Escric des de Santiago, on hem anat amb la Mercè a celebrar que fa vint-i-cinc anys que sortim junts, i que aquest inici va tenir lloc precisament en un viatge a Galícia.

Per arribar aquí, hem passat per Santo Domingo de la Calzada, i allà vaig pensar que podríem encomanar-li al sant del lloc i a sant Ermengol que mirin d’ajudar a desbloquejar la lamentable situació política que estem vivint tant a Catalunya com a tot Espanya.

Us compartiré una confidència: avui fa deu anys que vaig abraçar per primer cop la meva filla. Estàvem a Etiòpia, fets un sac de nervis i un garbuix de preguntes i il·lusions expectants. Feia anys que havíem fet els tràmits per a l’adopció i ara era l’hora de la veritat.  Va arribar un cotxe del qual sols se’n veia la cara del conductor, semblava que no era el que esperàvem perquè no veiem els nens i nenes, però va resultar que sí.

(Fra Josep Manuel Vallejo) 

Una de les claus de la vida cristiana és la descoberta de la pròpia fragilitat. La nostra misèria, fins i tot el pecat, són la via sacra que ens pot conduir, si volem, a la intimitat amb Jesucrist, molt més que la virtut o la coherència moral, que ens poden dur fàcilment a l’orgull.

Caminant a poc a poc et vas apropant. Imagino qui ets: Jesús, el Mestre, el Senyor. Se’t veu una mica fatigat, i no m’estranya, donada la vida que portes. Avui aquí, demà més enllà, d’un lloc a l’altre, sempre rodejat de gent, atenent tantes situacions de misèria i malaltia i sempre comunicant esperança. Aquesta esperança és la teva persona, el teu fer, les teves paraules i els silencis que traspues.

28 de juliol: Diumenge 17 de durant l’any

Pregària d’aplec:

Preguem. Oh Déu, origen de tot bé, font de tota santedat i protector dels qui esperen en vós.

Feu que, en tota la nostra vida, siguem bons testimonis de vós enmig dels nostres germans i germanes.

Per nostre Senyor Jesucrist, el vostre Fill, que amb vós viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles.

Pregària de comiat:

La “XISPA”, des de fa tres o quatre setmanes, fa mala cara, i respon d’una manera estranya. Precisament li diem la XISPA perquè és una noia dinàmica, oberta, que va per feina i arriba una mica abans del que toca. Al departament hi ha una mena de pregunta flotant: què li passa a la XISPA?

Avui, a la sortida, n’hem parlat. Fins la Tere creu que pot tenir una depressió, per molt que la vulgui amagar. Però el qui segurament més l’encerta és el noi que repassa l’electrònica: ”Des de dalt l’estan estrenyent”. “Mobbing”?