“Al Camerun el que fa por és misèria sobre misèria”

(Laura Mor –CR) Camerun és el tercer país africà amb més nombre de contagiats per coronavirus, segons les dades que ha publicat l’OMS. El capellà Miquel Àngel Pérez, rector de la parròquia de Santa Coloma de Gramenet i la de Sant Miquel Arcàngel de Singuerlín, en va tornar just quan va començar el confinament. “Què vol dir confinar la gent en tres miserables metres quadrats?”, es pregunta qui va ser missioner durant molts anys a la regió de l’Extrem Nord del Camerun.

Hores d’ara segueix a distància el que hi està passant, en contacte telefònic amb els missioners de Maroua, de Yagoua i de Yaoundé. Constata el desgovern d’un país que va prendre mesures molt a poc a poc, amb un president desaparegut des de fa mesos. Als conflictes actius a la zona anglòfona, i als atacs de Boko Haram, s’afegeix el bloqueig de l’economia pel confinament. I la temuda crisi sanitària conviurà amb la precarietat quotidiana dels seus habitants. En Miquel Àngel es pregunta qui sap realment les xifres i com s’ho farà la societat camerunesa si tanquen els mercats, tenint en compte que la immensa majoria viuen al dia.

Ja han passat uns dies des que vau tornar. Què explica la gent amb qui teniu contacte sobre el que comporta el coronavirus?

A la zona de la missió sembla que per ara no hi ha malalts. Però sí que a Douala, al Camerun, va arribar un avió amb gent infectada, amb tant mal govern que aquella gent no la van controlar: els van posar en un hotel-hospital i van marxar. I va començar un focus important d’infecció. De fet el Camerun és, junt amb Sudàfrica, el país que està més tocat per sota del Sàhara. Lluny del confinament, els cotxes funcionaven, les esglésies estaven obertes. En canvi al Txad s’ho van venir a veure i, per por del Camerun, van tallar carreteres i van tancar fronteres. A nosaltres ens va anar d’un pèl: triguem unes hores més i no hauríem pogut creuar la frontera per agafar l’avió. Al Txad teòricament no tenen infectats, i al Camerun parlen d’uns vuit-cents infectats. Jo no sé com ho compten. Ningú ho sap.

Una primera impressió de com està el país?

La sensació global és que al país no hi ha res de nou, ni de millor. Sembla que hi ha bastant de desgovern. Camerun és un país caòtic, lluny de posar-se les piles, han passat de tot, el president no dona senyals de vida. És un país que s’ho gasta tot amb armes i defensa. El problema anglòfon està sagnant el país, tenen una rebel·lió important al sud-oest. A diferència de Boko Haram, sí que té suport popular.

Coneixent el terreny i les infraestructures sanitàries, com podran fer front al coronavirus?

Els missioners d’allà diuen que això serà una catàstrofe. Hi ha un factor a favor, aparentment: hi fa moltíssima calor, ara estan a 45 graus. És veritat que la tassa de contagi allà no és molt elevada, però tampoc ningú ho sap perquè no hi ha control. És una altra societat, hi ha menys moviment que aquí. També va coincidir amb un atemptat de Boko Haram molt bèstia que va matar cinc soldats al llac Txad i el Txad va entrar en una espiral com de guerra. Al Camerun les xifres que donen són petites, ho segueixo per internet cada dia. Comencen a parlar de remeis màgics... però les xifres, qui les sap, realment?

El govern no dona dades?

El president del Camerun fa com un mes i mig que no surt en públic i hi ha rumors de que està mort. La sensació és de desgovern absolut. Ara han tancat escoles i universitats, però una setmana després que ho fes el Txad, quan allà encara no hi havia casos. Els autobusos de nord a sud del Camerun encara funcionen. Però el volum de gent que es mou no té res a veure amb Europa, on sí que hi ha molt de trànsit.

Com ens hem d’imaginar el confinament a les zones urbanes del Camerun?

Allà la gent viu al dia. En el cas del Txad, què va passar? A N’Djamena van tancar el mercat, i de cop i volta la gent no podia vendre. I el van tornar a obrir, però tothom està obligat a portar màscares. Les faran com puguin, perquè no n’hi ha. El problema allà és l’economia, la pobresa, la fam. Si tu tanques l’economia en un país on la gent viu al dia, fas que la gent no pugui menjar. La fam. Aquest és un problema molt greu, això sí que fa pànic.

Mans Unides al començar la crisi es preguntava com es podia demanar higiene de mans en determinades zones on no hi ha aigua corrent ni sabó...

És clar! Fa gràcia perquè les notícies que donen diuen “Al Txad es repartirà menjar als més pobres”. I penses “però si ho són tots!” Cuidar les mesures d’higiene? Si la gent viu en la merda habitualment, si no hi ha clavegueram i, si n’hi ha, és extern. Ara obliguen a tothom a portar màscares. Si aquí no n’hi ha, al Txad n’hi haurà per tothom? Fa por, la veritat.

