La presència de sacerdots i religiosos en l’Acadèmia catalana ha estat històricament significativa, però avui sembla que la memòria col·lectiva l’ha oblidada. Carles Riera i Fonts (Moià, 1959) és un exemple d’aquesta tradició. Prevere del bisbat de Vic, doctor en filologia catalana i llicenciat en farmàcia, actualment combina la seva tasca com a rector dels Prats del Rei i Sant Pere de Sallavinera amb la docència a les facultats de Comunicació i Salut de la Fundació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull. Apassionat pels seus estudis, ha publicat diverses obres entrellaçant les àrees de coneixement que domina: des de manuals de lèxic científic en català i anglès fins a poemaris religiosos i estudis de dialectologia. Amb bon humor i esperit renaixentista, comenta: "home de molts oficis, pobre segur".
"Sempre havia tingut la passió de poder fer una carrera de ciències"
Un capellà, tres vocacions
Després d’haver cursat els estudis primaris als Escolapis de Moià i el COU a Sabadell, Riera va començar filologia catalana a la Universitat de Barcelona. Tot i haver seguit un itinerari científic durant el batxillerat, va optar per les lletres beneficiant-se del mestratge de Josep Ruaix. Tanmateix, la passió per la ciència mai no el va abandonar. "Quan estava acabant filologia catalana, jo sempre pensava 'veus, ara entres en aquesta sala d'aquí i t’explicaran coses que més o menys ja saps; en canvi, si entres en aquesta altra aula, tindràs tot un món per descobrir'. Sempre havia tingut la passió de poder fer una carrera de ciències".
Però la vocació científica no va anar sola: molt abans ja tenia clar que havia de ser capellà. Riera, un estiu, va assistir en unes colònies que la Generalitat organitzava per promoure el català a persones estrangeres. En una d’elles, l’any 1983, va sentir la crida. Coincidia en el temps que va conèixer una noia que li agradava, cosa que el feia dubtar, però "ho vaig sentir en el meu interior, ho vaig sentir claríssimament. Déu et crida per ser capellà i, per tant, no t’hi pots negar". Havent passat els anys, recorda els dubtes i assegura que, encara que no ho sembli, "Déu escriu dret amb ratlles tortes. Tu deixa’t portar i ell anirà conduint el camí".
"A farmàcia hi havia més competició; a teologia, tota una altra història"
Farmàcia i teologia
Tenint clara la vocació sacerdotal, la idea d’estudiar farmàcia era un afegitó. No volia acabar empès vers el món empresarial i farmacèutic: "Havia de vigilar que quan acabés farmàcia no em deixés portar llavors per la idea de muntar cap negoci. Jo volia fer farmàcia per tenir uns estudis, per conèixer aquest món".
Als darrers anys de la llicenciatura, Riera va començar a estudiar teologia pel seu compte. Els horaris d’uns estudis i altres, a vegades no eren gaire compatibles i calia córrer. De vuit a nou feia una assignatura a la facultat de farmàcia a Pedralbes i a un quart de deu en començava una altra a la facultat de teologia. En aquest quart d’hora, Riera corria en moto des de Diagonal al carrer Diputació. Entre rialles recorda: "M'hi jugava la vida! Un quart per a baixar d'allà dalt i arribar a la classe aquí. De jove es fa de tot!".
"a farmàcia em deien ‘el filòleg’, però no em deien ‘el teòleg’"
El contrast entre una facultat i l’altra era considerable. "M'explicaven a dalt coses de química o biologia, i de cop entrava a filosofia, que encara m’agradava més que la teologia. Era un canvi brutal, també de gent. A farmàcia hi havia més competició; a teologia, tota una altra història".
Tot i la compatibilització d’ambdós estudis, Riera no va ser especialment conegut com a futur capellà a la facultat de farmàcia. Però si va passar desapercebut com a teòleg, no hi va passar com a filòleg: "Allà a farmàcia em deien 'el filòleg', però no em deien 'el teòleg'. Com que llavors era quan es començaven a fer les classes en català a farmàcia, els professors mateixos, quan tenien dubtes de temes de llengua, me'ls preguntaven a mi".
Algunes vegades el van posar en un compromís, "perquè paraven la classe i em deien: 'com es diu això en català?' I jo, és clar, pobre de mi, no ho sabia". D’aquesta experiència va néixer la idea del seu primer llibre sobre català científic. Cada mot que li preguntaven, l’apuntava a peu del paper dels apunts.
L’etapa al seminari
Paral·lelament als seus estudis superiors, Riera ja ensenyava: "Quan cursava el COU, a setze anys, ja feia classes de català per guanyar-me les garrofes". Aquest fet li va permetre tenir una vida de seminarista atípica: va estudiar els tres primers cursos de teologia per lliure i els darrers com a seminarista, però residint al seu pis de Barcelona.
Quan va tenir clara la voluntat d’ordenar-se, el bisbe li va comunicar que hauria d’ingressar al seminari per completar la formació, cosa que Riera va acceptar a partir del curs següent, ja que aquell any tenia tots els vespres ocupats amb classes de català. Tanmateix, quan va arribar el curs següent, les places del seminari interdiocesà eren plenes, i el director li va proposar continuar vivint al seu pis: "Es pot dir que al seminari hi vaig anar, però no hi vaig viure. Els companys em deien que era un privilegiat!"
