Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Cristianisme Segle XXI) Mentre el 1995 teníem 161 milions de migrants internacionals, el 2019 eren 272 milions, als que cal afegir 41 milions de desplaçats interns. Són dades amb què el director de Càritas Diocesana de Barcelona, Salvador Busquets, ha donat context aquest dissabte a la ponència que ha ofert convidat per l’associació Cristianisme al segle XXI.

L’acte ha començat amb una lectura d’un fragment de Cap a un nosaltres cada vegada més gran del papa Francesc. Ha sigut el cinquè Espai Obert del curs. Salvador Busquets és llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials. Per preparar la xerrada Busquets ha comptat amb el suport de l’Observatori de la Realitat Social, de Càritas Barcelona.

Bona part dels migrants cau en situacions de pobresa per manca de treball estable; a Catalunya, si la taxa normal d’atur el 2020 era de 10,5%, entre els migrants era del 23,4%. Sobre el conjunt de la població, les transferències socials assoleixen baixar del 27,3% les persones en situació de pobresa a 14,3%, però en relació als migrants extracomunitaris,  la taxa sols baixa del 50,5% al 47,9%, degut a les poques ajudes a què tenen dret.

No és cert, doncs, que els migrants extracomunitaris es mengin els recursos de la resta de la societat. Tanmateix, a Espanya, amb una població total de 47,3 milions d’habitants, dels quals 41,9 milions son espanyols i 5,4 milions són estrangers, la situació d’exclusió passa del 18% entre els de nacionalitat espanyola, al 51% entre els de nacionalitat extracomunitària. En quin sentit? Doncs en el de patir exclusió residencial en un 69%, laboral en un 39%, d’intervenció política en un 66%, de salut en un 27%.

En el segon bloc de la seva dissertació ha parlat de les persones que emigren per millorar les seves condicions de vida. Ho assoleixen? Se’ls posa traves de tota mena: se’ls exigeix visat i contracte de feina, tan difícils d’adquirir que se’ls obliga a fer una entrada irregular, cosa que els deixa en una situació administrativa falsa, que, entre altres aspectes, limita la seva mobilitat.

Aquest migrant, a més d’estar sotmès a treballs informals i a la manca d’habitatge, no sap com exercir els seus drets, és criminalitzat, no disposa d’una xarxa de protecció socioeconòmica (hi ha hagut casos de desempara en plena pandèmia), tenen dificultats per  obrir un simple compte corrent.

Se’ls obliga superar una veritable carrera d’obstacles: papers, habitatge, treball, homologació d’estudis, dret de vot, poder emprar serveis socials o bancaris, el fet de poder empadronar-se. Els immigrats estan sotmesos a un procés llarg i desgastador, de manera que resulten invisibles durant tres o més anys, desprotegits, vulnerables, amb treballs subsidiaris per por de ser expulsats i sense accés a la protecció social, cosa que la Covid-19 ha agreujat.

El febrer dels 2020, el 8,2% de les llars ateses per Càritas Barcelona no tenien cap tipus d’ingrés; a l’abril, eren el 25,1%. Aquesta situació condiciona les oportunitats, converteix en teòrics determinats drets, com el de l’Ingrés Mínim Vital, i provoca disfuncions en els més febles.

El tercer bloc estava focalitzat sobre els migrants joves sols, abans dits Menors Emigrants No Acompanyats (MENA). Si el 2016 eren 3.997, el 2019 ja pujaven a 12.303; a Catalunya, 3.710 el 2018, i molts menys el 2020, amb les fronteres tancades. L’origen és el següent: un 76,5% del Marroc i un 4,5% % de l’Àfrica Subsahariana. De tots ells, el 96,2% són nois, perquè les noies tenen altres camins d’entrada. Provenen de zones rurals, de famílies prou estructurades i de classe mitjana, que els ha ajudat a emigrar als 16-17 anys com a solució familiar.

El problema és que en complir 18 anys, la majoria queda abandonada. La Direcció General d’Atenció a l’Infant i a l’Adolescent (DGAIA), que depèn del Departament d’Afers Socials i Família, fa el que pot i, des de Càritas de Barcelona, procuren allargassar la seva estada als centres d’acollida o pisos perquè els cal formació. També l’Àrea de Suport als joves tutelats i extutelats (ASJTET) i, a nivell estatal la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) treballen en aquest sentit.

