Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?

CR El Papa dels processos, el Papa d’obrir camí, el Papa dels possibilismes. És una de les definicions que es pot fer del papa Francesc. El 13 de març farà deu anys de la seva elecció. Hem preguntat a diversos experts com es concreta aquesta mirada de Francesc. Què ha canviat (o no) el papa Francesc en aquesta dècada? Just en la setmana que es compleixen deu anys de la renúncia de Benet XVI, l'11 de febrer de 2013, iniciem, amb aquesta descripció de la mirada del Papa i les seves actuacions més visibles, una sèrie d'articles per fer balanç d'aquests 10 anys de pontificat.

D'altra banda, aquest 21 de febrer, l'Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura organitza una taula rodona amb motiu de la dècada del pontificat de Francesc. L'acte, que compta amb la col·laboració de Catalunya Religió, tindrà lloc a les 18:00 h a l'Auditori de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Blanquerna –URL i comptarà amb la participació del bisbe auxiliar de Barcelona Sergi Gordo; el corresponsal d'Antena 3 a Roma Antonio Pelayo; i la directora de l'Osservatore Romano en espanyol, Silvina Pérez.

La mirada del papa Francesc

Míriam Díez –CR Un cop va ser escollit, Jorge Bergoglio va abandonar la seva severa mirada. No ho fa fer expressament, li va sortir, per gràcia d’estat. El papa Francesc fita molt directament als ulls. I ara ho fa de manera afable. Ser Papa et canvia, com ser president o rei. Alguna cosa inexplicable actua. La gràcia, en diem els creients. I en el cas de Francesc, l’actuació és triple. En els gestos, les paraules i la mirada. Gesticula perquè és argentí i italià, i amb les mans diu coses. Vehemència, determinació, força. Els gestos no són només les expressions que fa amb les mans. També ens referim a accions papals inusitades. És el Papa que ha posat dutxes a la plaça de sant Pere. És el Papa que se’n va anar a viure a Santa Marta amb altra gent, deixant les estances papals. És el pontífex que no va a Castelgandolfo. És el Sant Pare que deixa àudios simpàtics als mòbils de la gent (fa pocs dies n’he sentit un a un sacerdot de Barcelona). És un Papa que sembla que no pugui caminar, però que corre com una gasela, eclesialment parlant.

Amb la mirada transmet empatia i escalf. Però si no està a gust, la seva mirada és també molt reveladora, com la dels nens petits. Amb tot, allà on és més evident la seva essència és en les seves paraules. Sobretot les que pronuncia sense guió. Però també cal fer atenció a discursos i escrits, on ell sap que el que està escrit, perdura i acciona palanques cap enfora que eren necessàries. El Papa dels processos, el Papa d’obrir camí, el Papa dels possibilismes, no és un eixelebrat pontífex que diu el que li passa pel cap sense context. Quan ell parla és conscient que és el Papa. I per això ho fa.

Míriam Díez és directora de l'Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura i vicepresidenta de la Fundació Catalunya Religió.