"No podem estar tots només a la sagristia i a les parròquies, hem d’estar també en el món acadèmic"
Així, Riera va ordenar-se com a capellà l’any 1996, un cop ja llicenciat en farmàcia i en filologia. "En teologia -puntualitza- no soc llicenciat: tinc els estudis, he fet les assignatures, però no vaig acabar de fer la llicència". Més tard obtindria el doctorat en filologia. Vet aquí la seva triple vocació: religiosa, lingüística i científica.
El capellà i l’Acadèmia, més enllà del seminari
Tot i admirar amb profunditat els capellans que es dediquen de ple a la pastoral parroquial, Riera opina que "ens interessa que hi hagi també capellans a les universitats. No podem estar tots només a la sagristia i a les parròquies, hem d’estar també en el món acadèmic".
Per haver-ne estat deixeble, o simplement admirador, remarca la tasca d'alguns preveres o religiosos que han aportat els seus coneixements al conreu de la cultura en general, especialment en l’àmbit científic: Josep Ruaix, Eusebi Colomer, Andreu Marquès, Josep Maria Rovira Belloso, Francesc Nicolau, Ramon Maria Nogués, Salvador Reguant, o els jesuïtes d’IQS són uns quants dels sacerdots i religiosos, admirats per Riera que han fet valuoses aportacions tant a l’església com al món acadèmic. De camps ben diferents, des de la biologia a la filosofia, passant per la lingüística, les matemàtiques o la geologia, tots ells han ofert al món universitari una mirada religiosa i rigorosa. "Cal tenir present, però, que de sempre i també ara, en l'actual Ateneu Universitari Sant Pacià, on vaig estudiar, hi ha hagut i hi ha molts bons professors, acadèmics, molts d'ells sacerdots, i que les tesis doctorals que s'hi defensen, per exemple en estudis bíblics, són d'alt nivell".
"de cara a un diàleg amb el món intel·lectual, si vens des de la universitat, et miren d’una altra manera"
La davallada del capellà universitari
Riera reconeix que el perfil del capellà universitari està en davallada, però atribueix la causa principal a la manca de vocacions. Quan el seminari era ple de joves estudiants, el problema a resoldre consistia a trobar-los un lloc. "Què en farem de tants capellans?", es preguntaven llavors. A alguns els enviaven a missions, però els qui tenien gran interès pels estudis, els animaven a seguir-los perquè sabien que ja s'espavilarien i tindrien "el modus vivendi resolt".
En canvi, "ara, com que som pocs, és totalment el contrari: tots hauríem de ser pastoralistes. Entenc que, en un moment de manca de vocacions, els bisbes procurin encaminar els qui accedeixen al sacerdoci cap a la pastoral. Però, de cara a un diàleg amb el món intel·lectual, si vens des de la universitat, et miren d’una altra manera".
"un coneixement científic, ajudaria que hi hagués una més bona comprensió dels problemes reals de la família i del món modern"
Formació científica i diversitat vocacional
Però més enllà dels capellans que hi pugui haver amb aquesta doble vocació, la formació en Ciències als seminaris hauria de ser requisit per a poder millorar la seva tasca religiosa. "Estaria bé que almenys hi hagués en els primers cursos algunes assignatures, per exemple de biologia. Seria interessant que hi hagués un coneixement mínim d’anatomia humana".
Tot i que les humanitats són necessàries i molt valuoses, segons Riera "un coneixement científic, en aquest sentit de ciències experimentals, de biologia i altres camps annexos, ajudaria segurament que hi hagués una més bona comprensió dels problemes reals de la família i del món modern".
Riera defensa també la varietat de perfils entre els capellans, perquè cadascú pugui transmetre el missatge de Crist des de la seva pròpia idiosincràsia. "A part de la vocació que ens uneix, que és creure en Crist, en el Fill del Déu vivent, està molt bé que a un li agradi el bàsquet i a l’altre li agradi el futbol, i un altre pugi muntanyes, i un altre escrigui llibres, i... Vull dir, els capellans podem fer de tot".
"Déu es val dels dons de cada persona per transmetre el seu missatge"
No s’ha de forçar un perfil concret, al contrari "Déu es val dels dons de cada persona per transmetre el seu missatge. Nosaltres intentem de transmetre’l cadascú des de la seva pròpia manera de fer i de la seva idiosincràsia".
Una obra polifacètica
Tot i ser polifacètic, Riera sempre ha volgut mantenir certa uniformitat en la seva obra, escrivint en consonància amb la seva triple vocació. A mig camí entre la passió per la llengua i per la religió, destaca el darrer llibre Fe i vida, traduït a l’anglès com a Faith and Life. En aquestes pàgines, Riera ha recollit els comentaris dels evangelis dominicals dels tres cicles (A, B i C) i del santoral, incloent-hi sempre que ha pogut reflexions de pensadors i literats de la cultura catalana. "Cito Espriu, alguna cosa de Carner, de Llull, del Panikkar i de filòsofs també… I ara, traduint el llibre a l’anglès, hem fet conèixer la cultura catalana arreu del món".
Tant en l’àmbit local com en el global, combinant la ciència amb l’espiritualitat i la poesia amb l’acadèmia, Riera construeix ponts entre disciplines i sabers, mostrant plenament l’esperit d’un renaixentista del segle XXI.
