Càritas Catalunya: “Cal un pla de xoc social realista més enllà de titulars”

(Glòria Barrete –CR) “L’estat d’alarma ho ha aturat tot i també ha enterrat moltes esperances de futur”. Amb aquesta contundent frase el director de Càritas Catalunya, Francesc Roig, explicava avui en roda de premsa la Memòria del 2019 de l’entitat social d’Església. Càritas no va tancar durant l’estat d’alarma, no es va aturar, malgrat que els voluntaris grans es van haver de retirar. Els qui van quedar, expliquen, “van fer un treball enorme, teletreballant i presencialment, perquè els serveis socials de Càritas actuen al carrer”. Dues setmanes després de l’inici de l’estat d’alarma es van multiplicar per tres les demandes d’ajuda. “Hem triplicat les peticions d’ajuda”, reconeixen, “ens espera una allau massiva d’ajuda per a persones que s’estan quedant a la cuneta”.

Càritas Catalunya no és optimista. Les mesures estatals preses per fer front a la crisi sanitària i econòmica potser han mitigat algunes situacions, però l’entitat adverteix que “la situació és molt preocupant i que els posarà de nou a prova com a comunitat cristiana que prioritza el bé dels altres”. Des de fa anys Càritas denuncia l’augment de les desigualtats. Amb la nova crisi sanitària, afirmen, “s’agreujaran més si les forces polítiques, sindicals i empresarials no basteixen un pla de xoc real, realista i convincent, que sigui més enllà de titulars”. Demanen un pacte d’estat social que garanteixi tots els drets que recull la Constitució del 78 i els estatuts d’autonomia posteriors.

L'exclusió severa, in crescendo

El vuitè informe FOESSA d’exclusió social ja indicava unes creixents debilitats estructurals del nostre model socioeconòmic que no ajudava la gent a retornar a una situació normalitzada després de la crisi del 2009. “Hi havia ja un risc de cronificació social i polarització de l’estructura social”, afirma Francesc Roig. L’exclusió severa ha anat in crescendo, i, malgrat la recuperació de la crisi, “les famílies ateses encara estaven a la meitat del túnel, veien la llum però eren a la meitat del túnel”. Les xifres posen de manifest que fa deu anys un milió i mig de persones demanava ajuda a Càritas. L’any 2019 l’informe FOESSA n’afegia un milió més de persones amb feines precàries que patien per una nova crisi que els faria tornar a una exclusió.

La memòria presentada aquest matí en roda de premsa online posa de manifest que se segueix una tendència d’estabilització de les persones que demanen ajuda. Al 2019 en el conjunt de les deu Càritas catalanes es van acompanyar 82.139 llars, on vivien 217.171 persones. Una xifra similar a la del 2018. Però les dades mostren que els principals problemes eren aleshores la manca d’habitatge, l’atur cronificat i un treball precari. “Els problemes són similiars ara però van a l’alça”, expliquen des de Càritas Catalunya.

Malgrat una certa recuperació, apunten, les persones “no arriben a aconseguir aquestes millores”. Càritas continua atenen majoritàriament al col·lectiu de dones, així com a persones adultes amb infants a càrrec, i col·lectiu de joves que viuen encara en el nucli familiar. El col·lectiu més precari, afirmen, és el conjunt de famílies amb menors a càrrec, aquelles que pateixen una pobresa intergeneracional, “aquella pobresa que s’hereta”. Un altre col·lectiu ajudat que destaca són el de les persones soles. Especialment persones sense llar i persones que venen d’altres països i es troben aquí soles.

Una altra dada esfereïdora és que la meitat de persones ateses a Catalunya no disposen d’un habitatge digne. “Va creixent cada any aquesta dada”, apunta Cora Mazo, responsable de l’àrea social de Càritas Catalunya. L’any 2017 el percentatge era del 34%, ara és del 48%. “Ens confirma que la manca d’habitatge digne és un dels factors més importants de l’exclusió social a casa nostra”, i és per això que l’entitat demana un esforç de l’administració pública i privada per trobar solucions.

Conseqüències socials de la pandèmia

I si totes aquestes dificultats no eren suficient, la pandèmia de la Covid-19 ha fet emergir noves necessitats i nous demandants d’ajuda a Càritas. Dos de cada tres projectes que Càritas duia a terme han continuat en marxa, presencial o telemàticament. Tot això gràcies també als 625 voluntaris nous que han substituït tots aquells que no podien ajudar.

S’han quasi triplicat les peticions d’ajuda a tot el territori català. Els serveis de primera atenció, que inclouen l’acollida i les necessitats bàsiques, han augmentat l’actuació en un 65%. Les ajudes d’urgència en primer terme van ser aliments, després d’ajuda a lloguers i relloguers, i amb més distància demandes de material tecnològic. “De forma genèrica hem fet molta feina d’orientació, d’assesorament a les persones amb els recursos existents, molta contenció i molt suport emocional a famílies”. Una de cada tres persones ateses a Càritas Catalunya eren persones que feia molt temps que no se les atenia o fins i tot noves.

També durant el confinament provocat per la pandèmia moltes llars han augmentat l’ansietat i inclús els problemes domèstics. Es dorm pitjor i el rendiment escolar ha disminuït. “Molts infants s’han quedat enrere”. La conciliació familiar i laboral ha costat molt. El 12% de les llars amb menors ha renunciat a una feina per prioritzar la cura d’algú, i gairebé un 3% de les llars ateses han admès que han deixat menors de menys de deu anys anys sols més de dues hores per anar a treballar. “Necessitem polítiques de consensos. També una generació de feina estable i canvis en la política migratòria i d’asil”, demanen des de Càritas Catalunya. “Hem vist com la crisi ha debilitat la dèbil xarxa de la gent que atenem. Som testimonis, però, de com també s’han eixamplat els llaços comunitaris i familiars”.

I és que segons el cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, “l’Església no s’ha retirat en pandèmia, perquè Càritas és Església”. L’arquebisbe de Barcelona ha emprat el símil d’un riu per indicar que Càritas és un afluent del riu de la solidaritat, en el què “tots plegats donem aigua, vida, als cossos que necessiten crèixer, alimentar-se”. La pandèmia, explica Omella, “ens ha posat a tots en un lloc que no pensàvem. La memòria recull un patiment i solidaritat molt gran”. I és que, ha apuntat Omella, “solament si anem units podrem donar vida. Cal unitat de forces i recursos per solucionar la pandèmia”.