A Sudàfrica hem vist cremar barraques... Com es pot demanar confinament en condicions d’infrahabitatge?

En països amb un tarannà militar, com és el Txad, no veurem paraules amables. El problema és confinar. Aquí tenim casa, aigua potable, neveres, el rebost més o menys ple... I estem angoixats, dins d’un món còmode. Però què vol dir confinar allà? I més a les capitals, com Yaoundé, on hi ha barris que són miserables barraques. La gent viu al carrer perquè a les cases no s’hi pot viure. Què vol dir confinar la gent en tres miserables metres quadrats? Sí que és veritat que a N’Djamena i a Blangoua fa molta calor i això ho frena, diuen. Però a la zona equatorial ja no fa tanta calor.

A nivell d’atenció sanitària bàsica, si algú necessita cures intensives, què es trobarà?
La sanitat pública a la zona és molt deficient. Va passar al Txad que van confinar una gent a l’hospital important de N’Djamena. Els hospitals allà no tenen llençols, ni habitacions, tot està molt brut... Un europeu en un hospital seu? La gent no sap el que és això. Quan aquests blancs s’ho van trobar i els van obligar a marxar a un hotel. El drama gran –i penso en el Camerun– és que no saben el que hi ha. Com ho saps? Si no ho sabem aquí perquè no tothom es fa la prova, molts ho pressuposen amb els símptomes. Allà que no hi ha ni el 061, que molts dels metges són infermers...

Des d’Uganda en Sergi d’Assís, monjo de Montserrat, escrivia sobre com afrontarien allí l’arribada del coronavirus, en societats més exposades a la incertesa. A Europa hem viscut el gran xoc emocional d’aparcar projectes a llarg termini...

Al Camerun he vist que no hi ha perspectives de futur. He detectat aquesta vegada, més que en altres ocasions, un cert pessimisme de la vida... Tot i que hi ha una certa evolució positiva: la part de Camerun on toca el tema de Boko Haram, està com aturat. I el que a mi em fa molta por ara amb el coronavirus és més pobresa sobre pobresa. El que fa por al Camerun és misèria sobre misèria. Els mercats són la vida allà: gent que compra, gent que ven, gent que es mou... Si els tanquen, hi haurà més gana.

A les zones que visiteu, la dieta pot ser repetitiva i extremadament senzilla, però un plat a taula fins ara molts el tenien... La gent es morirà de gana?

És difícil de dir amb la perspectiva d’un viatge i d’una estada tan curta. Però si tot queda bloquejat per aquest virus i el comerç i tot es tanca, el panorama no és gaire esperançador. Aquí a Santa Coloma ja està passant, amb molta gent que viu al dia, que ho està passant fatal. Allà que molta més gent viu al dia, encara pitjor.

Amb el seguiment de l’ONG Makary Blangoua va visitar el Camerun fa cosa d’un any i va decidir tornar-hi acompanyat. Què heu trobat aquesta vegada?

El viatge va tenir dues parts. La primera part del viatge, al Camerun, va ser molt rica, amb moltes experiències, vam parlar amb moltíssima gent. La segona part, al Txad, és quan ens van enganxar les mesures de confinament.

Al Txad, l’avió que venia de París i que havíeu d’agafar de tornada, ja no va sortir...

Van tancar l’aeroport i ens vam quedar allà nou dies, al Centre d’Acollida de Kabalaye, fins que van obrir un vol militar. A l’arribar a N’Djamena ens van fer control de temperatura i unes quantes preguntes. I vam passar tots. Una setmana després, automàticament, tothom que arribava de França els posaven en quarantena. A la primera part del viatge, ningú parlava d’aquest tema. El confinament aquí va ser el dia que tornàvem nosaltres. La setmana que vam quedar atrapats, a N’Djamena, com que érem blancs, la gent canviava de vorera i algú que et deia “blanc, coronavirus”. Ens va agafar por i vam fer un autoconfinament.

Què vau visitar, al Camerun?

A Blangoua i Makary vam trobar les escoles plenes, les missions molt actives. Vam estar a escoles de Kousseri i aquesta vegada vam baixar a Maroua, a Muda. Però la creu d’aquest viatge ha estat que Boko Haram està més actiu del que jo pensava. La carretera de Maroua a Kousseri [de nord a sud] està destrossada. Es veu algun poblat cremat i molts desplaçats. Aquest any hi ha hagut moltes inundacions i hi ha qui s’ha desplaçat primer per les inundacions i després per Boko Haram, que hi actua de tant en tant. El mapa és dur: abans hi havia mercats, hi havia vida, ara està tot mort. Aquella carretera és frontera amb Nigèria, i és una zona molt tocada. Hi ha atemptats molt freqüents. Vam fer la carretera amb escorta militar.

