Carles Duarte: “Ara ens convenen veus que il·luminin i acompanyin”

(Ramon Bassas –CR) En Carles Duarte és inconfusible. Busqueu en qualsevol acte, cultural, això sí, un senyor que porti corbatí. És ell, que sobreviu a la moda de descorbatar amb la mateixa fidelitat impertorbable que presta a les seves conviccions i les seves passions. Duarte, que diu que és sobretot un poeta, ha estat al front de nombroses responsabilitats, privades i públiques. “Ara soc director general de la Institució Cultural del CIC”, precisa. Una d’aquestes activitats va ser la de “substituir Ignasi Garcia Clavel en la copresidència de Catalunya Religió amb Josep M. Carbonell, quan el primer va ser designat per un càrrec públic a l’Ajuntament de Barcelona”.

Per aquest estiu ens proposa “Cal que neixin flors a cada instant”, de Lluís Llach, una de les seves primeres cançons, que va aparèixer al seu quart single, el 1968. “M'agrada el missatge de compromís i d'esperança que transmet i, naturalment, en valoro, a més, la música i la interpretació”, ens explica. “És una cançó lluminosa per fer camí i per a formar-nos responsablement envers els altres.”

Duarte creu que “en temps de neguits i d'incerteses com els que vivim ara ens convenen veus que il·luminin i acompanyin”. “A tu t’agrada molt la música,oi?”, li dic. “Sí”, respon, “m'agrada la música, pensa que la meva mare era pianista i que he col.laborat amb músics com Jordi Savall, Miquel Pujol, Ferran Martínez, Josep Tero, Franca Masu..., alguns dels quals han compost o cantat poemes meus”.

“Per mi l'estiu és temps de retrobament i de reflexió, de mirar endins de nosaltres mateixos, però també de convivència i de compartir; gaudim-ne!”, em comenta. Aquest estiu es quedarà a Barcelona “tot i que passaré alguns dies a l'Escala i participaré en activitats culturals a Lleida, l'Escala, Cadaqués, la Universitat Catalana d'Estiu, etcètera”, matisa. “I tinc previst anar a a concerts de Jordi Savall, o Anna Roig…”, ens avisa. No para. Busqueu-lo, és el del corbatí.

“I segueixes Catalunya Religió?”, aprofito per preguntar-li. “Sí, en segueixo de prop l'activitat. Des del primer moment em va interessat per l'esperit conciliar que n'inspirava l'acció i la implicació d'ordes religiosos, la voluntat inclusiva i la sensibilitat cultural”. “A més”, afegeix, ”l'obra duta a terme des de Catalunya Religió és fecunda i -n'estic convençut- perdurable”.

“Sí?” Abans d’acabar, encuriosit, encara vull saber comens veu d’aquí, posem, deu anys més. “Doncs com un projecte del tot consolidat i com un referent de cristianisme i catalanitat plenament inserit en el seu temps i amb capacitat d'influir positivament en les generacions que han d'assumir la continuïtat i el reforçament de l'experiència cristiana dins la nostra societat”, rebla. Per fer créixer flors a cada instant, potser.