de quatre-cents han complert la promesa: han tornat a la ruralitat, com a factors de desenvolupament rural. Estan fent bellesa. Al meu país, al camp colombià, si néixer pagès ja és difícil, néixer dona és una tragèdia. Hi ha tota la càrrega de la cultura, del menysprear les dones, "pots criar fills". Trencar amb aquestes inèrcies és molt difícil, però sempre he cregut que quan algú educa una dona, educa molta gent. És impressionant el poder que tenen en processos associatius, d'organització de comunitats, en substitució de cultius il·lícits... Per la seva manera de ser, la seva capacitat d'apropar-se, tenen aquest element de la compassió i de la passió.

Com va canviar Utopia la universitat?

De moltes maneres. Els arquitectes també els vam ficar a fer habitatge rural i sostenible. El millor és que ho feien amb gust. Són els mateixos principis: també poden construir cases de mafiosos, però si els ensenyem, potser és millor triar un altre model.

Com s'està implicant La Salle amb el Pacte Educatiu Global?

Formem part del grup d'universitats que són en el procés. Inicialment, ja pertanyíem alguns a l'Observatori de l'Educació Superior de la Sagrada Congregació d'Educació. Amb el Pacte Educatiu Global tothom s'hi enfoca definitivament. Hem fet feines interessants, per portar el Service Learning a les comunitats. L'aprenentatge servei és una eina molt poderosa perquè genera projectes de recerca i de transformació. Hi ha casos claríssims. Es comprometen amb una comunitat de pagesos i això immediatament dispara una altra cosa: els ajudem a comercialitzar, s'hi involucra gent d'estudis agronòmics, de les àrees de comercialització, l'advertising... A la majoria d'universitats arreglem el món escrivint un paper i publicant-lo en revistes que ningú llegeix. Són els vicis de la universitat per segles: la puntuació dels mestres, els rànquings i totes aquestes coses. I la universitat catòlica ha d'esforçar-se per fer altres coses, això no pot ser el focus ni l'objectiu.

Toca posar la mirada en un altre lloc?

Sí, i aquí comencen molts processos evangelitzadors. Avui no podem parlar de l'evangeli en abstracte. I menys creient que amb un sermó o amb una classe de teologia es convertirà la gent. El punt de partida és deixar-se impressionar per la realitat, i això porta al camí de qüestionar-se també Déu enmig de tota aquesta realitat. A la universitat, un discurs sobre Déu rellisca. Potser són respectuosos, però a tot això es pot arribar amb el “tenia fam, i em donàreu menjar”. Sí: és posar la gent a tocar la realitat.

Què li va impressionar, a vostè, per decantar la seva vocació com a germà de La Salle?

Vaig néixer en una família molt catòlica, sempre implicada en temes socials, en projectes de caritat. Quan vaig començar el meu camí de germà, vaig tenir la benedicció de créixer en la Teologia de l'Alliberament. Això indubtablement et dona un marc diferent. No s'entenia la fe sense el compromís, sense el compromís polític, entenent la política com la construcció del que és públic. Aquí la universitat té un gran paper, en allò públic, de tots i no només d’alguns. Aquest ha estat el meu itinerari. Els anys setanta i vuitanta van ser molt creatius per a l'Església. Lamentablement, tot això es va ensopir, es va adormir. El papa Francesc ha tornat a regirar força la cosa...

Veu en el papa Francesc l'oportunitat de recuperar essència?

Jo crec que sí. Però també hem de desfer-nos dels pesos del passat, de creure que som més Església perquè siguem més nombrosos... De l'Evangeli sempre m'han impactat els signes de la petitesa: el gra de mostassa, la moneda de la vídua, el llevat... Totes aquestes coses petites. Toca plantejar l'evangelització en aquests contextos de petitesa.

Al nostre país, per la caiguda demogràfica i la secularització, de vegades el món educatiu catòlic entra en competició pels mateixos alumnes. Com es passa de la competitivitat a la col·laboració?

Avui és més fàcil col·laborar. Nosaltres col·laborem molt amb els maristes: som molt semblants, tenim comunitats entre les dues congregacions. Com tot, comença com el llevat: en allò més petit. Sí, també hi ha la competència, una competència bàrbara. De vegades més en grups d'elit que són molt forts dins l'Església. Un ha de col·laborar amb aquells amb qui creu que està construint, impactant de millor manera. Aquí és més fàcil entendre's, comunicar-se, generar projectes conjunts. Si tu ets millor en això, fes-ho. Si nosaltres som millors en això, fem això, en comptes de matar-nos competint pels mateixos. Aquests processos ja s'estan donant, potser no a la velocitat que hom volgués, però hi ha més obertura.

D'aquesta trobada d'universitats lasal·lianes, amb què es queda?

Crec que hi ha una alta receptivitat. La pandèmia ens va mostrar uns camins per fer noves reflexions. Més enllà de la tragèdia, un comença a entendre moltes coses, o universitàriament a platejar-se-les diferents.

Per exemple?

La pandèmia va despullar la crisi de la inequitat, la crisi de la pobra educació per als pobres. Va despullar els sistemes de salut dels països, fins i tot dels països rics. Amb dades de la UNESCO no ho hauríem cregut, ja ho teníem i ho vam veure. Jo era a l'Àfrica quan la pandèmia, i a l'Àfrica realment el tema va existir, però no com aquí. Una cosa, tremendament certa, em va trencar el cor. Sentia als africans dir: si la pandèmia hagués afectat l'Àfrica com va afectar el món desenvolupat, la mortalitat hauria estat infinita. Però com va afectar els països rics, hi va haver vacuna en un any. Però no n'hi ha per a la malària, per a l'ebola i per a tots els mals dels pobres. Són coses que colpegen, però que el món comença a adonar-se que són certes.

Què diria als estudiants joves que, després de la pandèmia, potser no veuen el futur amb gaire esperança?

Una invitació als nois d'aquesta universitat... Un mateix, mentre no hagi viscut experiències límit, no aconseguirà mai el millor dels títols: el de ser millor ésser humà. Sempre convido els nois d'aquests mons a anar a prop d'on es pateix, que toquin el dolor humà, amb processos de voluntariat. I no necessàriament relacionats amb temes religiosos. Hi ha moltes possibilitats, amb Metges sense Fronteres, per exemple. Després d'estar als marges, un mai no torna a ser el mateix, encara que torni al seu país.

No cal anar gaire lluny...

Cert, de vegades les perifèries també són aquí mateix, amb els migrants, la gent gran... Un mateix a la vida no pensa que això sigui important en el seu procés formatiu. Hem crescut en un món molt egoista, i això fet i fet tindrà efectes, que és el buit existencial. Trobar el sentit, el valor a la vida, és la vacuna per a molts buits existencials que vindran després. Però s'acumulen des d'ara. Així que els convidaria a marxar... Estic segur que tornaran diferents: millors dones, millors homes, millors éssers humans. És el que ens cal.