I per desplaçar-vos dins del país, no sempre us ha fet falta...

Hi havia viatjat dues vegades els últims anys i portàvem dos soldats, només per anar de la zona de Kousseri en amunt. Però aquesta vegada portàvem un jeep al principi, al llac a Blaram anàvem amb dues barques plenes de militars. I després a Kousseri dos jeeps plens de soldats. Una mica massa... Érem sis blancs. A tants estrangers no hi estan acostumats.

Ho veuen com una exposició innecessària?

Nosaltres vam fer el viatge perquè el van autoritzar. Tot allò ara està considerada zona de conflicte. Els militars ens van dir que això d’acompanyar-nos s’ho agafaven com un exercici. A Blangoua i Makary s’hi està bé, no tens sensació d’inseguretat. A Blaram hi ha una de les escoles on van atacar, a tocar del llac Txad. Acostumen a ser bandits, que ataquen per robar menjar, però l’última vegada van matar gent i Blaram es va buidar el mes de febrer. Quan hi vam estar, just la gent tornava a viure-hi, però amb una certa por i inseguretat. Així ho explicaven amb la reunió que vam tenir amb la gent del poble.

A l’hotel on vam estar a Kousseri teníem dos gendarmes vigilant a la porta. Amb Boko Haram tot ha canviat. Tot està més pobre. Tot el transport de camions de Nigèria cap allà s’ha acabat, que és el que donava vida. El motor de la regió ha sigut el comerç i ara aquest motor està molt aturat.

Un dels objectius del viatge és visitar les escoles i instituts als que doneu suport des de l’ONG. Quins centres funcionen ara mateix?

Amb el coronavirus les escoles i instituts han tancat. No els ha arribat el virus, però tot va molt a poc a poc. Amb la nostra visita vam veure les escoles pleníssimes. Hi hem anat dues persones de la parròquia de Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, del grup de solidaritat Fem Pous; de l’ONG la Viqui, la secretària, i el Toni, del Col·legi Singuerlín, d’inspiració cristiana, que volen col·laborar amb el Camerun. La part bona és que totes les escoles les porten els africans. El director de l’escola de Blaram és excel·lent, per exemple. L’escola de Kousseri funciona molt bé, tenen 1.500 alumnes i l’institut nou que estem construint. A Makary no hi ha escoles, sols la parròquia. A Blangoua hi ha l’escola amb 400 alumnes i el Cefavihar amb un centenar d’alumnes. A Blaram, l’escola que va atacar Boko Haram, ha passat de vuitanta a quasi quatre-cents alumnes, està pleníssima, a rebentar. I a Maroua vam visitar l’associació de diàleg interreligiós que porta l’Antonio, un missioner.

A què es dedica exactament?

Fa gran feina de desmuntar aquests discursos que volen enfrontar cristians i musulmans. I també fan sensibilització, des del món religiós, capellans i pastors, fan campanyes de vacunació, d’anar a la maternitat per parir, d’escolaritzar els nens i també les nenes. De fet, una de les coses maques és que hi ha moltes nenes a escola. L’escolaritat està molt elevada, estan plenes les escoles. L’orfenat de Muda està ple: hi ha setanta nadons de mares que han mort; els cuiden un temps fins que la mateixa família els recupera. A Yagoua vam visitar una granja escola molt gran, amb porcs, cabres, cavalls, on fan cursos d’agricultura. Hi ha un museu etnogràfic. I l’escola de Yagoua, amb una mica més de mil alumnes. Això és el que vam veure.

Com ha estat la tornada?

Psicològicament, per mi va ser molt dur, vaig arribar esgotat. La primera part, amb Boko Haram, va ser dura. La carretera de Maroua està destrossada, l’asfalt s’ha anat trencant. I això ens va obligar a seguir les pistes paral·leles que es fan durant l’estació seca. Però vam saber que en aquestes pistes, que estan molt millor, hi havia posat mines. I feia dos dies que hi va esclatar un camió. Per evitar-nos el perill, vam anar per la del mig. També amb tants militars al nostre voltant, vaig acumular molta tensió interior. Quan vam arribar al Txad va començar l’altra pel·lícula.

Vaig passar molta tensió perquè portava un grup de gent que ja havien de ser de tornada i la cosa s’allargava. Tot el dia esperant. Trucades cada dia a l’ambaixada francesa, al cònsol espanyol.... Ningú sabia res. De tornada vaig passar uns dies com grogui, com un radiador que s’ha escalfat... I va coincidir amb la Setmana Santa, i començar a fer missa cada dia per streaming. Hem muntat el wifi a l’església, que no en teníem. A les misses per Facebook també nomenem els difunts i els dediquem les pregàries. Aquest diumenge passat la vam fer per onze difunts. Ara encara tinc pendent la feina de redactar informes i omplir papers del viatge. Va ser arribar del Camerun i trobar aquesta nova realitat que se’ns ha menjat.