Estamos en plena crisis del coronavirus, y yo creo que, el que más y el que menos, estamos tristes y abatidos, por todo lo que está pasando. Quizás la actitud sea similar a la de los discípulos de Emaús, que van por el camino comentando todo lo que ha sucedido en Jerusalén. Nosotros, también como ellos, no paramos de comentar todo lo que va sucediendo a cada momento, y en ocasiones, a pesar de todo, también perdemos la fe y la esperanza, porque no vemos límite, porque las cifras de fallecidos y contagiados no parece bajar, o porque no sabemos qué va a pasar después.

Poc abans de la Setmana Santa el Papa Francesc va realitzar la pregària extraordinària per l'actual pandèmia. Es va realitzar amb una sòbria i bella litúrgia i amb imatges excepcionals de la Plaça de Sant Pere buida, imatges que es repetiren durant els dies de la Setmana Santa i Pasqua. Ens va recordar que, com els deixebles en l'Evangeli (Mc 4, 35-41), anem junts en una barca. Podem, aplicant el simbolisme, interpretar que en una barca va la nostra família en aquest confinament, una barca és el nostre lloc de treball, les nostres institucions i organitzacions, els nostres països.

El silenci dona pas al rítmic batec dels nostres cors, al cantar dels ocells, a la remor del vent, al xipolleig de l’aigua en dies de pluja o al xiuxiueig de les pròpies veus interiors. La realitat d’aquest silenci ambiental forçat de tots nosaltres és que un virus que la majoria de la població no veiem – tot i que els metges ens l’han ensenyat ben coronat - ens ha fet aturar i ha aconseguit quelcom impensable: paralitzar el món a nivell internacional. Carrers i places, museus i activitats culturals i esportives, escoles, centres comercials, transports, centres de culte...

Aquesta és la setmana de Pasqua, i la capvuitada porta el nom de Dominica in albis, el diumenge dels neòfits, els qui porten el vestit blanc del baptisme. El cant d’entrada del diumenge «de pasqüetes» –aquest és el nom popular de la Dominica in albis– està manllevat de la Primera carta de Pere: «Com infants tot just nats, deliu-vos per la llet pura de la Paraula, que us farà créixer i us durà a la salvació» (2,2). Enguany, per raó de la pandèmia, no hi hagut nous batejats en les vetlles pasquals ni s’hi han administrat els sagraments de la iniciació cristiana.

 PERCEPCIÓ DE LA REALITAT

Soc fràgil. Fins fa poc em sentia fort, equilibrat, amb una salut de ferro. Ara en canvi constato que soc vulnerable. De fet, ja ho sabia. Ho  sabia especialment quan anava en cotxe amb massa presa, o en algunes escalades; però ara sé que puc contaminar-me. Som més fràgils del que ens pensem i sobretot de com ens figura la televisió.

Sovint hem sentit comentar, o ho hem dit nosaltres mateixos, que no hi ha paraules per a determinades situacions. Es tracta de moments de la vida que poden ser positius o negatius, alegres o tristos. Poden ser circumstàncies de gran joia, d’esclat d’una nova vida, d’extrema realització personal o poden ser situacions de gran dolor i de tristesa, de mort, d’angoixa, d’injustícia, de contradicció molt gran. I és cert, d’una banda, que no hi ha paraules davant d’aixìo.