Però el cert és que, des de la Fundació Arrels s’ha notat que molts d’aquests joves acaben vivint al carrer, cosa que abans no passava. Quant als extutelats, als 18 anys se’ls renova una vegada el permís de residència, però, per a una segona vegada, se’ls exigeix que guanyin un sou de 2.151€, cosa que els resulta molt difícil. Entre ells mateixos hi ha conflictes perquè provenen de cultures diferents i als 19-20 anys se senten atrapats: es troben aquí de manera il·legal i no poden tornar al seu lloc d’origen per manca de diners (i per no passar davant la família la vergonya del fracassat). De fet necessiten una estabilitat per arribar a integrar-se.

El quart bloc del ponent ha posat el focus en les persones que emigren per situacions de violència. Es tracta d’una migració silenciosa, desordenada a causa de les urgències i amb un procés de dol, pel trencament familiar i social. Moltes persones tenen una alta formació, però  necessiten períodes llargs per homologar els seus títols universitaris (i els nens per reescolaritzar-se). Malauradament, molt sovint, han de començar de zero i acceptar feines baixes. En aquest sentit, de les 114.919 sol·licituds de protecció internacional resoltes el 2020, se’n van denegar un 60%, i només es van considerar favorables  un 5%. La resta, 35%, son autoritzacions temporals per Raons Humanitàries. Catalunya rep un 11% del total de sol·licituds estatals.

L’últim bloc pretenia arribar a unes conclusions sobre el problema migratori des de la perspectiva de Càritas de Barcelona. Els immigrants extracomunitaris pateixen situacions pitjors que els comunitaris. Se’ls posa barreres massa sovint invisibles com el fet de dificultar el seu accés a l’Ingrés Mínim Vital. Sovint es veuen afectats per la irregularitat sobrevinguda, com la dels que treballen i pensen obtenir el permís de residència al cap de tres anys, però, per un ERO o un tancament empresarial, es troben sense feina i, de regulars passen a irregulars. Per això cal remarcar la línia d’ajuts ACOL, de la Generalitat de Catalunya, que subvenciona la contractació de persones migrades amb permís temporal de residència per circumstàncies excepcionals d'arrelament social.

Salvador Busquets ha finalitzat la dissertació amb un fragment de l’encíclica Fratelli tutti del papa Francesc. En concret, del punt 129, on es diu que l’atenció a les persones migrades es resumeix en quatre verbs: “escoltar, protegir, promoure i integrar”. Per rubricar la xerrada, ha passat tres breus vídeos en els quals parlaven immigrats de Colòmbia i Honduras.

La xerrada ha deixat els assistents, en un primer moment, amb l’impacte de les dades i sense intervenció. Però ben aviat s’ha obert un diàleg sobre diferents temes. S’ha demanat  al ponent quines eren les vies d’entrada de les noies immigrades (tràfic de persones), quina era la col·laboració de l’administració, clarícies sobre les entitats esmentades com DGAIA, ASJTET i CEAR, i sobre el funcionament mateix de Càritas Diocesana (el Dret Canònic permet a cada bisbe organitzar-la en  la de la seva diòcesi com cregui millor). També ha aprofitat per explicar la relació entre Càritas de Barcelona i altres entitats, com la Fundació Foment d’Habitatge Social. També se li ha demanat  la seva relació amb les Càritas parroquials (durant la pandèmia, els 87 punts parroquials de distribució d’aliments van baixar a 69 i es recuperaren fins a 74, cosa importantíssima per vincular a la parròquia famílies nouvingudes).

Per al ponent, la ciutadania catalana és molt solidària i la administració pública és sensible al problema, però li preocupa tant la dificultat de passar de la resposta individual a la col·lectiva, és a dir, de la solidaritat a les polítiques socials,  com certs discursos polítics xenòfobs, que culpabilitzen les migracions d’esmerçar massa recursos; encara que el seu poder polític sigui relatiu, la influència en els mitjans és gran i fa mal. Davant dels obstacles que alguns municipis posen en el padró, se li ha demanat si no es pot actuar legalment i ha explicat que s’està organitzant una assessoria jurídica unitària per poder fer front legalment a aquests problemes i d’altres i per aprofitar escletxes de sistema com la llei de segones oportunitats.

La sessió s’ha acabat amb l’anunci dels propers actes de Cristianisme al segle XXI: el 29 de maig hi ha en programa l’Assemblea de la societat i un debat a Sant Ildefons sobre el ‘Manifest del convivialisme’, a càrrec de J. Busquets i M. Olivella. També per al 12 de juny s’ha programat el darrer ‘Espai Obert’ del curs  que desenvoluparà el tema ‘Ètica i democràcia després de la pandèmia’, a càrrec de Juan Manuel del Pozo, professor de filosofia política i Ètica de la comunicació.