Cardenal Ravasi: “La dimensió espiritual i religiosa era present en la música de Morricone”

(Michele Raviart - Vatican News) El músic i compositor Ennio Morricone, un dels més famosos autors de bandes sonores de la història de cinema, va morir a Roma a l'edat de 91 anys. Va ser hospitalitzat en una clínica romana per una caiguda. Va morir a l'alba "amb el consol de la fe", va anunciar en una nota el seu amic i advocat Giorgio Assumma. El mestre "ha conservat fins al final una completa lucidesa i una gran dignitat. Va saludar a la seva estimada esposa Maria, que el va acompanyar amb dedicació en tots els moments de la seva vida humana i professional i va estar amb ell fins a l'últim sospir". El funeral tindrà lloc en privat "amb respecte al sentiment d'humilitat que sempre ha inspirat els actes de la seva existència".

Més de 500 bandes sonores

Nascut a Roma el 10 de novembre de 1928 i graduat com a trompetista i director d'orquestra al Conservatori de Santa Cecília, Ennio Morricone està indissolublement lligat a el nom de Sergio Leone, amb qui va aconseguir fama internacional per les bandes sonores de les seves pel·lícules, des de "Per un grapat de dòlars" fins a "Hi havia una vegada a Amèrica". En la seva carrera va compondre més de 500 bandes sonores incloent les de "Cinema Paradís" i "La Missió", treballant també amb Pasolini i Gillo Pontecorvo en la "Batalla d'Alger". Guanyador d'un Oscar per la seva carrera en 2007 i per "Els odiosos vuit" de Quentin Tarantino en 2016, Morricone, també ha arreglat grans clàssics de la música pop italiana dels anys 60 com "Es telefonando" i "Sapore di sale".

Entre la música i la fe

En 2019 havia rebut del Papa Francesc la Medalla d'Or del Pontificat "pel seu extraordinari compromís artístic, que també va tenir aspectes de naturalesa religiosa". Va ser el cardenal Gianfranco Ravasi, president de el Consell Pontifici per a la Cultura, qui li va atorgar materialment el premi. "Estic proper amb afecte a la seva esposa Maria i la seva família al recordar el mestre Ennio Morricone", va escriure en un tweet: "El confio a Déu perquè l'aculli en l'harmonia celestial, potser assignant-li la tasca d'alguna partitura per a ser executada per els cors angelicals ". L'any passat s'havia acomiadat de les escenes i, sorprenentment, havia accedit a dirigir un concert a la sala Pau VI del Vaticà. "No podia dir que no", van ser les seves paraules. Per al cardenal Gianfranco Ravasi, president de el Consell Pontifici per a la Cultura, fins i tot en la diversitat de gèneres, la música de Morricone expressava espiritualitat i religiositat.

Sono vicino con affetto alla moglie Maria e alla famiglia nel ricordare il Maestro Ennio Morricone: lo affido a Dio perché lo accolga nell’armonia celeste, forse assegnandogli l’incarico per qualche partitura da far eseguire ai cori angelici.

— Gianfranco Ravasi (@CardRavasi) July 6, 2020

Cardenal Gianfranco Ravasi, què ha representat Ennio Morricone en la cultura no només musical del nostre temps?

Pel coneixement que he tingut d'ell, gràcies a diverses trobades, els records d'Ennio Morricone són molts. He d'admetre que no només es recordarà la gran línia cinematogràfica. Sabem el original i significatiu que va ser en aquest camp, especialment en el món catòlic, amb la pel·lícula "La Missió" com a exemple fonamental, però he de recordar a Morricone almenys per dos esdeveniments particulars, que van ser exquisidament espirituals: d'una banda el de la trobada i l'estada amb ell durant uns dies a Polònia, quan va preparar un oratori per Joan Pau II. El segon esdeveniment és el més recent, el 15 d'abril de 2019, quan li vaig lliurar, en nom de Papa Francesc, la Medalla d'Or del Pontificat per la seva obra musical. Aquests dos moments donen testimoni del que sempre ha testificat: la seva Fe.

Hi havia alguna cosa religiosa en la música de Morricone, ja sigui que la musicalització de pel·lícules de l'Oest o de caràcter religiós, com "La Missió" que vostè ha esmentat?

Certament ell tenia, he de dir, un interès particular en poder fer també música diguem, sacra, o en un sentit ampli, religiosa. Morricone m'ho va dir més d'una vegada, també perquè aquesta dimensió espiritual i religiosa era present en la seva música. Aquest aspecte era dins d'ell: crear música com a tal, així com ell la va expressar, passant, d'alguna manera, per la diversitat de gèneres més impensables. Pensem que es parteix de "Per un grapat de dòlars" o "Hi havia una vegada a Amèrica" ​​de Sergio Leone, vam passar per "La Batalla d'Alger" de Gillo Pontecorvo, però també per "ocellots i ocellets" de Pier Paolo Pasolini i molts altres. He de dir que sempre la gran música que ell va proposar té dins seu el que s'ha afirmat en la gran tradició, és a dir, que la música és en certa manera el llenguatge de la transcendència, el llenguatge que narra el misteri . Fins i tot quan parla secularment, la seva bellesa és una cosa que ens porta pas a pas cap a l'etern i l'infinit.

Amb Morricone la música no només és "comentari", sinó també "protagonista" juntament amb la imatge. És aquest el valor afegit que Morricone ha donat a la música?

És cert, de fet cal destacar, pel que vaig poder escoltar fins i tot d'ell mateix, l'atenció que tenia per la funció del comentari sonor. De fet, un cop el vaig convidar explícitament al meu dicasteri, el Consell Pontifici per a la Cultura, durant una sessió plenària a parlar sobre el tema de la bellesa, a partir de la seva experiència com a músic, i va dir algunes coses molt originals. Hi ha dos grans experiències, que són, d'una banda, l'auditiva, que és precisament la de la música, on l'escolta és fonamental, i, d'altra banda, la visual, que és el descobriment de com la música evoca, fa intuir, aconsegueix representar els fets de forma eficaç. Si repassem les pel·lícules de les que Ennio Morricone en va compondre la banda sonora, és gairebé espontani recordar no només la dimensió visiva, sinó també la dimensió sonora. Hi ha un fil musical, que va de la mà amb el de la imatge, estretament lligat. Això val per a "La Missió": en aquest cas de manera significativa el comentari musical és de caràcter religiós i il·lustra el tema de la pel·lícula, que és el tema de la missió. Per això crec que tots hem d'estar agraïts a Ennio Morricone, creients i no creients per igual, però sobretot als creients - als que ell pertanyia - per haver estat capaç d'expressar l'inefable i l'invisible a el mateix temps, que són el ànima de la religió.