La Universitat no és aliena a la situació excepcional, dura i difícil que vivim. Per una banda hi ha el patiment per les conseqüències directes o indirectes de la pandèmia per part d’alguns membres de la comunitat universitària o les seves famílies. Per una altra hi ha la situació de llarg confinament que afecta la vida de tots els joves universitaris i també del professorat i del personal de la universitat. No estan essent temps fàcils.

“Coratge ve de cor; no d’un cor parat, sinó d’un cor en marxa”.

COR PARAT. Arriba un moment que ja dic prou. Fa massa dies que vaig ensopegant amb els mateixos defectes; em sembla que faci el que faci no me’n sortiré. Ho he intentat massa vegades, i ja no vull tornar a experimentar la buidor de la meva impotència. Prou!

Dijous, 23 d'abril del 2020

(Fra Eduard Rey) Cada dia, en comunitat, els frares preguem pels germans que han mort en aquell dia des de l’origen de la nostra província de caputxins de Catalunya en el llunyà 1578. Sovint apareix al costat d’alguns noms el següent comentari: Morí del contagi al servei dels malalts de la pesta. Impressiona veure la quantitat de frares que van morir en aquest acte de generositat, per exemple, durant les epidèmies que van acompanyar la guerra dels segadors al segle XVII o la guerra del francès al segle XIX.

Amb la crisi global del coronavirus retransmesa segon a segon amb milers de tuits i whatsapps, amb centenars de discussions a Facebook, amb tot de gent a casa amb més o menys angoixa, hi ha temps de treure tots els prejudicis que acumulem. Quan no sabem una cosa, diuen els neurocientífics, el nostre cervell recorre al que té més a mà. I tot i l’excés d’informació, o potser per culpa d’això, l’angoixa és de no saber, de no conèixer de quin mal hem de morir (disculpin la broma) i, sobretot, a qui hem de donar la culpa.

Diumenge 3er de Pasqua

Barcelona 26 d’abril de 2020

Com és avui el món dels joves? Quina fesomia presenta? Actualment el món dels joves només confia en el que ells mateixos poden experimentar o viure personalment. Si avui a molts els hi costa creure, els hi costa la fe, és perquè no han tingut mai una experiència personal, viva, i gratificant de Déu.

(Manuel Maria Fuentes) La festa de Sant Jordi d’enguany és diferent. La cultura, com la resta dels àmbits importants de la nostra existència, ha topat amb la pandèmia. La topada comporta complicacions i desequilibris, però també reptes i oportunitats. Gratuïtat i bellesa, dos conceptes tant efímers com la rosa i tant tangibles i perdurables com el llibre. La pandèmia ens ha forçat a redefinir ràpidament les nostres prioritats. Una bona gestió de la nostra salut, corporal i psíquica, i l’aliment.

Audiència General 22 d’abril 2020

Catequesi per el 50è Dia Mundial de la Terra

Estimats germans i germanes, bon dia!

Hi ha una imatge que des de petits ens evoca  casa nostra, confiança i simpatia. No importa a quin país del món ens adrecem, si quan visitem els seus carrers o edificis, apareix la imatge de la figura del cavaller i del drac als peus del seu cavall.  De sobte ens trobem aquell lligam superior que ens uneix a aquell espai nou, i aquest el fem nostre també. Sant Jordi és el nostre mitjançer i el nostre protector,  doncs és,  com si diguéssim, un “password” per entrar en “amistat” amb tants d’altres pobles que fan de la imatge del cavaller el seu protector també.

El relato de los discípulos de Emaús forma parte de los textos más conocidos del evangelio de Lucas (24,13-35), lo leemos en el evangelio de este domingo. Los protagonistas del relato son Jesús y dos discípulos. Es muy habitual en el evangelio de Lucas la construcción de relatos donde lo que sucede gira en torno a dos personajes La mayor parte del relato de la presentación de Jesús en el templo la ocupan las intervenciones de Simeón y Ana (2,25 -38); la comunidad de Marta y María acogen Jesús (10,38-42) y Jesús envía de dos en dos los discípulos que tienen que ir delante suyo (10,1).