Ara fa ja un parell d'anys, parlar del Sínode "estava de moda", i el món es va acostumar a veure les imatges de les diverses sessions que, convocades pel papa Francesc, arribaven des de Roma. Ara bé, passat aquest temps i amb l’inici de la fase diocesana del sínode, el procés entra en una etapa menys visible però decisiva: la de la implementació. Així ho explica Enric Termes, responsable d’aquesta fase a l’Arquebisbat de Barcelona, que situa l’Església “globalment en la fase d’aterratge del que ha dit el sínode a les diverses diòcesis”. Ja no es tracta de debatre, sinó de traduir el camí sinodal en formes concretes de vida eclesial.
Ritmes diferents i reptes culturals
Segons Termes, el papa Francesc va deixar traçat un itinerari que culminarà en una Assemblea Eclesial l’any 2028, amb etapes diocesanes, continentals i de discerniment general. Però, a diferència de l’inici del procés, “ara no hi ha una tasca comuna; hi ha l’aterratge a cada una de les diòcesis”. Aquest fet fa que els ritmes siguin desiguals i que, des de fora, pugui donar la sensació d’aturada. “Pot ser que anem lents, però també és veritat que no ens aturem de fer coses, especialment amb els organismes diocesans”, afirma.
“La Sinodalitat Significa que les diverses veus se sentin escoltades i uns s’escoltin els altres”
El repte principal no és organitzatiu, sinó cultural. Per a Termes, la sinodalitat apunta a un canvi profund de manera de funcionar: “Què significa un funcionament més sinodal dins d’una diòcesi? Significa que les diverses veus de la comunitat del poble de Déu se sentin escoltades i uns s’escoltin els altres.” No és només crear espais, sinó donar-los contingut real. Aquesta transformació es concreta, per exemple, en la vida parroquial. “Que els consells pastorals no siguin simplement un lloc on es decideixin les dates de les celebracions de Setmana Santa, sinó un àmbit on es reculli la inquietud de la vida parroquial i de l’entorn, per rellegir-la i mirar de donar-hi resposta.” Segons ell, el sínode demana anar més enllà d’una gestió funcional per entrar en una escolta real del que viu la comunitat.
“La sinodalitat no hauria de ser un afegit, sinó un element que acompanya el treball pastoral”
Els equips sinodals diocesans, formats per preveres, religiosos, laics i, sempre que és possible, amb la implicació del bisbe, són els encarregats d’impulsar aquest procés. Molts provenen ja de l’etapa anterior del sínode. “Miren que hi hagi representants dels diversos col·lectius del poble de Déu”, explica Termes, per tal que el discerniment no quedi en mans d’un sol estament. A Catalunya, el treball avança de manera diversa segons les diòcesis, però hi ha un criteri comú: integrar la sinodalitat en els processos ja existents. “La sinodalitat no hauria de ser un afegit, sinó un element que acompanya el treball pastoral, els objectius i fins i tot la reestructuració territorial.” En aquest sentit, utilitza una imatge clara: “Seria com el tint que hauria d’impregnar la vida de l’Església.”
Paral·lelament, la Conferència Episcopal Espanyola està oferint materials trimestrals per aprofundir en els pilars del procés: el document final, el discerniment, l’espiritualitat i els organismes de participació. “Són eines per utilitzar segons les necessitats de cada lloc”, diu Termes, amb la voluntat que el sínode “no entri amb calçador, sinó que passi a formar part del dia a dia de la vida diocesana i parroquial”.
La continuïtat sinodal i el papa Lleó XIV
Pel que fa a l’assemblea prevista per al 2028, encara no hi ha concrecions sobre qui en formarà part. Però Termes subratlla que el procés no s’ha aturat amb la mort del papa Francesc. “La idea d’aquest itinerari cap al 2028 la va formular poc abans de morir, i el papa Lleó l’ha reprès.” Aquesta continuïtat és visible ja en els primers passos del pontificat de Lleó XIV: el seu primer consistori extraordinari amb els cardenals, celebrat fa unes setmanes, a inicis d'aquest gener, va tenir un regust clarament sinodal: es va celebrar a la mateixa sala i amb la mateixa disposició de les taules que el sínode, amb els cardenals situats en cercle, fomentant la participació i l’intercanvi de punts de vista.
“Es tracta de reforçar la idea que la sinodalitat no és només un moment, sinó una manera de funcionar que impregna tota la vida de l’Església”
L’elecció d’aquest format no és anecdòtica: simbolitza la voluntat del nou pontífex de donar continuïtat al camí sinodal iniciat pel seu predecessor. “Es tracta de reforçar la idea que la sinodalitat no és només un moment, sinó una manera de funcionar que impregna tota la vida de l’Església”, comenta Termes. Els cardenals, en aquest context, no només tenen un paper representatiu, sinó que participen activament en el discerniment sobre les prioritats del pontificat i la vida de l’Església universal.
El nucli espiritual del sínode
Per a Termes, el cor del sínode no és només formal: és una crida a un canvi profund en la manera de funcionar de tota l’Església. “La sinodalitat no és un esdeveniment que passa i s’acaba; és una manera de viure i de prendre decisions en comunitat”, explica. Això significa escoltar activament les diferents veus, integrar-les en la presa de decisions i fer que les estructures parroquials i diocesanes reflecteixin aquesta escolta real.
Implementar el sínode, insisteix, implica temps i paciència. “Es parla d’implementació perquè ha d’entrar al ritme de cada organisme. Si es fes de cop, seria una imposició, no un procés real.” En altres paraules, la sinodalitat exigeix constància, reflexió i un compromís compartit que transformi gradualment la vida pastoral, la gestió diocesana i la participació del poble de Déu en tots els nivells. És aquí, conclou Termes, on el sínode mostra la seva força: comença a convertir-se en una manera de ser de l’Església, no només en un projecte puntual.
